En el pròleg de Mumbo Jumbo (La Fuga Ediciones), Juan Francisco Ferré realitza una anàlisi a fons d’aquesta rara avis literària que en el seu dia escrivís Ishmael Reed i en què el jazz té un paper protagonista. L’autor malagueny, tot un premi Herralde, arriba a afirmar el següent: «El jazz, amb la seva sonoritat inèdita, sempre original i renovada mitjançant la improvisació, és la banda sonora del segle XX».
El mateix Martin Scorsese opina de manera semblant, assegurant que tant el jazz com el cinema són les dues formes d’art per antonomàsia del segle XX; si bé el cineasta feia referència únicament als Estats Units, cosa que jo ampliaria a la resta del planeta en no poder obviar la rellevància a nivell mundial de músics i compositors procedents del Brasil, Noruega o, fins i tot, l’Índia —ja ho va dir Thelonious Monk al seu dia, «en tots els països s’intenta tocar jazz»—. I un autor del nivell de Don DeLillo, etern candidat al Nobel, ha confessat en més d’una ocasió que les seues majors influències han estat «les pel·lícules europees, el jazz, i l’expressionisme abstracte». Alguna cosa hi ha en aquest estil de música —que és més aviat un estil de vida— que captiva.
Potser ens atregui la passió d’alguns músics per l’espontaneïtat, per crear alguna cosa que mai abans s’havia escoltat i/o experimentat, com crec que de forma encertada suggerir Charlie Haden. O pot ser que sigui el desafiament que suposa aprofundir en el jazz. «Cada nota que toquem és un risc», assegurava el saxofonista Steve Lacy. Crec que el risc de què parlava Lacy no hauria de confondre’s amb temor o por de fer una mala actuació, a desafinar o tocar una nota de més, sinó, més aviat, amb la inseguretat que es genera en exposar-se als altres, ja que amb el jazz un despulla la seua ànima, deixa entreveure tot quan hi ha al seu interior. El jazz és una música que neix d’allò més profund i en ell i a través d’ell trobem l’amor i la pèrdua, el dolor i l’alegria, la celebració de la vida i també de la mort.
En el jazz un troba també un camí cap a l’amistat. Recordo ara aquest llibre d’Eduardo Halfon titulat La Pirueta (Pre-Textos) en el qual un escriptor de Guatemala —qui sap si és el propi Halfon, fidel a aquests jocs d’identitat— coneix a un misteriós pianista serbi de nom Milan Rakic. Tots dos són amants del jazz, de la improvisació, somiadors, i en aquesta breu trobada estableixen un nexe que marcarà la vida del literat. En aquesta excel·lent obra, Halfon escriu: «...quan dues persones estan tan soles els seus esperits busquen expressar-se d’una manera encara més exquisida». En reflexionar sobre ella em vaig adonar que podria ser una definició ideal del que significa per a mi el jazz: «Una manera exquisida que té el nostre esperit d’expressar-se». Segur que més d’un coincidirà amb aquesta descripció. Alguns d’ells segur que es donaran cita a partir del proper 2 de desembre al renascut o més aviat rebatejat històric cicle Jazz a Castelló que a partir d’ara passarà a denominar-se Festival de Jazz de Castelló, amb un nou format i, també , una renovada programació multidisciplinària.
NOUS OBJECTIUS // La regidora de Cultura de l’Ajuntament de Castelló, Verònica Ruiz, explicava en la roda de premsa de presentació d’aquesta cita que l’objectiu no era un altre que fer-li un rentat de cara a aquest cicle per «aconseguir una programació més intensa». Així, el certamen allarga els seus dies de celebració, ofereix diversos escenaris i se centra en altres aspectes íntimament lligats amb el jazz, com el món de la fotografia. Precisament, el mateix dia 2, a les 19.30 hores, s’inaugurarà al Teatre del Raval una exposició fotogràfica del que, a títol personal, considero un dels més grans i millors fotògrafs de jazz del nostre país, com és el company Manolo Nebot.
Una altra dada que crec de gran interès és la conferència que oferirà el periodista Luis Martín a la Casa de la Cultura el 5 de desembre. Em sembla més que encertada la decisió d’aportar aquesta visió informativa i didàctica a través de xerrades o, qui sap en un futur pròxim, alguna que una altra taula rodona.
En l’apartat musical, que al cap i a la fi és el que veritablement importa, s’ha intentat conjugar l’escena local o provincial amb alguns noms de més projecció. Així, destacaria la presència d’aquest singular conjunt liderat per Jesús Gallardo, Yei Yi & Co, o MC Latin Jazz Project, en el qual trobem a figures de sobres conegudes pel públic castellonenc com Fernando Marco, Ricardo Belda o Lluís Llario, entre altres.
En l’apartat internacional, una més que grata sorpresa: la veu de la lituana Viktorija Pilatovic. Resident a València, els pregaria que no es perdessin la seua actuació del 9 de desembre al Raval. La seua veu recorda a aquestes canants meravelloses del nord, com Rebekka Bakken o Silje Nergaard. Altament recomanable la contrabaixista alemanya Lindy Huppertsberg i, com no, el saxofonista Jean Toussaint. El que va ser membre en la dècada dels 80 del mític grup Jazz Messengers d’Art Blakey serà l’encarregat de clausurar el festival el dia 12.
Recordin, el jazz com a sentiment, unió, risc.
