El temps transforma en evidències certes vivències. Un mira enrere i és capaç d’identificar moments que són proves de vida, instants que van determinar aquesta mateixa vida, detalls que la van transformar. Som la suma de les nostres experiències, i a elles tornem de tant en tant, recordant, per sentir que tot el viscut ha tingut importància. I ja sé que en aquest exercici de rememorar el passat tot pot maquillar-se; solem exagerar o magnificar algunes menudeses, i també solem restar-li valor a aquelles experiències considerables si aquestes van ser desagradables. És a dir, refem el nostre passat, el modelem al nostre antull —per alguna cosa és nostre, no?—. Cadascú és lliure d’interpretar la seua vida, res és real, o si, en la nostra memòria.

Queda relativament poc perquè es compleixi una dècada de la trobada que vaig mantenir cara a cara amb Jordi Savall. Va ser en 2007, al mes de desembre, en el descans del concert que oferia al capdavant d’Hespèrion XXI i Les Concerts des Nations a l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló. Recordo el meu nerviosisme, traduït en el moviment frenètic de les meues extremitats inferiors, en la sequedat de la boca, als incessants dubtes.

Era la meua primera entrevista, tot cal dir-ho; la meua primera entrevista com a periodista, o com algú que més o menys, ni millor ni pitjor, realitzava tasques de periodista —encara segueixo així—. Recordo la serenitat i fermesa de Savall, la seua amabilitat. Recordo aquell to de veu assossegat, paternal. Recordo la seua tassa de te i els seus moviments subtils a l’hora de remoure la cullereta. Recordo fer-li preguntes, i recordo que ell em contestava a totes i cadascuna d’elles, per més que fossin insulses o una mica puerils.

Podria dir que al final de la nostra xerrada ens vam fondre en una abraçada, encara que no sé si això és cert. Potser li vaig donar únicament la mà, o vaig marxar sense més, o li vaig fer una modesta reverència, poc importa, la veritat; la meua memòria té permís per inventar-se tot el que vulgui. Així som, la majoria: inventors de realitats.

Al programa que van idear per aquell concert de desembre de fa gairebé deu anys, s’establia una mena de diàleg entre l’Espanya antiga i l’Espanya del Nou Món. Savall em parlava sobre «la influència estranya, exterior o popular dins de la música culta», em parlava sobre la música a les litúrgies i en la cort, sobre la inspiració de les danses criolles... També va esmentar l’ús de la música que feia l’Església per «cristianitzar», de la seua espiritualitat; sense oblidar, és clar, del delit que comporta reproduir-la: «La música produeix plaer», em va dir; «La música és un dels elements més importants», em va dir.

Les músiques del Nou Món van impregnar des d’un primer instant les músiques cultes, establint-se així una mena de fusió que va enriquir la pròpia música, dotant-li d’una major amplitud i possibilitats. D’aquestes possibilitats sempre ha estat atent Jordi Savall, rescatant per a nosaltres alguns d’aquests sons i melodies que en el seu dia van sonar en racons remots i no tan remots de la nostra geografia. El seu treball d’investigació al capdavant del Centre Internacional de Música Antiga (CIM), del seu segell discogràfic Alia Vox i de la seua família musical formada per Hespèrion XXI, La Capella Reial de Catalunya i Les Concerts des Nations és, simplement, extraordinari, per ser un veritable i necessari testament patrimonial musical.

RECUPERAR I DIFONDRE

El 1974, Jordi Savall i Montserrat Figueras —qui va ser la seua dona fins que va faltar fa tot just sis anys—, juntament amb Lorenzo Alpert i Hopkinson Smith van fundar a Basilea el grup Hespèrion XX, un conjunt de música antiga que pretenia recuperar i difondre el ric i fascinant repertori musical anterior al segle XIX a partir de noves premisses: els criteris històrics i els instruments originals. El seu nom, Hespèrion, significa «originari d’Hesperia», que en grec antic era la denominació de les dues penínsules més occidentals d’Europa: la ibèrica i la italiana. També era el nom que rebia el planeta Venus quan apareixia per Occident. Hespèrion XX, a partir de l’any 2000, va canviar la denominació a Hespèrion XXI.

