Pocs directors poden presumir de tenir un debut que li convertís automàticament en un dels immortals del setè art com John Huston. Va ser amb El halcón maltés, tot un clàssic del gènere negre en la qual el propi Huston va adaptar la novel·la homònima de Dashiell Hammett. Aquest inoblidable film protagonitzat per un Humphrey Bogart en estat de gràcia va ser el primer dels cinc llargmetratges que van rodar junts, conformant una de les relacions actor-director més cèlebres de totes les que s’hagin produït en el món del cinema. De fet, podria dir-se que quatre d’aquestes cinc pel·lícules han resistit la prova del pas del temps, convertint-se en veritables joies del cel·luloide.

Potser la combinació d’aquesta ambició dramàtica d’Huston amb el personatge fastiguejat i desencantat, al mateix temps que canalla, de Bogart, fos el detonant ideal perquè fructifiqués aquesta relació. Diuen, fins i tot, que la seua associació era del que estaven fets els somnis. Tots dos eren esperits afins, tant dins com fora de la pantalla, i tots dos m’han ofert grans dosis de felicitat a través d’aquestes cintes a les que un sempre torna i no es cansa mai de visionar.

A més d’aquesta estreta col·laboració amb Bogart, Huston es va forjar una carrera cinematogràfica, primer com a guionista i posteriorment com a director i també actor, que sempre m’ha atret pel seu atreviment a l’hora d’adaptar algunes de les obres més emblemàtiques de la literatura universal. És el director de Moby Dick, El tesoro de Sierra Madre, Reflejos en un ojo dorado, El hombre que pudo reinar, Bajo el volcán, Dublineses... És a dir, s’ha atrevit a adaptar obres d’Herman Melville, Bruno Traven, Carson McCullers, Rudyard Kipling, Malcolm Lowry, James Joyce... És una opinió totalment subjectiva, però totes aquestes pel·lícules són, sens dubte, algunes de les meues preferides de tots els temps, de la mateixa manera que aquesta adaptació de l’obra teatral de Tennessee Williams La noche de la iguana, amb un Richard Burton i una Ava Gardner titànics.

No hi ha cap flaquesa en la trajectòria d’aquest director. No n’hi ha per a mi, tot i no ser un expert en crítica cinematogràfica. Fins i tot alguns dels títols que poden considerar-se secundaris com El hombre de Mackintosh, Fat City, la ciudad dorada o Evasión o victoria són pel·lícules notables, i demostren la versatilitat d’aquest cineasta de fogós temperament i vida aventurera, desbordada de passió, d’acció i peripècies.

UNA VIDA DE CINEMA

Són molts els que afirmen que la seua carrera cinematogràfica està inevitablement lligada a la seua trajectòria vital, i alguna cosa deu haver, és clar, més quan aquest temperament queda reflectit bastant fidelment en aquesta cinta dirigida i protagonitzada per un altre gran com Clint Eastwood, Cazador blanco, corazón negro, crònica dels diversos avatars que van precedir el rodatge de La reina de Àfrica. Se sap que el director va viatjar a Àfrica amb el pretext de localitzar els exteriors, però, un cop allà, per a desesperació del productor i la resta de l’equip, va resultar que el seu únic i veritable objectiu era caçar un elefant.

El nostre estimat i il·lustre Manuel Vicent va escriure sobre aquest personatge remarcant el fet que la seua vida «va ser esnob i salvatge, plena de talent i de fascinació». Fins al propi Orson Welles va dir una vegada: «L’obra d’Huston no és tan interessant com la seua pròpia vida». No m’equivoco en dir que John Huston va ser un gran, grandíssim, algú irrepetible. Potser per aquesta mateixa raó l’Institut Valencià de Cultura (IVC) i el Paranimf de la Universitat Jaume I de Castelló hagin decidit dedicar-li a aquesta llegenda cinematogràfica el cicle En pantalla gran.

