Guillem López: «Escriure és apostar-ho tot a la fe que puguis tenir en tu mateix»

Els que coneixen al castellonenc saben que, tot i certa timidesa incipient, és una persona que es mostra tal com és, sincera, que agrada de l’experimentació. Tot això impregna d’alguna manera la seua literatura i pel que sembla és bastant bo si tenim en compte que ha guanyat el reconeixement a la seua trajectòria amb el Premi al Millor Autor Europeu de Ciència Ficció en els premis Spirit Of Dedication Awards 2016 que atorga l’European Science Fiction Society i, per si fos poc, també ha rebut el Premi Ignotus 2016 en la categoria de Millor Novel·la per Challenger (Aristas Martínez), premi de l’Associació Espanyola de Fantasia, Ciència Ficció i Terror. A aquests guardons hem d’afegir un altre més, el Premi Kelvin 505 a la Millor Novel·la també per Challenger, una distinció del Festival Celsius 232. Aquestes distincions l’han convertit en un dels màxims referents de la literatura de gènere, de ciència-ficció, unint-se així a una llista en la qual trobem a un altre autor de «la terreta», com Emilio Bueso, al qual vam entrevistar en aquestes mateixes pàgines no fa gaire.

—Crec que la primera pregunta és obligatòria tenint en compte els últims reconeixements que has rebut. No tots els dies un es converteix en el Millor Autor Europeu de Ciència Ficció en els premis Spirit Of Dedication Awards 2016, ni rep un Premi Ignotus 2016 i un Premi Kelvin 505. Què suposa per a tu en el personal i en el professional aquest tipus de guardons?

—Un reconeixement i un pas endavant, gairebé un salt podríem dir. D’una banda, una satisfacció enorme perquè hi ha molta feina en solitari darrere d’una novel·la. Bàsicament, escriure és tancar-se en un cau durant mesos, apostar-ho tot a la fe que puguis tenir en tu mateix i saltar al buit. És una professió per la qual sacrifiques tot: el teu oci, les teues possibilitats laborals, el temps amb la família i els amics... Es passen moments de frustració molt durs, així que, d’alguna manera, els premis reconforten, però no deixen de ser poc més que un copet a l’esquena: no vas malament, segueix així. I res, això fas, seguir endavant.

—No sé si a partir d’ara tindràs una major pressió a causa de les altes exigències que et pots marcar tu mateix o la crítica i públic lector.

—Tot d’una, en un any, m’he posicionat en primera línia de la literatura de gènere en castellà. Penses: genial, ara no puc cagar-la, però com més ho penses més possibilitats tens de condicionar-te, posar límits i portes que abans no existien. Bé, vaig publicar novel·la fa sis mesos i ha rebut molt bones crítiques, així que ja he passat la pressió de publicar un nou treball després d’una novel·la multipremiada. He trobat la fórmula perfecta per esquivar aquesta pressió: treballar i, si dubto o m’acollono, treballar més. La pressió i els dubtes només apareixen si m’aturo.

—Resulta curiós com en una mateixa província, en una mateixa ciutat com Castelló, hagin sorgit tres autors que sense por d’equivocar-me diria que són el millor del millor en el gènere de la ciència ficció i novel·la de terror. Esteu tu, Emilio Bueso i Óscar Gual. És que hi ha alguna cosa en aquesta terra que alimenta la imaginació més fantasiosa?

—No és la primera vegada que m’ho pregunten i, entre nosaltres ja ho tenim parlat. Si m’ho permets, afegiria a aquesta llista a Robert Juan-Cantavella. Tots nascuts a mitjans dels setanta i publicant obres que, d’alguna manera, són referent a nivell estatal. Resulta curiós. Jo no sé si Castelló té a veure. Potser és generacional. Cal reconèixer que a finals dels vuitanta Castelló era una ciutat avorrida i burgesa que pretenia ser més del que era. La meua adolescència es va reduir a llegir novel·les de fantasia i ciència ficció, jugar a rol i sortir a emborratxar-me amb els amics. No hi havia res a fer. Era el paradigma del poble gran. Podies planificar el teu futur des de l’institut i, el pitjor de tot, és que no t’equivocaves. D’un lloc així només pots sortir amb la imaginació i la creativitat perquè si no, estàs fotut. Però no m’ho tingueu en compte, ja saps el que diuen, que un sempre és més sever amb allò que més estima.

—Potser resulti un tant exagerat per part meua, però quan reviso la teua trajectòria imagino una d’aquestes pel·lícules típiques de superació o, millor dit, d’aquelles en què el protagonista aconsegueix l’èxit en pla «somni americà». Ho dic perquè de publicar els teus relats en un blog, vas passar a publicar en revistes més especialitzades, després en un segell tan singular com hipnòtic com és Aristas Martínez i, a més, aconseguir ja el grau d’autor rellevant. Quin canvi, no?

