Que en ple segle XXI hi hagi encara certa indiferència o estranyesa cap a la utilització del cos com a plataforma d’acció plàstica resulta desconcertant, més tenint en compte que ja en la dècada dels 60 i els 70 es van revisar de manera profunda els paràmetres de l’ús del cos en l’art. Han passat més de 50 anys i encara es «condemna» a la performance, bé per desconeixement o bé per desinterès, i un es pregunta si realment avancem. Dóna la sensació que seguim ancorats en cert conservadorisme, aquell que en temps obscurs feia impossible que es veiessin als museus o sales d’art, o fins i tot al carrer, qualsevol tipus de manifestació artística en viu, i un es pregunta per què, a què es deu.

Si el que es pretén és evolucionar —com així ho crec—, traspassar qualsevol frontera, de res serveix obcecar-se en construir murs que envileixen i provoquen una fractura irremeiable que, finalment, empobreixen tota esperança de llibertat. Això és una cosa que l’art actual, aquell que versa sobre els conflictes socials, polítics i humans, té molt clar i pretén donar a entendre —de vegades d’una manera complexa, ho reconec— a la resta de la societat, ja que busca, sobretot, despertar consciències, alimentar un sentiment de comunitat que és i ha de ser necessari, ara més que mai.

Les perfomance solen ser accions directes, molt més incisives en aquests aspectes. La clau perquè el seu missatge arribi a on es pretén està, com no, en el públic. És l’espectador el que exerceix un paper primordial, ja que sense ell l’acció performàtica no tindria cap sentit. Els performers, vaig dir una vegada fa ja diversos anys, «busquen que els espectadors deixin de ser subjectes passius per aconseguir un alliberament a través de l’expressió emotiva i la representació col·lectiva». I creguin-me, cal deixar de ser subjectes passius. Per aquesta mateixa raó, un no pot romandre aliè a iniciatives com les II Jornades de Performance que la Fundació Caixa Castelló organitza en col·laboració amb la Diputació de Castelló els dies 2, 3 i 4 de març.

Amb motiu de l’exposició La creació contemporània a la Col·lecció DKV. Llenguatges en el dibuix que es pot visitar ara a la sala Sant Miquel —així com el site specific art d’Alejandro Mañas La Antesala—, s’organitzen aquestes jornades que coordina Bartolomé Ferrando, referent absolut de performance i que, recordem, el passat mes de desembre va comissariar la Tercera Trobada de Performance i Poesia d’Acció que va tenir lloc a l’Espai d’Art Contemporani de Castelló (EACC).

QUÈ PODEM VEURE? // El dia 2, a les 20.00 hores, Abel Báguena presentarà Shoes, una proposta d’instal·lació-performance en què cos i objecte interactuen fent ús de vint-i-tres parells de sabates iguals, emmarcades en l’espai per una cinta adhesiva negra. La peça es presenta com un concepte plural i tancat. Per la seua banda, Almudena Millán oferirà 0ºK, una acció sonora amb blocs de gel de colors.

El dia 3 el torn serà per Nika Lopez i Yolanda Franco. La primera estableix una relació entre l’ésser humà i la natura, i en com tots dos pateixen transformacions amb el temps. Bucle interrumpido, de Franco, es presenta com una acció inèdita que forma part d’un projecte artístic personal dins d’una sèrie d’accions que analitzen i reflexionen sobre el caràcter arbitrari i connotat d’alguns objectes quotidians, els que se suposa que són d’ús femení en relació a aquells de denominat ús masculí.

Finalment, el 4 de març, Intervalo (2), de Manuel López, forma part d’una sèrie d’accions que reflexionen sobre la idea de procés. La modulació de l’espai-temps, la seua fragmentació, conforma el territori en el qual el cos-subjecte esdevé cos-material, es dilueix, s’esquerda. I Maria Tamarit presentarà Vértices, on cos i material es fusionen en un moviment permanent que marca el ritme de l’acció. Desplaçament, temps, espai...

En totes la propostes hi ha idees sobre la transformació, sobre la nostra relació amb l’entorn, sobre la nostra pròpia fragilitat. Són idees pertinents, idees sobre les que reflexionar. No?