EN PANTALLA GRAN

Fins a sis dels seus films més coneguts es podran veure durant aquest trimestre de tardor, pel·lícules en què es demostra aquest esperit aventurer i en què també s’aprecia la proximitat del propi Huston a aquesta figura romàntica del looser o canalla, de l’outsider. Molts dels seus personatges protagònics són aventurers solitaris, cercadors d’or, soldats, boxejadors, gàngsters, detectius... Tots i cada un d’ells, en algun moment, mostren la seua rebel·lia, el seu descontentament cap a un món que consideren injust i mortal. Com bé remarquen des de l’IVC, «en el seu conjunt, la vasta obra d’Huston és sempre vitalista i combativa. Fidel a la seua visió del món i a les constants temàtiques —abans que a les visuals—, en moltes ocasions la seua obra resulta sorprenent donada la varietat i disparitat d’estils», com veurem en la selecció de títols d’aquest cicle.

LES PEL·LÍCULES

El tesoro de Sierra Madre (1947) serà la primera pel·lícula que es projectarà al Paranimf els dies 23 i 24 de setembre. És aquest el seu segon film com director i el pas definitiu en la consolidació de la seua carrera, amb sengles Oscars com a guionista i director, convertint-se en la seua primera obra mestra, on ja es mostra plenament l’univers Hustonià en aquesta tragèdia existencial sobre l’èpica dels cercadors d’or i la seua erràtica vida. Basada en l’obra de Bruno Traven, Huston se serveix de la famosa febre de l’or de mitjans del segle XIX per definir, com poques pel·lícules ho han aconseguit en la història del cinema, diverses febleses humanes com l’avarícia, l’enveja i l’ambició.

A l’any 1952 es va estrenar La reina de África, segon film del cicle i on el director s’embarca en l’aventura més entranyable de la seua carrera pels rius del Congo belga en companyia de l’extraordinària parella d’actors protagonistes, Katharine Hepburn i Humphrey Bogart. Inspirada combinació de comèdia i aventura en diàleg gojós amb la naturalesa. Una obra mestra d’Huston, amb la qual Bogart va guanyar finalment un premi de l’Acadèmia d’Hollywood per la seua interpretació.

La següent projecció que oferirà el Paranimf serà Solo el cielo lo sabe (1957), una història amb rerefons bèl·lic —sense els efectismes de les batalles— narrada amb delicadesa i gran sornegueria en els diàlegs entre la monja i el marine, interpretats per Deborah Kerr i Robert Mitchum, altres dos actors de primer ordre. La pròpia Kerr repeteix presència en el cicle En pantalla gran amb la seua participació en una cinta, per a mi, extraordinària, com és La noche de la iguana (1964), l’adaptació d’un relat de Tennessee Williams amb una extraordinària fotografia que fa transcendir la sensualitat de les imatges, i amb bellíssims diàlegs entre uns personatges que van desemmascarant els seus desitjos, encarnats principalment per Ava gadner i Richard Burton, que diria ofereixen dos de les seues millors interpretacions, sinó les més complexes i enigmàtiques de totes.

I com la figura de John Huston té aquest punt críptic, indesxifrable, de sobte apareix dirigint un film com Fat City (1972), adaptació de la novel·la homònima de Leonard Gardner, en la qual s’endinsa en paisatges de l’Amèrica marginal i sòrdida a través del món de la boxa que ell mateix havia viscut en primera persona. Una recreació fidedigna de l’ambient pugilístic i la fauna que viu al voltant del quadrilàter.

Finalment, i com no podia ser d’una altra forma, el cicle que organitza l’IVC es tancarà amb la seua última obra, Dublineses (1987). Aquest és el magistral testament fílmic que va clausurar la carrera de John Huston. Ancià i malalt, el cineasta va aconseguir posar en escena el relat Els morts de James Joyce, un fresc de la decadent burgesia irlandesa de principis del segle passat.

Vitalisme, acció, profund humanisme... El cinema de John Huston és una autèntica aventura vital que cal gaudir, si o si.