Amb el naixement de la fotografia es va donar pas també a una altra manera de mirar el nostre entorn, de documentar moments tant històrics com familiars. Les «maneres de veure» aquest dia a dia, d’immortalitzar moments, van canviar per complet la manera en què ens relacionem amb les imatges i amb aquesta «realitat» que Adam Zagajewski ja ens deia que es burlava de les descripcions, perquè, com sabem, no existeix una «realitat», sinó moltes. D’aquí ve que la fotografia, per més que alguns considerin que «capta» el que és «real», és totalment subjectiva i fins i tot pot mentir.

Amb el pas dels anys, han estat nombroses les formes i estils que han sorgit d’aquesta nova relació visual, si bé un d’ells ha mantingut una certa hegemonia sobre la resta: la fotografia documental. Això ha estat així, en part, perquè és l’estil més directe, que no precisa d’una lectura complexa i que, en essència, vol deixar testimoniatge d’un fet o situació en concret. Aquest tipus de fotografia ha servit per a investigar i, en no poques ocasions, per a denunciar uns certs aspectes de la nostra quotidianitat. Un dels seus objectius, per tant, és cridar la nostra atenció, fer-nos reflexionar i plasmar i/o reflectir el moment present perquè les generacions posteriors puguin conèixer fets concrets.

En l’actualitat, si bé aquesta finalitat o propòsit de la fotografia documental roman intacta, s’ha de valorar l’existència d’un lleuger canvi de paradigma, o més aviat, una manera molt diferent d’abordar-la. Malgrat estar «retratant la realitat», els nous autors saben perfectament que ho fan des del seu punt de vista, des de la seua mirada, i en tots i cadascun dels seus treballs aquesta subjectivitat és present més enllà de la tècnica.

Existeix ara el que denominen un Nou Documentalisme, molt més personal i creatiu, que busca els valors estètics però sempre lligats a una temàtica o missatge, a una lectura o narrativa visual que enriqueix encara més el nostre imaginari col·lectiu. D’això precisament sap molt Lidón Forés, directora de l’Aula Foto Cine Lledó, quan en decretar-se l’estat d’alarma provocat pel coronavirus va animar a través de les xarxes socials al fet que la gent participés en un diari visual del confinament. Aquest gest, a priori innocent, va donar lloc a un arxiu fotogràfic extraordinari d’aquest estat d’aïllament mai abans viscut per la gran majoria de nosaltres. Imatges que reflectien l’estat anímic dels seus autors al mateix temps que destacaven aquesta situació més pròpia de les distopies.

Amparo Más, César Martínez, Verónica Martínez o David Segarra, entre molts altres, tots ells antics alumnes de l’escola que dirigeix Forés, van participar en aquesta iniciativa que també es va celebrar de manera diferent en altres racons d’Espanya a través d’altres entitats. Una d’elles és la que va organitzar PhotoEspaña sota l’etiqueta #PHEdesdemibalcón, una convocatòria que va tancar amb més de 63.000 imatges en Instagram i 36.201 participacions registrades en la web del festival de fotografia més important del nostre país. Al final, es van seleccionar 50 fotografies de cadascuna de les ciutats participants i ara, aquestes 50 mirades, s’exposen fins al 31 d’agost en un itinerari urbà per la capital de la Plana. Imatges que resumeixen les inquietuds i les esperances dels ciutadans davant aquest confinament i davant el nou repte al qual ens enfrontem. La fotografia com un relat d’aquestes altres realitats.