En un moment de Últimas noticias de la escritura (Jekyll&Jill), exquisit assaig de Sergio Chejfec sobre l’escriptura, com aquesta es transforma, la seua concepció i construcció, l’escriptor argentí esmenta a Feyerabend i reflexiona sobre com llegim i com a través de certes lectures solem “extreure un bri de pensament o una frase conclusiva”. És a dir, Chejfec versa sobre el subratllat i les cites, i com aquest exercici es converteix en una espècie d’estratègia per extreure un valor simbòlic de cert pensament o bé per legitimar-ho. Jo caic reiteradament en aquesta tàctica per traduir o, millor dit, reordenar els meus propòsits i intencions. Així, no és d’estranyar que torni a servir-me d’una cita o fragment per desenbullar la meua ment. Dit això, llegint aquesta obra total, aquesta obra mestra que és La muerte de mi hermano Abel (Sexto Piso), de Gregor von Rezzori, em vaig topar amb una petita reflexió que em va deixar pensatiu: “No són els elements estilístics dels nostres primers anys de vida els que determinen les nostres primerenques impressions, sinó els de l’etapa d’esplendor dels nostres pares”.

Les paraules de Rezzori em van portar a pensar que, certament, són els pares nostra major influència, els seus gustos són els que ens marquen d’una forma més contundent, a pesar que, amb el temps, cadascun adquireixi nous coneixements i sumeix impressions que, a poc a poc, conformin els nostres gustos, la nostra manera de ser. Per tant, no em sorprèn el fet que algú com jo, aliè a priori de certs estils musicals anacrònics a la meua generació, adori la música de Luigi Boccherini. Sí, han llegit bé, Boccherini, aquest compositor nascut en Lucca que amb 25 anys, en 1768, va arribar a Espanya.

Giusseppe Carpani, cèlebre musicòleg, afirmava que l’estil de Mozart procedia de Haydn i Boccherini. Segons sembla, per Carpani, Mozart era hereu del músic toscà. Georges de Saint Foix, especialista en la vida i obra del compositor austríac, tampoc excloïa la possibilitat que Mozart estudiés les obres de Boccherini publicades per el segell Artaria de Viena. Aquestes afirmacions no fan més que legitimar la grandesa de l’italià o italo-espanyol, ja que fou aquí, a Espanya, on Boccherini desenvoluparia gairebé tota la seua obra i on aconseguiria el reconeixement merescut. Pels seus dots melòdics, maduresa tècnica en el tractament del quartet i varietat lingüística, el de Lucca gaudeix d’un lloc privilegiat dins de la història de la música. Precisament, els seus quintets de corda constitueixen una peça clau a l’hora d’entendre la música de cambra que s’interpretava en l’Europa de finals del segle XVIII i principis del XIX.

Són massa les alegries que m’han procurat les partitures d’aquest virtuós del cello, sobretot la seua música de cambra, que no oblidem ocupa un lloc destacat en la seua trajectòria. D’entre totes les obres que avui dia podem gaudir, gràcies a les diverses recuperacions discogràfiques que s’han realitzat en els últims anys, sóc un devot confés, un fan, del Fandango, Sinfonie & La Musica Notturna di Madrid que Jordi Savall registraria per al seu segell Alia Vox al capdavant de Le Concerts des Nations. Gravat en L’abbaye de Saint-Michel en Thiérache, França, en l’estiu de 2005, aquest àlbum recull temes extraordinaris i vivaços com La Musica notturna delle strade di Madrid Op. 30 nº 6 (G.324) que podria dir-se és ja immortal i que descriu els bulliciosos carrers de la nit de Madrid. L’excel·lent Rolf Lislevand és el guitarrista que al costat del cellista Bruno Cocset interpreta el Passa calle (Pasacalle), conegut com Los Manolos, que mai em canso d’escoltar.

