Joan Franco: «Ara, de tant en tant, llaure les paraules»

—En primer lloc, enhorabona pel premi Flor Natural. Què suposa rebre un guardó com aquest i fer-ho, a més, per segona vegada?

—Moltes gràcies. Rebre un reconeixement com el Premi Ciutat de Castelló de Poesia és una gran satisfacció, tenint en compte la qualitat de les obres presentades i la història d’aquest certamen literari, per la qual cosa he d’agrair al Jurat la consideració cap a la meua obra. Fer-ho per segona vegada augmenta la responsabilitat, doncs t’obliga a intentar millorar des d’una temàtica de fons molt particular i amb un nombre de versos determinat, fixat per l’organització. En tot cas, com a nascut a la Vall d’Uixó i com a veí de Castelló des de fa molts anys, l’alegria com a castellonenc encara és major.

—L’obra es titula ‘Emoció cognitiva’. En què et vas inspirar exactament? Perquè, segons m’han comentat, busques l’equilibri entre la raó i el sentiment, entre la ment i el cor.

—T’han informat molt bé, ho has sintetitzat a la perfecció. Les dues paraules que formen el títol pretenen una simbiosi entre el desig i el pensament, entre l’ànima i el cervell, entre l’amor passional i la intel.ligència. Com has dit tu, una recerca de l’equilibri entre el sentiment i la raó, allò que col·loquialment coneixem com a cor i ment. La gènesi de l’obra té una triple vessant: vivència personal, dedicació professional relacionada i, especialment, un llibre que em va regalar fa uns anys una amiga i catedràtica de Psicologia de la nostra Universitat Jaume I, Marisa Salanova. No és un llibre de poesia, però em va fer pensar molt. Duu per títol El error de Descartes i el seu autor, Antonio Damasio, prestigiós neuròleg, hi analitza la repercussió de les emocions en la neurociència i les seues conseqüències en la presa de decisions. Emoció, raó i cervell humà, aquesta és la qüestió.

—Quina és i com és la teua relació amb la poesia?

—La meua relació amb la poesia es discontínua, intermitent, cessa i recomença a intervals. Entenc que l’escriptura va unida a la motivació, tal vegada relacionada amb experiències vitals positives, com ara el naixement de la meua filla Sara, o fins i tot negatives, però també se li ha de dedicar esforç, treball. Allò de la inspiració està molt bé, però ha d’anar acompanyada de dedicació, de temps, i jo no n’he tingut massa darrerament, tot i que sempre busque una estona per tal de retrobar-me amb la tasca de l’escriptor, el llaurador de la paraula. De la mateixa manera que els meus pares han estat anys llaurant la terra, jo ara, de tant en tant, llaure les paraules.

—Imagino que tindràs alguns referents poètics, quins són?

—No és senzill citar-ne alguns, n’hi ha molts. Si en parlem de poesia catalana sempre m’ha agradat la poesia de Miquel Martí i Pol, especialment la de caire existencial. Em sembla un poeta magnífic, amb una naturalitat extraordinària. Si en parlem de poesia en castellà, en podria citar grans reconeguts, però donat el context i la relació de la seua obra amb Emoció cognitiva, citaré un altre amic, Antonio Cabrera, filòsof i magistral observador, qui va escriure un llibre que em va apassionar: En la estación perpetua, premi internacional de poesia Fundació Loewe, publicat ja fa prop de vint anys. Antonio mira i pensa alhora. La seua sòbria poesia, que tal vegada faça recordar una certa rectitud castellana (a mi, concretament, per circumstàncies personals em trasllada a les terres i persones de Lleó), marca la justa distància i aproximació amb allò que l’envolta. És tot un referent.

—Quina opinió et mereixen els premis com la Flor Natural? Creus que són necessaris per veure publicada la teua obra? Ho dic perquè, precisament, és complicat donar-li visibilitat a la poesía en tots els àmbits.

—Premis com la Flor Natural, Ciutat de Castelló de Poesia, són fonamentals per molts motius. La poesia és un gènere literari minoritari i, en general, poc recolzat. Sense la publicació de les obres premiades el calaix de l’escriptura romandria més buït. A més, en el cas d’aquest premi, s’aconsegueix unir la festa més representativa de la província amb la literatura, reforçant-se els orígens de la capital castellonenca.

—Què té la poesia que no tenen altres gèneres literaris?

—Més enllà de la bellesa del vers, la poesia aporta la màxima depuració de la reflexió i del sentiment, feta paraula. En una societat que avança vertiginosament (o que retrocedeix, segons es mire), on es concedeixen poques opcions al detall, a la pausa, la poesia continua sent una excel·lent eina de transformació social. Almenys, així és com jo l’entenc.