Es diu Clara Ribes i a dia d’avui podríem dir que és la major experta sobre la història dels cinemes a Castelló. Ella és l’autora de ‘Castellón en sesión continua’, una obra que aprofundeix en aquests “temples” dedicats al setè art que van crear en el seu dia els Salvador Dávalos, Clausell, Vicent, Balaguer, Casalta i Alejandro Payá, entre d’altres, un món que a poc a poc ha anat desapareixent a la capital de la Plana.

--Quan va començar aquest projecte? O millor dit, quin va ser el detonant perquè aprofundissis en la història del cinema a Castelló?

-Quan jo tindria uns 12 anys la meua mare em va regalar un llibre de Bernardo Atxaga que es titula ‘Recuerdo de mis abuelos’. Era el típic llibre que podies pintar, omplir buits... i et convidava a preguntar als teus avis la història de la seua vida, cosa que vaig fer. Un bon dia vaig “enganxar” al meu iaio i li vaig “interrogar” sobre com es van conèixer ell i la meua iaia, com s’entretenien. En dir-li això, tots dos, a l’uníson, em van dir: “Ai, el Cine Romea!”.

--Ets una amant del cinema de tercera generació llavors.

-El meu iaio treballava en Armengot i el Romea estava pràcticament al costat. A les tardes solia anar al cinema amb la seua núvia, la meua iaia. Diguem que el seu festeig va transcórrer en un cinema, era allà on tenien una mica més d’intimitat, cosa que en aquella època no era habitual en altres llocs. Així que, arran d’aquesta història vaig començar a interessar-me per aquest cinema, per la seua ubicació, etc. Em va picar la curiositat, i vaig començar la recerca.

--Com vas iniciar aquesta cerca?

-Primer a internet, per la meua inexperiència, és clar. I quan vaig començar els estudis en Periodisme vaig seguir aprofundint, buscant en diaris antics que havien digitalitzat des del Ministeri de Cultura, col·leccionant retalls, programes de mà... Vaig anar acumulant un batibull de coses.

--I a partir d’aquí ...

-Es sumen els records i testimonis de persones que he anat coneixent. Recordo, per exemple, un dia que algú em va dir que el cinema Rialto també es va cridar Ideal després de la Guerra Civil. Ràpidament ho vaig anotar a la llibreta. Així vaig anar acumulant dades que, al principi, no guardaven molta connexió.

--No ha de resultar fàcil ordenar tota aquesta informació. Què pas vas donar a continuació?

-Quan cursava segon o tercer de Periodisme recordo una exposició sobre cinema que va organitzar l’Ajuntament de Castelló i aquí em vaig adonar que havia de aprofundir molt més en el tema. I això vaig fer en un treball per a una assignatura al costat d’una companya. Totes dues vam realitzar un documental que, si et sóc sincera, no va ser del nostre grat, doncs va quedar bastant incomplet. És per això que vam decidir “arreglar-ho” i finalment vam decidir pujar-lo a Youtube durant un parell de setmanes. Quina va ser la nostra sorpresa en comprovar el nombre de visionats. Arran d’aquest documental es va posar en contacte amb mi un dels membres de l’editorial Museu Fantàstic qui em pregutar si volia escriure un llibre sobre la història dels cinemes a Castelló. Vaig deixar-ho tot i em vaig dir a mi mateixa: “Vaig a dedicar la meua vida a ordenar les meues dades”. I això vaig fer.

Un cop presa la decisió, vaig buscar a persones que haguessin pogut treballar en els cinemes de Castelló i els vaig entrevistar per aprofundir en la seua experiència. Així, des de 2009 el meu arxiu va anar augmentant, fins que l’any passat Tonico Gascó em va tirar la bronca --riu--. Em va esperonar a ordenar tot el que tenia i passar-ho a l’ordinador, i li vaig fer cas. Un cop vaig organitzar tota aquesta informació vaig poder començar a redactar, a donar-li forma a aquest llibre.

--Vas decidir articular tot cronològicament?

-Tot el que tenia fins llavors eren dades inconnexes, sense sentit. Si a això li afegeixes que no tenia l’experiència suficient per lligar-ho tot... A més, em vaig adonar que algunes d’aquestes dades estaven equivocades i vaig haver de modificar-les, treure les meues pròpies conclusions, fer conjectures... No era gens fàcil. És per això que em vaig fixar en ‘El libro sobre los cines de Valencia’, obra que compta amb una introducció en què s’explica l’inici del cinema i on et trobes amb un llistat cronològic de totes les sales que van anar apareixent. Aquest plantejament no és dolent, però crec més interessant radiografiar el context històric, social i econòmic per poder respondre a la següent qüestió: Per què han desaparegut els cinemes a Castelló? Cal saber la història del cinema per entendre en quin punt estem. Diguem que la societat no entén del tot aquesta gradual desaparició dels cinemes.

--La teua pretensió, per tant, és molt més reflexiva.

-Jo he volgut, a més de “catalogar” totes les sales que es van registrar a Castelló en el seu dia, parlar sobre algunes de les estrenes més importants, oferir el testimoni d’alguns dels treballadors d’aquestes sales... He buscat un sentit molt més ampli per saber com hem arribat al punt en què estem avui en dia, un punt que ja en la dècada dels 80 es va viure de forma semblant amb un tancament de sales important, com les del cinema Avenida i el Rialto. He volgut que s’entengui aquest procés, el seu per què.

--En el llibre parles també de l’aparició del cinema a Castelló. Aquí no va arribar molt tard aquest “invent” dels germans Lumière, no és així?

-És curiós perquè el cinematògraf va trigar uns mesos a arribar a Castelló des de la seua aparició a França, la qual cosa resulta sorprenent perquè aquí, en aquesta època, no hi havia llum elèctrica. La primera projecció es va fer amb llum de Drummond, que era un aparell en el qual es cremava calç viva per produir llum. Aquesta primera experiència va ser un desastre, amb prou feines s’apreciava res a causa de la baixa intensitat de la llum.

I si el cinema mut es va poder gaudir aquí promptament, no així el sonor, que va trigar anys a “aterrar”. Així mateix, els diferents sistemes de filmació i projecció com el Cinerama, Cinemascope, Todd a-o... o mai es van gaudir aquí --com el Cinerama-- o es van gaudir molt tard.

--D’aquests testimonis o fonts vives que t’han ajudat, què pots explicar?

-La major part de la informació que he tret, al marge dels diaris i arxius de l’època, procedeix d’un senyor que va projectar en tots els cinemes d’Esyde, la companyia de Salvador Dávalos, des de l’any 1954: Juan José Estévez. Aquest home es va mantenir en actiu fins a 1995, any de la seua jubilació, i en aquest moment va decidir escriure un llibret que es presentava, més aviat, com una mena de fitxa tècnica de cada sala, amb el nombre d’espectadors que podien albergar, els seus propietaris, l’any de la seua estrena i pel·lícula... Tot molt específic, molt tècnic. Òbviament, després de consultar l’obra vaig sentir la necessitat de conèixer-lo en persona, i entrevistar-lo.

--Entens el cinema com un acte cultural, social, com a art ...

-Salvador Bellés em parlava de quan la gent es vestia per anar al cinema. Seria bonic que es recuperés aquest gest, encara que jo vaig més enllà. Un treballador de l’empresa Payà em va dir: “El que més trobo a faltar és la figura del acomodador”. I jo també, trobo a faltar aquest tracte; anar al cinema era tota una experiència que avui s’ha perdut.