El gran pes i la importància cultural de Ramon Llull

Ramon Llull és un personatge excepcional per múltiples motius. És un laic que va decidir escriure sobre temes científics i, encara més, sobre teologia, en un moment en què el saber era bàsicament en mans dels eclesiàstics. I ho va fer en llatí, però també molt sovint en el seu vernacle, el català. «Els seus amplis interessos van afavorir que fes aportacions remarcables en tots els àmbits del saber de la seua època, que van des de la filosofia i la teologia, fins al dret, la medicina, l’astronomia, la retòrica o la lògica. Al mateix temps, va produir una sòlida obra literària, que se situa just als inicis de la tradició literària catalana, i que inclou títols emblemàtics com el Blaquerna —amb el Llibre d’amic e amat—, el Llibre de les bèsties o el Llibre del gentil», explica Santanach, qui afegeix que, «les inquietuds intel·lectuals de Llull el van portar a innovar en nombrosos àmbits». De fet, actualment és considerat «un precedent, el més reculat, de l’actual combinatòria informàtica, i així mateix de la teoria del vot i els sistemes electorals, o bé del diàleg interreligiós, amb una atenció especial en el diàleg amb el món musulmà i el contacte de religions, avui encara tan necessari».

REIVINDICACIÓ // Són moltes les institucions, acadèmics i entitats que han decidit homenatjar aquest singular i més que interessant personatge amb motiu d’aquesta efemèride que, en paraules de Santanach, professor de la Universitat de Barcelona i coordinador de l’Editorial Barcino, «ha de servir per reivindicar la vàlua de la seua aportació al món de les lletres i fer conèixer al públic general la influència que el seu pensament ha exercit en l’obra de nombrosos intel·lectuals europeus. Una influència que en cap cas no es pot donar per exhaurida».

L’obra de Ramon Llull és coneguda, i reconeguda. Podríem dir que ha estat una de les més estudiades per la seua riquesa i pel seu afany de coneixement. La seua inquietud i els seus viatges han fet que «sigui l’autor en llengua catalana que genera un major nombre de bibliografia anual, no sols escrita en català, sinó també en moltes altres llengües. Ara bé, aquest reconeixement internacional i acadèmic no es correspon amb una assumpció equivalent de la seua figura per part del públic català, el seu públic natural», assenyala Santanach, qui remarca que «l’Any Llull s’ha proposat molt especialment per difondre l’obra i el personatge més enllà del clos de la universitat i de la discussió erudita». Amb aquesta finalitat s’han editat les seues obres més significatives en versions assequibles, i també s’han fet traduccions a altres llengües, a més d’organitzar-se diverses exposicions divulgatives en múltiples formats i llenguatges (audiovisual, teatral...), que han contribuït a explicar «el pes i la importància que Ramon Llull ha tingut al llarg dels segles, i el paper que encara avui pot exercir».

UN VIATGE MUSICAL // Entre les diferents activitats que s’han dut a terme per engrandir la figura de l’erudit, hem de destacar el treball que Carles Magraner proposa i Capella de Ministrers van presentar a principis d’any, Ramon Llull: L’últim pelegrinatge. Crònica d’un viatge medieval, un llibre-cedé amb textos de Josep F. Rubio, Maricarmen Gómez, Maribel Ripoll, Carla Compagno i Jordi Gayà.

Enregistrat en el Dormitori del Centre del Carmen de València al setembre de 2015, aquest treball ens ofereix un magnífic periple musical per la Mediterrània dels viatges que Ramon Llull va realitzar. Cal recordar que la seua particular odisea el va dur per bona part d’Europa. Fins i tot va arribar a la riba oriental de la Mediterrània. Va ser a l’illa de Xipre, a Armènia Menor i també és possible que visités Jerusalem. En tres ocasions va fer estades al nord d’Àfrica, per disputar-hi sobre qüestions de fe amb savis musulmans. Quan va fer l’última d’aquestes estades, a Tunis, tenia ja més de vuitanta anys.

Sabem que Llull va escriure diversos tractats polítics i teològics, però, i la música? Com afirma Magraner, «les referències musicals dels seus escrits són breus». Així, el director de Capella de Ministrers ens explica que «en el Revelatio secretorum artis del lul·lista del segle XVIII Ivo Salzinger es dedica un apartat que es titula De Secreto Musicae on, després de reiterar l’autoritat musical de Boecio i Pitàgores, tracta la divisió del monocordi i les consonàncies, el cercle de quintes i el sistema de solmització de Guido d’Arezzo. Seguint aquest afirma que la música és ars inventa ad ordinandum multas voces concordantes in uno canto. Tanmateix, en L’Arbre de la Ciència on Llull imagina catorze arbres del saber, està l’Arbre humanal en què una de les seues fulles és la música, on diu que al seu parer l’activitat del músic ha considerar les veus dispostes a ésser altes e baixes e mijanes, longues e breus, grosses e primes, proporcionades als accents de les vocals e de les consonants, per ço que pusca ornar les veus e les melodies dels estruments qui son plaents a oir, e alegrar los coratges dels homens».

Altres referències a la música en l’obra de Llull les trobem, segons el director de Capella de Ministrers, per exemple, en la seua «Doctrina Pueril, on escriu: Musica es art per la qual havem doctrina a cantar e sonar esturments dretament, e tost e espau, alsant e baxant e agual los punts e les veus en tal manera que sien concordants diverses veus e sons. On, aquesta art es, fil, atrobada per so que cantant e ab esturments hom sia loador de Deu.E aquesta art tenen los clergues qui canten en l’esgleya per loar Deu, e contra los comensaments d’esta art son los juglás, qui canten e sonen esturments denant los princeps per vanitat mundana».

Aquestes sensacions i curiositats seran les que compartirà el conjunt valencià el proper 1 de desembre al concert que oferiran al Paranimf de la Universitat Jaume I. Serà llavors el moment ideal per gaudir d’un programa que circula entre els llocs on va peregrinar Ramon Llull i l’entorn musical que havia en aquests entorns, vinculats també a les obres que va escriure. Així comencem en el seu pelegrinatge des de Mallorca a Rocamadour i Santiago de Compostel·la l’any 1265. També a Barcelona i Montpeller per visitar el rei Jaume II i on va escriure la seua Ars Demostrativa (1283) on, al costat de la Universitat de París, va exercir el seu magisteri. Roma, Gènova, Lió, Marsella, Avinyó o Nàpols són altres de les ciutats que visitarem musicalment juntament amb Xipre, Jerusalem, l’Armènia Menor i Tunis. S’apunten?