És molt comú formular-se una pregunta que és al seu torn una invitació a viure una distopia: «Què passaria si...?». Ens deixem fascinar per aquests mons o vides alternatives generats a partir de la presa de les nostres pròpies decisions, ja que cadascuna d’elles suposa un canvi, una possibilitat. Aquesta fantasia —o malson, segons es miri—pot, a vegades, convertir-se en realitat tal com hem pogut comprovar en les nostres pròpies carns amb la crisi sanitària internacional generada pel coronavirus.

Vivències com la d’aquesta pandèmia vénen a dir-nos que no és necessari imaginar tant perquè la realitat pot superar i supera amb escreix a la ficció. Ara bé, no podem evitar pensar en totes aquestes altres ocasions perdudes, aquests passats, presents i futurs alternatius. I és per aquest motiu que insistim en aquesta cerca de probabilitats: Què hauria passat si no...? Què hauria passat si no existís el coronavirus, si no haguéssim estat confinats a casa, si no s’hagués detingut tota l’activitat econòmica d’un país? Doncs, entre moltes altres coses, l’obra Entusiastas, de la dramaturga castellonenca Paz Palau, s’hauria estrenat i representat en el Pavón Teatro Kamikaze de Madrid.

Una oportunitat

Ningú discuteix que el teatre ha estat un dels grans damnificats per la covid-19. Intèrprets, directors, tècnics de so i il·luminació, dissenyadors, dramaturgs..., companyies senceres de teatre han vist com es cancel·laven —o es posposaven en els casos més optimistes— les seues representacions de llarg a llarg del mapa i, per tant, els seus ingressos queien en picat i amb això la seua mera supervivència. El cas de Paz Palau no ha estat tan greu, però queda en certa manera l’espineta de no haver pogut estrenar una obra seua en un dels teatres més importants de l’estat espanyol i la companyia del qual va ser reconeguda amb el Premi Nacional de Teatre en l’any 2017. No és cap sorpresa si diem que aquest teatre és tot un referent avui dia.

Amb l’autora teatral, que recordem va guanyar en 2017 el Premi de Guió Radiofònic Margarita Xirgu que concedeix RNE, vam voler parlar per a conèixer millor aquest projecte que, tal com ens adverteix, era (i és) una miqueta singular, i que es va gestar gràcies a la possibilitat de gaudir de la IV Residència Artística El Pavón Teatro Kamikaze. La singularitat de l’obra parteix de la pauta inicial que van plantejar d’escriure el text de l’obra mentre s’assajava al mateix temps. «El nostre objectiu, el repte per al director, Gabriel Fuentes, i per a mi, era crear el text a partir dels assajos i a partir d’improvisacions dels actors, encara que tot això amb una idea de base, clar», explica Palau. Aquesta idea iniciàtica part de l’assaig El entusiasmo. Precariedad y trabajo creativo en la era digital (Premi Anagrama d’Assaig 2017), de Remedios Zafra.

L’obra, un reflex

«L’obra neix del cansament, de la ràbia i de la frustració per haver de caminar constantment gestionant la il·lusió amb la precarietat», assegura la dramaturga de Castelló d’una forma clarivident, i afegeix que «va ser senzill trobar el motiu, no hi ha una altra manera de ser honestos que no sigui enfrontar-se al que dol. I a nosaltres, el present ens dol. Vam tenir clar que no podíem eludir per més temps el tema que vertebra les nostres vides: la passió per crear i la pretensió de viure d’això sense que el desig sembli una utopia. O el que és pitjor, una broma».

D’una forma gairebé profètica, aquesta obra emfatitza i posa de manifest la realitat més crua del sector teatral i cultural espanyol «perquè la creació, que és el nostre treball, sembla veure’s abocada a una perversa lluita accelerada on els artistes corren, s’afanyen, i persegueixen quimeres sense descans ni treva», explica Paz Palau, per a postil·lar que «moltes vegades, el que fan ho fan gratis i a més donen les gràcies», la qual cosa és del tot injust.

Així, partint d’aquest «lúcid i oportú assaig de Remedios Zafra, vam decidir donar-li forma de ficció a un dolor que sembla que és de molts, amb la intenció d’ampliar el crit perquè arribi més lluny, i s’escolti més fort. Perquè ja està bé de tant de despropòsit», assenyala l’autora teatral. I per a fer-ho, van idear una peça que podria denominar-se metateatral, el teatre dins del teatre, plantejant l’acció en una sala d’assaig. «Crèiem oportú tancar-nos en un teatre per a parlar del teatre, sempre amb la cura de no caure en el perillós territori de la queixa que tota decepció conté», destaca Palau.

En l’obra, un grup d’actors assaja La Gavina de Txékhov i a mesura que avancen els assajos, els actors i la directora «es veuran interpel·lats per les dificultats habituals a les quals s’enfronten aquells que desitgen posar en peus un espectacle, i, a més, per l’ombra del desencantament i l’entusiasme forçós; per la inseguretat i el temor que suposa exposar-se, i pel mateix engranatge teatral que, a vegades, més que impulsar, impedeix», ens revela l’autora d’aquest text que versava, abans que es produís una pandèmia internacional i el món es paralitzés, sobre l’atmosfera inestable que és el context teatral d’avui, sobre la lluita i l’agonia per aconseguir simplement el somni de fer teatre i ser reconegut per això. Ara, com suposaran, tot és molt més incert, encara més difícil.

Possibilitats?

Hi haurà representació en el futur d’aquesta obra? El Pavón Teatro Kamikaze posarà nova data per a la seua estrena? Des de Benicàssim, on ha viscut el període de confinament i on està vivint en aquests moments, a Paz Palau aquesta qüestió no és la que li inquieta, si bé reconeix que sempre és un plaer poder fer una estrena amb tot el que això suposa, tant a nivell professional per a la seua carrera com personal. Palau, i com ella moltes altres persones, es mostra reflexiva davant la incertesa que assola les nostres vides. Encara està en xoc per l’ocorregut, encara ha d’assimilar aquesta «nova realitat» que, ens diu sincerament, és molt lletja.