+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
 
   
 
 

MÚSICA

El jazz, la música sense por a l’experimentació

Cécile McLorin Salvant, Kenny Barron y John Abercrombie, protagonistes del Festival Internacional de Jazz de Peníscola’16

 

TOT UN MESTRE. El pianista nord-americà Kenny Barron, un dels grans atractius del festival de Peníscola. - EDDIE MICHEL AZOULAY

ALTRES NOMS. Sens dubte, la presència de John Abercrombie engrandeix la programació d’aquest certamen on podrem veure a la cantant Cécile McLorin Salvant. -

Eric Gras
10/07/2016

En 1959, a la Dahlerupsgade de Copenhaguen, Herluf Kamp-Larsen inaugurava un dels temples del jazz a Europa, el Jazzhus Montmartre, conegut per la majoria com el Cafe Montmartre. Com tot negoci, va haver de renovar-se fins a en tres ocasions al llarg de la seua història, traslladant-se del seu lloc d’origen a la Store Regnegade, on va romandre de 1961 a 1976, i posteriorment a la Nørregade 41 de la capital danesa, del 1976 al 1995, any de la seua clausura. El tancament d’aquest centre musical, que molts consideren llegendari, va causar un terrible impacte, com comprendran.

Copenhagen es va convertir en un dels racons d’adopció més sol·licitats pels jazzistes. Molts d’ells van decidir mudar-se a la terra d’Hamlet i de la Sireneta d’Edvard Eriksen. Dexter Gordon va viure catorze anys (de 1962 a 1976) en aquesta ciutat que s’estén per parts de l’illa d’Amager i que originalment va ser un poble de pescadors víking fundat al segle X; Ben Webster també es va traslladar a aquesta capital europea el 1964, i Stan Getz va fer el mateix durant un breu període de tres anys (1958-1961). El 1978, el trompetista Thad Jones, el mitjà del clan Jones format pels seus germans Hank i Elvin, va decidir emprendre la seua particular aventura a Copenhaguen fins a l’any de la seua mort, el 1986.

Què tindria el Cafe Montmartre perquè allà actuessin i es gravessin discos magistrals? Hi ha quelcom màgic en aquest local perquè el 2010 Rune Bech i el pianista de jazz Niels Lan Doky decidissin reobrir-ho novament en la Store Regnegade, convertint-se una altra vegada en un dels punts de referència internacional del jazz, un lloc que descobreix i presenta nous talents amb potencial de classe mundial. L’objectiu de Bech era molt clar quan va emprendre aquest projecte: “Crear un paradís per als amants de la vida amb un ambient acollidor i sincer”. Potser aquesta ambició, aquest pensament, fos el que en la dècada dels 60 i 70 enamorés a aquests intèrprets genials. Pel seu escenari van desfilar mestres de la talla de Miles Davis, Dizzy Gillespie, Bud Powell, Cannonball Adderley, Art Taylor, Johnny Griffin, Sonny Rollins, Oscar Peterson, Nancy Wilson, Kenny Drew, Betty Carter, Elvin Jones, Art Blakey, Bill Evans, Herbie Hancock, Keith Jarrett, Wayne Shorter, Josef Zawinul i un nombre extraordinari de músics que seria difícil de classificar. En aquest llistat sobresurten també un tal Chet Baker i un saxofonista que amb el temps es va guanyar l’apel·latiu de The Sound. Em refereixo, com no, a Stan Getz.

DISCOS MEMORABLES // Hi ha dos discos en directe que es van gravar al Jazzhus Montmartre i que em semblen sublims, absolutament necessaris. Un d’ells és First Set, el primer dels tres àlbums que gravés Cedar Walton al club danès per al segell SteepleChase. El pianista va estar acompanyat pel saxofonista Bob Berg, qui mostra en aquest disc una desvergonya que em deixa aclaparat; el baixista Sam Jones, potser un dels més elegants, i el bateria Billy Higgins, el del somriure etern. No sé si va ser per aquest ambient càlid i casolà, però Walton aconsegueix insuflar una energia sense precedents en aquest àlbum que posseeix una arpa especial.

El segon àlbum al que volgués fer referència és, en realitat, un recopilatori que es titula precisament Cafe Montmartre. Les peces d’aquest recull, que al meu modest parer és perfecte per a gaudir d’una bona copa de vi en un ambient assossegat de llums tènues, formen part de tres discos que Stan Getz i Kenny Barron van gravar al club danès en dues etapes diferents. Es tracta d’Anniversary, Serenity i People Time --un dels principals discos en la història recent del jazz--. Aquestes gravacions van tenir lloc en directe el juliol de 1987 i del 3 al 6 de març de 1991, mesos abans que Getz sucumbís finalment al càncer que des de feia temps combatia. Bon so, moments entranyables, jazz lleuger i suau... És aquest un dels discos de la meua vida, un d’aquests que m’acompanya i m’acompanyarà sempre, d’aquí que la presència de Kenny Barron aquest any al Festival Internacional de Jazz de Peníscola sigui com veure complert un somni.