Què dir d’aquest conjunt? Hespèrion XXI és avui dia una referència ineludible per comprendre l’evolució de la música en el període comprès entre l’Edat Mitjana i el Barroc. La seua tasca de recuperació d’obres, partitures, instruments i documents inèdits té un doble valor incalculable: d’una banda el rigorós treball d’investigació aporta noves dades i interpretacions sobre els coneixements històrics d’una època, i de l’altra, l’exquisida qualitat de les interpretacions posa a l’abast del públic la possibilitat de gaudir amb naturalitat de la delicadesa estètica i espiritual pròpia de les obres d’aquell temps.

CONCERT A...

Aquesta delicadesa estètica i espiritual serà la que impregni l’escenari i la sala del Teatre Municipal de Benicàssim aquest mes d’agost —concretament, el dia 15—. Jordi Savall, acompanyat per Enrike Solinis, a la guitarra i tiorba, Xavier Puertas, al violone, i l’inigualable Pedro Estevan, a la percussió, protagonitzarà l’actuació estrella dels concerts previs al Certamen Internacional de Guitarra Francesc Tàrrega, que tindrà lloc del 1 al 8 de setembre la seua 51a edició.

Per a l’ocasió, el músic i investigador oferirà un repertori sota el nom de Folias & Canarios, mateix títol del treball que va publicar el 1993 per a Astrée i que va recuperar temps després per Alia Vox.

En aquest projecte, Hespèrion XXI desplega tot el seu colorit instrumental amb gran finor per aconseguir la màxima expressivitat que aquest tipus de cançons requereix. És aquesta una exploració del món de les folies, aquells balls populars de l’època barroca, nascuts a la Península Ibèrica però que es van exportar per tota Europa causant una gran sensació i impactant fins i tot a compositors de la talla de Jean Baptiste Lully, Marin Marais o el mateix Johann Sebastian Bach.

No cal dir que el treball de Sa-vall i els seus és realment deliciós, respectant les peculiaritats sonores d’aquestes músiques que van tenir en les figures de Diego Ortiz, Gaspar Sanz, Pedro Guerrero Moresca, el mexicà Juan García de Zéspedes, Antonio Martín y Coll, Francisco Correa de Arauxo, Antonio Valente o el fascinant Santiago de Murcia —si tenen oportunitat, escoltin el Codex d’aquest autor de la mà de l’Ensemble Kaspberger i Rolf Lislevand; és una obra mestra—, alguns dels seus màxims exponents.

Si el virtuosisme és un requisit indispensable en el món de la música de la folia, Savall és, òbviament, un virtuós intèrpret de la mateixa. Si sumem a això la seua capacitat per reproduir aquestes partitures d’una manera espontània i ple de fantasia —per què no!—, el gaudi resultant és evident, tant per als músics com per al públic.

Les glosses, variacions i improvisacions a les músiques de l’Antic i del Nou Món que es podran escoltar a Benicàssim, aquestes jácaras, gallardas i marionas, segur aconsegueixen transportar-nos a una altra dimensió —física i espiritual—, gràcies a aquest do que Savall posseeix per donar a conèixer meravelles musicals abandonades en la foscor de la indiferència i l’oblit. Porta tota una vida dedicat a la investigació d’aquestes músiques antigues que llegeix i interpreta amb la seua viola de gamba -ja sigui la seua viola de gamba soprano de 1500 o la seua viola de gamba baixa de sis cordes de Pellegrino Zanetti i que data de 1553—, o com a director.

EXPLORADOR NAT

Les seues activitats com a concertista, pedagog, investigador i creador de nous projectes, tant musicals com culturals, han situat a Jordi Savall entre els principals artífexs del fenomen de revalorització de la música històrica. Això és quelcom del que molts de nosaltres li estarem eternament agraït.

Al llarg de la seua carrera ha gravat i editat més de 230 discos de repertoris de música medieval, renaixentista, barroca i del classicisme amb especial atenció al patrimoni musical hispànic i mediterrani. Els seus programes de concert han convertit la música en un instrument de mediació per a l’enteniment i la pau, i és un veritable plaer i un luxe tindre-ho per aquestes terres.