Què ens pot dir el teatre de la política? Molt, moltíssim si tenim en compte les paraules de John Dryden quan diu que una obra de teatre «ha de ser una imatge justa i vivaç de la naturalesa humana», perquè com bé sabem l’ésser humà és «un animal polític». Però deixant a un costat aquest concepte de zoon politikón aristotèlic, política i teatre mantenen des dels inicis una relació íntima, compartint fins i tot certs trets, com pugui ser l’atenció d’un públic que assisteix en massa bé per a escoltar un sermó, bé per a assistir a una representació del que anomenem «vida quotidiana». Tan íntima és aquesta lligadura entre tots dos que no resulta difícil assegurar que els polítics actuen igual que ho fan els actors sobre l’escenari. Sí, així és, la política és pur teatre, una mera exhibició, una comèdia —a vegades de molt mal gust—, un espectacle, en massa ocasions i per a la nostra desgràcia, «dantesc».
Amb tot, el teatre dista molt de perseguir els mateixos (des)propòsits de la política, malgrat l’existència d’un teatre pamfletari, un teatre polititzat que buscava (i busca) transmetre un missatge en concret, ja sigui de manera explícita o subjacent. Tot, en certa forma, és polític quant a que tot és subjectiu. Negar-ho serviria de molt poc. No obstant això, voldríem pensar que existeix major noblesa en el teatre, en el teatre de debò, aquell que serveix per a enfrontar a la humanitat amb si mateixa, i que ho fa perquè reflexionem sobre el nostre propi comportament, per a agitar consciències.
L’obra L’electe, de L’Horta Teatre, pretén fer-nos reflexionar sobre la responsabilitat, l’ambició de poder i la política, i ho fa amb una vis còmica. Els actors Josep Manel Casany i Alfred Picó, potser dos de les cares més conegudes de l’escena i la televisió valenciana, protagonitzen aquesta història en la qual encarnen a un polític elegit president d’un govern i el seu psicòleg, una obra que podrem veure al Teatre Municipal de Benicàssim —diumenge que ve, 20 d’octubre, a partir de les 19.00 hores—.
POLÍTICS QUE SÓN «PERSONES»
Ramón Madaula és l’autor d’aquest text que per a l’ocasió ha readaptat Juli Disla sota la direcció de Carles Sanjaime i on es destapen les manques, pors i inseguretats de qui persegueix la poltrona. L’acció se situa moments abans de la investidura i recrea la conversa entre tots dos personatges: confident i confessor, metge i pacient.
Al llarg d’aquesta xerrada, a la qual assistim sense haver estat convidats, com a autèntics voyeurs, arribem a sentir certa empatia amb la classe política en comprovar que ells, els polítics, també són persones, encara que costi creure-ho. A través de les revelacions d’aquest president electe, ens adonem que són simples titelles, a la mercè d’uns altres —ja siguin grups de pressió, grans multinacionals, bancs, etc.— o de la pròpia actualitat. El mateix Alfred Picó, que dóna vida al terapeuta, assegura que resulta curiós, conforme avança l’obra, com aquest sentiment afectiu creix, «com quan a vegades et sembla simpàtic el dolent de la pel·lícula», riu l’actor valencià, que també és el productor executiu d’aquesta obra que compta amb el suport de l'Institut Valencià de Cultura (IVC).
Què condueix a les persones a voler exercir la política? A l’autor de l’obra, el també actor Ramon Madaula, sempre li ha inquietat saber quines són les motivacions que mouen a un individu a voler ser president del seu país. I això és, grosso modo, cosa que pretén revelar-nos aquesta comèdia. A poc a poc, aquest polític que interpreta Josep Manel Casany es pregunta una vegada i una altra què li ha portat fins a aquest punt. «A més de l’ambició de poder o els afanys legítims per a millorar el món, sospito que existeixen altres motivacions», reflexiona Madaula, qui ha donat total llibertat a Juli Disla per a «valencianitzar» aquesta peça a través d’expressions pròpies, personatges i situacions que s’han produït a l’entorn de la Comunitat Valenciana perquè l’obra sigui més pròxima als espectadors. Certament, si parlem de política, o millor dit, de mala praxi política, el nostre territori podria impartir una bona sèrie de classes magistrals per a tot aquell que vulgui conèixer quines són les claus de l’abús de poder; tot això, molt al nostre pesar, perquè ser un exemple de malifetes vàries no és un cosa del que enorgullir-se, la veritat sigui dita.
Rèplica a rèplica (algunes molt enginyoses), el brillant combat entre el polític vacil·lant i el psicòleg que ha de tractar-lo va derivant cap a l’esperpent. «Un ganxo còmic que, vist com les gasta el món de la política, encaixa i porta al públic a la catarsi», com bé va afirmar Imma Fernández en l’estrena original d’aquesta obra. Governar és una responsabilitat enorme, com ho és l’autocrítica que a través del teatre es pot dur a terme amb la condició de veure o fer-nos veure que cal anar amb compte amb les ànsies de poder. Política i teatre, teatre i política. Una relació fecunda.