—Durant molt de temps jo la veia com una pel·lícula d’aquestes que fan a Antena Tres dels diumenges a la tarda, a l’estil drama total. Pensava: a veure si l’has cagat, a veure si això dels llibres no és el teu fort. I és que jo sempre he estat molt solitari, més d’escriure que de parlar d’escriure, i tossut, això també. A més, en literatura, al mercat editorial, els temps són extremadament lents. Et passes un any sencer davant l’ordinador, escrivint de matinada, tirant de convicció i cafeïna i, quan acabes, la cosa es mou tan a poc a poc, tan tan a poc a poc. És una de les malediccions contemporànies, perquè vivim infectats de la síndrome de la immediatesa. Escrius un llibre i vols publicar-ho ja, que surti a la venda, que la gent parli d’ell i el puntuï a Amazon i Goodreads. I, total, per a què? Avui en dia els llibres es consumeixen a una velocitat sorprenent, passen de les novetats als saldos en un parpelleig. Es publiquen seixanta mil llibres a l’any. A Espanya, que té una taxa de lectura vergonyant! És una bogeria. Jo he tingut sort i bons consellers que m’han vacunat contra la pressa. La clau és la paciència i la perseverança. Els llibres s’escriuen amb ànima d’artesà.

—‘Challenger’ et va situar en el panorama literari nacional i, com hem pogut comprovar ara, també en l’internacional. Esperaves una cosa així? Vull dir, quan vas acabar la novel·la, vas creure que anava a tenir l’impacte que ha obtingut en la crítica especialitzada i els lectors?

—No. En aquell moment no tenia res d’això present. Avui en dia si. Cada moment pertany a si mateix. Quan vaig escriure Challenger no tenia ni idea d’on em dirigia. Durant el procés pensava que potser estava retratant el meu propi fracàs, amb final tràgic inclòs, com el del Transbordador Espacial, que tot era una mena d’al·legoria masoquista. Crec que allò es va plasmar en la novel·la perquè Challenger, després de tot, parla del fracàs, de superar el fracàs i de la importància de l’inesperat en la formació de la nostra realitat. Els meus propis temors i anhels van impregnar l’obra.

—Després ‘Challenger’ vas canviar de «registre» a la teua última novel·la, ‘La polilla en la casa del humo’. Segons tinc entès, vas escriure aquesta obra «cabrejat». Podries explicar-me una mica més això?

—La Polilla en la Casa del Humo és una novel·la de sublimació, si. Vull dir que estava molt emprenyat quan la vaig escriure. No crec que ningú pugui posar les notícies o llegir la premsa sense indignar-se o, almenys, quedar-se sense paraules. És fàcil sentir que t’han estafat, que res és com hauria de ser i el normal, el quotidià, és una autèntica porqueria. Algú que no vulgui canviar el món avui en dia, o és un idiota congènit o, senzillament, és malvat. Si us plau, només cal mirar al voltant per adonar-se que portem molt temps fent malament les coses. El pitjor és que ens estem acostumant i no es pot estar enfadat sempre. Cal transformar l’enuig perquè la ràbia és un combustible que crema ràpid. En la meua novel·la es retrata l’auge i declivi d’un adolescent que es nega a formar part d’aquest món tan estrany i llunyà com és el dels seus adults. No obstant això, la ràbia i el fàstic el guien directe a un precipici. Menteix i traeix perquè creu que és el que deu fer per salvar-se i, en el lloc en el qual viu, en aquest pou descarnat i salvatge, de la mateixa manera que en el nostre món, no hi ha la salvació individual.

—‘Challenger’ era una mica més «positiva», mentre que a ‘La polilla…’ portes el lector a una mena d’«infern», no és així?

—La principal diferència és l’escenari. Mentre que Challenger transcorre a Miami el 1986, La polilla en la casa del humo es localitza en un pou, sota terra. Això condiciona el to de les dues històries. Challenger és un enlairament cap a un cel blau que culmina amb una explosió de focs artificials; L’arna és un descens a les profunditats de l’ànima humana que acaba implosionando, és asfixiant i bruta. Prefereixo reduir-lo a una qüestió d’il·luminació, més que polaritzar entre optimista i pessimista. Tot té les seves ombres i llums.

—La teua última novel·la va sortir a mitjans del mes d’abril. Imagino que estaràs treballant en una cosa nova, no? Alguna pista o avançament del que és?

—La meua cinquena novel·la sortirà publicada a principis de 2017 a la prestigiosa editorial Valdemar. Està ambientada a la ciutat de València, en un futur proper, i tracta de la pèrdua d’un fill en una família jove i la generació de realitats simultànies en els processos quàntics del nostre cervell. Estic molt orgullós del resultat final. Crec que serà una gran novel·la de ficció especulativa fosca, com m’agrada definir-la a mi.

—Tinc una curiositat. Com és això que dissenyes els mapes de les teues històries i compons la música inspirada en elles?

—(Rialles) Bé, això pertany als meus inicis. Les meues primeres novel·les de fantasia eren projectes totals. M’involucrava en el disseny i també en la producció de temes musicals inspirats en elles. Avui en dia, em centre únicament en la literatura.

—Per finalitzar, impossible no preguntar-te per una cosa que crec pertinent. A Castelló es valora el talent que alberga? Dic això perquè són molts els «cervells» literaris i artístics que «fugen» buscant aquest afecte o gratitud en una altra part. Sempre he pensat que aquí, d’alguna manera, som molt donats a «menysprear» o simplement obviar el que tenim.

—Bé, no estic segur que sigui una mica exclusiu de Castelló. Si es fuig, potser sigui buscant centres gravitacionals artístics i sinergies que no existeixen en una capital de províncies. Em sembla lògic que qualsevol professional, arribat el moment, valori la possibilitat de moure’s a grans centres culturals. Les xarxes socials i internet poden atenuar aquesta «fugida creativa» que resulta, a la llarga, en perjudici de l’ambient creatiu de la ciutat. Potenciar la cultura en origen i projectar-la fora, no el mercadeig hermètic local, és una inversió de futur, riquesa duradora.