A la dècada dels 90 del passat segle, Justo Romero ja definia a Ivo Pogorelich com «un dels artistes més polèmics de l’actualitat». El crític assegurava que era «petulant, sincer, intel·ligent i íntimament persuadit que és un messies». Certament, el pianista croat va gaudir a mitjans dels anys 80 d’una fama que, fet i fet, va resultar contraproduent. Així ho confessava ell mateix en aquesta entrevista a Romero: «L’èxit per a mi només ha portat coses negatives». Pogorelich estava convençut que aconseguir l’status d’estrella va limitar la seua amistat amb gent i, el que és més important, li va mostrar molt «l’aspecte fosc de la naturalesa humana». D’aquí que decidís aïllar-se, o millor dit, que volgués deixar de ser l’enfant terrible del món clàssic europeu i mundial.

Potser comencés massa aviat a gaudir de les mels de l’èxit. Va debutar el 1981, amb tot just 22 anys, al Carnegie Hall, i un any més tard signaria un contracte en exclusiva per a l’històric segell alemany Deutsche Grammophon. Resulta fins a cert punt lògic que en plena era del expansionisme capitalista, de l’era Reagan i Margaret Thatcher, on tot era diner fàcil, Pogorelich es deixés portar per la temptació de ser un autèntic divo, de convertir-se en una estrella del firmament.

Tot i aquesta actitud fàtua, una mica insolent, ningú nega la seua vàlua i qualitat. És més, després d’allunyar-se dels focus, va aconseguir consolidar una carrera que s’ha caracteritzat pel màxim rigor, seguint les màximes que li ensenyés la seua dona i professora, Aliza Kerezadze, la mort de la qual al 1996 li va canviar per complet la vida. Kerezadze li va dir que el més important és, en primer lloc, la perfecció tècnica com una cosa natural. Segon, una comprensió del treball del so del piano, com el que van perfeccionar compositors de finals del segle XIX i principis del XX, compositors que van entendre el piano com la veu humana... i com una orquestra amb la qual es pot produir una varietat de colors. Tercer, la necessitat d’aprendre com usar els nous instruments, que són més rics en so. Quart, la importància de la diferenciació.

Ivo Pogorelich es mostra avui dia molt més reservat i contingut fora dels escenaris. Sobre l’escenari, ho dóna tot, absolutament tot. Ja ho va demostrar fa cinc anys en l’actuació que va oferir a l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló, on va interpretar la Sonata Nr. 2 op.35 de Chopin i el Mephisto Walzer de Liszt, a més del Nocturn c-Moll op. 48/1 del compositor polonès i la Sonate h-Moll, del seu coetani hongarès. Ara, dimecres que ve, 6 de juny, ho tornarà a demostrar en el mateix escenari.

A CASTELLÓ

La tornada de Pogorelich a Castelló suposa un esdeveniment doble. D’una banda, per tenir la possibilitat de gaudir una vegada més del seu talent. En segon lloc, perquè el pianista croat serà l’encarregat de tancar la temporada clàssica de primavera que ha programat l’Institut Valencià de Cultura aquest 2018, una aposta per la mestria d’un artista que, com ja va comentar fa un lustre durant una xerrada que tots dos vam mantenir, és conscient que «l’èxit és una part del que vol un artista, però si el preu a aconseguir és una mancança en el criteri per part de l’artista, això pot comportar una gran infelicitat. Al capdavall, el músic té un sol cos, un cap i una sola ànima i això sempre és el primer».

Pogorelich té cos, cap i ànima. Ho ha deixat clar en tots i cadascun dels concerts que ha protagonitzat al llarg d’aquestes més de tres dècades al costat d’algunes de les formacions més prestigioses del món, si bé ara gaudeix d’una maduresa que ha sabut transmetre a la seua manera de tocar, de ser.

El proper dia 6, compartirà amb l’audiència que, esperem, ompli la sala simfònica de l’Auditori, algunes peces cabdals de la literatura pianística, obres d’autors de la talla de Ludwig van Beethoven, Joseph Haydn, Maurice Ravel, Frederic Chopin o Muzio Clementi.

En l’entrevista que ens va concedir el 2013, Pogorelich ja reconeixia que «Chopin i Liszt són les estrelles més brillants de la música per a piano que han existit i que ens segueixen fascinant amb la força de les seues emocions i la passió de la seua música». No era d’estranyar, per tant, que els noms i obres d’aquests dos compositors estiguin presents en el programa que interpretarà a Castelló, encara que el seu concert s’iniciarà amb la Sonatina en fa major, op. 36 núm. 4, potser un autor desconegut per al gran públic, però que va ser un virtuós del piano que, fins i tot, es «va enfrontar» a Mozart. Durant una gira europea que va realitzar en 1781 i que el va portar a Viena, Clementi va convenir amb José II per entrar en un duel musical amb el geni austríac per a entreteniment del propi emperador i els seus convidats. Com a nota curiosa, dir que l’habilitat d’ambdós compositors i el seu virtuosisme va ser tan gran que Josep II es va veure forçat a declarar un empat entre tots dos.

Després Clementi, el torn serà per Haydn i la seua Sonata en re major, Hob.XVI: 37, que precedirà a una de les grans obres per a piano que s’hagin escrit al segle XIX: la Sonata en re major, Hob.XVI: 37Sonata en fa menor, op . 57, composta en Döbling, un poble a prop a Viena el 1804, dedicada al comte Franz von Braunschweig i publicada pel Bureau des Arts et d’Industrie. Després d’escoltar el mestre alemany, serà el torn per a un dels majors exponents del piano, el ja citat, i profundament admirat per Pogorelich, Frederic Chopin. El pianista croat interpretarà la Balada núm. 3 a la bemoll major, op. 47, dedicada a la princesa de Noailles. En temps de Chopin va ser la més famosa de les seues quatre balades, inspirant-se en el conte Ondina, la sirena que s’enamora d’un príncep. Algunes seqüències suggereixen l’ondulació de les aigües. La crítica especialitzada assegura que és, sens dubte, la peça més lírica de les quatre, si bé és la que ofereix menys dificultats d’execució.

Clementi, Beethoven, Chopin... Liszt no podia faltar a la cita i ho farà a través de tres dels seus Estudis d’Execució transcendental, havent estat Liszt el més virtuós pianista del seu temps. Com a dada curiosa, Robert Schumann va declarar que únicament una desena de pianistes a tot el món podien tocar aquestes peces. I per acabar, en aquesta segona i esperem que no última visita de Pogorelich a Castelló, el poema coreogràfic que Ravel li va dedicar a la seua amiga Misia Ser, La valse. Concert d’un gran nivell per autèntics amants de la música clàssica.