Tal com assenyalava Geoffrey Himes en un article de 2010 a la ja mítica revista Jazz Times, Kenny Barron és un “mestre a l’hora de convertir les línies d’una sola nota en harmonia”. Ell serà, sens dubte, un dels protagonistes d’una edició que comptarà també amb noms il·lustres com el del guitarrista John Abercrombie o la cantant Cécile McLorin Salvant. Em dóna a mi que aquest any serà un any inoblidable.

XIII EDICIÓ // El passat 1 de juliol s’inaugurava de manera oficial el certamen internacional de jazz de Peníscola amb l’exposició Phocuzz de Toni Porcar. Al Palau de Congressos es poden contemplar algunes instantànies del vila-realenc realitzades en els últims anys entre les que destaca la imatge del saxofonista Benny Golson que va ser guardonada amb el premi a la Fotografia de Jazz de l’Any per la Jazz Journalists Association nord-americana. A aquesta imatge li acompanyen una sèrie de retrats d’altres figures com Charles McPherson, René Marie, Jerry Bergonzi, Jeremy Pelt, Pat Martino o Bruce Barth, i es podran gaudir fins al dia 28.

No obstant això, no serà fins al 21 de juliol quan la part musical copi el veritable protagonisme d’aquesta cita. The Prototype, conjunt format per Sergio Albentosa, Miquel Casany i Felipe Cucciardi, i amb la col·laboració de Grant Stewart, serà el primer a prendre el pols als amants del jazz a un dels concerts del cicle complementari Jazz a la Serena, les actuacions es celebraran a l’Umbracle del Palau --per on desfilaran també el grup Yei Yi & Co, Arantxa Domínguez i Ricardo Belda, Tat! i el saxofonista Kiko Berenguer--.

Com tot bon menú, el certamen de Peníscola oferirà tres suculents plats perquè visquem una experiència total, un viatge a diferents racons del jazz. Per obrir boca, què millor que la veu d’una de les cantants que, al costat de Gregory Porter en el terreny masculí, estan tornant part d’aquest esplendor majestuós al jazz vocal. Cécile McLorin Salvant ha demostrat, malgrat la seua joventut, una sensibilitat i una força extraordinàries que l’han portat a recórrer gran part dels escenaris més emblemàtics de l’escena europea. Si el 2010 va rebre el Premi Internacional de Jazz Thelonious Monk, el seu disc Woman Child la va catapultar definitivament fins al punt de rebre una nominació al Grammy i de ser considerat el millor àlbum de jazz vocal de l’any per la revista DownBeat. La cantant ja és, als seus 29 anys, una referència. En el seu concert al Palau de Congressos del 22 de juliol estarà acompanyada per Renee Rosnes al piano, Rodney Whittaker al contrabaix i Lewis Nash a la bateria.

Amb 73 anys, Kenny Barron manté intacte aquest estil líric i flexible que li fan mereixedor de ser un dels principals exponents del jazz contemporani. Des dels seus temps com a pianista de Dizzy Gillespie als ja llegendaris enregistraments amb Stan Getz a Copenhagen, passant per discos reflexius i subtils com el Night and the City al costat de Charlie Haden, el de Filadèlfia no ha deixat de perfeccionar el seu refinament. Amb el seu actual trio, format per Kiyoshi Kitagawa i Johnathan Blake, acaba de treure a la llum el seu últim disc Book of intuition, en què torna a deixar bona mostra de la seua portentosa imaginació i poder harmònic. La de diumenge 24 serà, sens dubte, una actuació per emmarcar ja que no tots els dies es pot veure en viu i en directe a un dels músics que mai han deixat d’experimentar i aprofundir en els marges del jazz.

D’experimentació sap, i molt, l’últim dels noms que formen part del cartell oficial d’aquest any: John Abercrombie. Parlar d’aquest guitarrista novaiorquès és parlar d’ECM Records, i parlar d’ECM és parlar de Manfred Eicher. La dècada dels 60 i 70 del passat segle XX van ser anys d’experimentació, d’una notable evolució dels sons. En la consolidació de tot aquest escenari que molts podrien qualificar de excèntric i poc ortodox, un home va saber veure i identificar la metamorfosi existent. Eicher podria considerar-se com el guru o protector d’aquests sons insòlits i no va dubtar a publicar els treballs d’Abercrombie, l’estil del qual sempre ha estat “lliure”, submergint-se en els límits del jazz alhora que conserva una base ferma en la tradició. Al costat del pianista Marc Copland, el contrabaixista Drew Gress i el bateria Joey Baron, tots ells músics excepcionals, Abercrombie clausurarà el 27 de juliol la secció oficial.

De Copenhaguen a Peníscola, passant per Nova York, Aix-en-Provence o Munic... El jazz no coneix fronteres, és un ens viu que es nodreix dels sons del món, de les seues experiències. Sort tenim els que sabem apreciar aquesta màgia, aquest dinamisme i vitalitat.