Aprofundint en aquesta obra, vaig poder llegir el que el crític Jaume Tortella escriuria sobre ella: “Prenent la seua inspiració d’escenes nocturnes del carrer de Madrid, que sembla mirar amb nostàlgia a l’alegria i la bullícia de la capital d’Espanya, recordant el so de les campanes de les esglésies de la ciutat en la seua trucada per a l’oració vespertina, els balls populars que van anar el delit dels seus joves i els captaires cecs tocant les seues típiques vieles de roda fins que els soldats de la guarnició local donen el toc de Retreta --Ritirata-- de mitjanit amb la seua recollida en les casernes”.

Com deia anteriorment, La Musica notturna delle strade di Madrid és una joia l’últim moviment de la qual, La Ritirata, és probablement un dels més aplaudits, sobretot a partir de la segona meitat del segle XX. I la seua fama ha estat tal que fins i tot dóna nom a un dels conjunts de major qualitat de quants actuen pels diferents escenaris nacionals i europeus. Em refereixo, com no, a La Ritirata que Josetxu Obregón va crear durant la seua etapa de residència a Holanda.

El 13 de gener, Obregón i la resta de components de La Ritirata estaran presents a Castelló per oferir en el Auditori i Palau de Congressos el que, sens dubte, és un dels concerts del trimestre, almenys per a un servidor. Sota el títol de Fandango! interpretaran diversos quintets entorn de la figura de Luigi Boccherini, amb obres de Haydn, el propi Boccherini, Sor i Arriaga, tot això acompanyat per la guitarra de Enrike Solinis. I per què est un concert és una cita ineludible? Per la qualitat interpretativa, pels compositors les partitures dels quals s’escoltaran, per ser el primer gran concert de l’any 2016… I perquè els fandangos són, simple i planament, una meravella.

FANDANGOS // En l’actualitat, quan un pensa en un fandango pensa en flamenc. No obstant això, l’origen d’aquest ball és una miqueta difús, si bé a la fi del segle XVII es va fer famós per la seua forma estilística i per la seua adaptació a instruments peninsulars (com la guitarra). Així, com ha ocorregut tantes vegades, aquesta dansa va passar del carrer als salons de la noblesa, als teatres i fins i tot a llocs palatins i cortesans. Ja al segle XVIII, el fandango es va fer imprescindible en la música barroca, perdurant tota la centúria, fins i tot quan ja prevalia l’estètica classicista.

Domenico Scarlatti i Santiago de Murcia serien dos dels primers compositors de fandangos importants, per al clau i la guitarra barroca respectivament. L’aragonès José de Nebra, una altra de les figures clau de la música barroca espanyola del segle XVIII, també es va deixar entabanar per aquestes melodies i va crear diversos fandangos per a òrgan i fins i tot per una de les seues sarsueles barroques, Vendado es amor, no es ciego. No obstant això, els que major fama van obtenir van ser els fandangos del pare Antonio Soler i Luigi Boccherini. En el cas de l’italià, n’hi ha prou amb assenyalar que el seu Quintet del Fandango és perfecte i admirable; fins a les castanyoles, aconsellades pel propi Boccherini, són un encert. I és que l’harmonia en Boccherini presenta matisos plens de delicadesa, així com la dinàmica. De vegades són cridaners els salts i modulacions, la seua subtil malenconia i ritmes sincopats. Com encerta a dir Andrés Ruiz Tarazona: “Certament, el mestre de Lucca era un geni de la música. Entre les novetats que va aportar el seu art, hem d’agrair la voluntat d’incorporar elements de la música tradicional espanyola als gèneres clàssics per excel·lència en la música instrumental del seu temps. I haver-ho fet, com va expressar en una ocasió Luigi della Croce, practicant la geniale nebulosità delle formi i deixant, en alguns casos, la seua obra simfònica a la porta d’entrada al Romanticisme”.

EL PROGRAMA // Sota l’halo musical de Boccherini, La Ritirata interpretarà, doncs, un programa compost per la Cassació en Do Major Hob III:6, de Joseph Haydn; Tema variat en quartet, op 17, d’Arriaga; Variacions sobre La Ritirata de Madrid, de Boccherini; Variacions sobre ‘La flauta màgica’, op 9, de Sor; l’adagi d'el Concert per a cello G480 i el Quintet per a guitarra i cordes G448 ‘Fandango’, de Boccherini. Sens dubte, un repertor excel·lent.