Potser José Bravo arribés «tard» al món de la fotografia, però va arribar, i ho ha fet d’una manera sorprenent, com ho demostra el fet que una de les seves instantànies sigui la imatge que il·lustra la present edició del festival Imaginària.

—En primer lloc, voldria que em responguessis a la pregunta: Per què la fotografia i no un altre tipus de disciplina artística o d’expressió?

—La necessitat d’expressar ha estat des de petit. Primer va ser l’escriptura, que no he deixat des de llavors. En l’etapa de la universitat vaig descobrir el teatre i durant un temps vaig pensar que era el meu futur. La fotografia va arribar de manera més discreta, i va començar a apassionar-me quan vaig descobrir que anava a ser la meua manera d’escriure i la meua primera finestra al món.

—Susan Sontag deia que la fotografia és, en realitat, una manera de mirar, no la mirada mateixa. Certament, és una cosa molt subjectiva tot i que, en teoria, retrates la «realitat». Com definiries tu la fotografia? Què pretens aconseguir amb ella?

—Què és la realitat? La «realitat» és personal, i canvia a cada instant. Segurament del que llegeixis d’aquesta entrevista et quedis amb alguna cosa, que és el que a tu et toca més. Cada lector es quedarà amb una cosa, i l’entrevista és la mateixa. Quan mirem al món passa el mateix: són els nostres ulls, la nostra motxilla d’experiències, el nostre jo en present el que mira i enfoca, la seua realitat.

He arribat a la fotografia des del món de la psicologia i l’enfocament Gestalt en psicoteràpia. Des d’aquí, m’apassiona la fotografia com una extensió de nosaltres mateixos i del que hem vingut a explicar a aquest món. Si hi ha alguna cosa que m’enamora de la fotografia és el seu potencial més com a mitjà que com a fi, és una meravellosa eina per a la relació amb mi, amb els altres, i amb el món. Per mirar i mirar-nos, cada vegada millor.

—Què suposa per a tu el fet que una fotografia teua sigui la imatge del festival Imaginària d’aquest any?

—Un impuls certament bonic. És la primera vegada que participo en un festival de fotografia, passa a la ciutat que vaig néixer i en un moment molt important, just quan acabo d’apostar del tot per el meu somni. Imaginària m’ha brindat l’oportunitat de tornar a exposar, i també d’impartir un taller, i proposar una experiència al carrer, tot al voltant del concepte «Mirem-nos» que és una aposta molt personal en aquesta suma dels meus mons. Que a més la meua feina es converteixi d’alguna manera en imatge del festival ha estat molt emocionant.

—Com bé dius, en la present edició de Imaginària presentes la teva projecte ‘Mirem-nos’. Què pots dir-nos d’ell?

—Mirem-nos és una evolució en el meu interès per la mirada en totes les direccions, només que ja sense la càmera com a excusa. És una invitació a viure l’experiència al carrer, a les nostres ciutats, en un moment en què estem deixant de mirar-nos. Les presses, el mirar a una pantalla, la desconfiança...

Mirar pot ser una eina per a la relació, per a la connexió, i avui dia, tornar a mirar-nos és una necessitat del món i un petit gran exercici, revolucionari. És en certa manera també el meu compromís amb el món en què visc, des del que sento que puc aportar. I està sent tota una aventura.

—A més de la teua feina artística, desenvolupes una tasca didàctica organitzant tallers de fotografia. Per ser un bon fotògraf, com tot artista, es precisa de tècnica però un ha de tenir aquesta «espurna» per saber captar moments, no? Quina és la teua opinió? Quins coneixements transmets en els teus tallers?

—Sento que aquesta espurna té a veure amb mirar com un nen, i estar en present. Una cosa que avui en dia costa cada vegada més, per les nostres presses, per la nostra exigència i obsessió pels resultats i el poc respecte al procés. Cada vegada fotografiem més, i mirem menys.

Ser aquí i ara, obert, confiat, curiós, respirant i deixant-nos portar per la intuïció i mirar, mirar. Aquest és el secret. Obrir els ulls i sobretot, el cor. Esperar l’inesperat ja que en qualsevol moment ocorrerà.

En els tallers s’uneixen els meus mons: la psicologia, el teatre, i la fotografia. Una de les recerques és aquesta mirada en present i en si, una mirada compromesa amb nosaltres, amb la nostra essència i amb la nostra particular narració. També la fotografia com a excusa per l’atreviment que és en si, mirar. Mirar-nos a nosaltres mateixos, mirar els altres, i deixar-nos mirar, em semblen dels exercicis més apassionants que existeixen.

—L’etern debat: color o blanc i negre? Explica’ns les teues preferències i el per què.

—Fotografiar és triar tota l’estona. Elegir i renunciar. Color o blanc i negre? Una elecció més. Pel que fa a temes més estètics, intento escoltar-me en cada moment. Una mateixa fotografia pot ser que en un moment la vegi en color, i en un altre en blanc i negre. Durant un temps m’enamorava més el blanc i negre ja que en el fons sóc un nostàlgic. En un altre moment vaig creure que el blanc i negre era una possibilitat de «salvar» fotografies que en color no quedaven del tot bé, i en aquest sentit preferia el color (em semblava més complex). Avui dia intent llevar prejudicis i simplement intent escoltar a la fotografia en si: em demana en blanc i negre? O em demana en color?

—Què fotògrafs t’han influenciat a l’hora de enfrontar-te a la teua pròpia feina? Si és que n’hi ha hagut, és clar.

—En fotografia em dóna que m’ha influenciat més el cinema que en si la fotografia, ja que he començat a acostar-me a l’obra de fotògrafs fa relativament poc. En cinema, Julio Medem, Ramón Salazar o Isabel Coixet a més de per la imatge, pel tipus de narració que hi ha darrere o més aviat, unida. Em costa separar la imatge d’allò narratiu, o més aviat, no sé ni vull.

Tot i això, estèticament segur que m’han influenciat els clàssics: Doisneau, Cartier-Bresson, Vivian Maier... M’apassionen la llum de Pinkhassov o Lorca di Corcia, l’atmosfera que transmeten Alec Soth o Rineke Dijkstra, el color en Cristobal Hara o Ricardo Cases, la poesia en Alberto García Alix o les ombres en Salvi Danés...

A un altre nivell, sí que considero important el treball de Cristina Núñez doncs va ser la primera fotògrafa que vaig descobrir en aquest camí que uneix el fotogràfic i el treball d’autoconeixement. La seua història i el seu compromís em van arrabassar, i sí que van ser un impuls per a adonar-me que aquest era un camp en el qual no estava sol.

—Imagino que tens algun que un altre projecte en el forn. Pots avançar alguna cosa?

—En realitat el meu major projecte i aventura ara mateix és viure de la meua passió, i fer-ho compromès amb la forma en què vull fer-ho. Acabo de tirar-me a la piscina: incertesa, autònom, etc. Estic en ple remolí i alhora, sento que és el que havia de fer.

Projectes? Sempre n’hi ha. Però si n’hi ha un que em fa especial il·lusió és una futura Escola de Somiadors. Sí, el món necessita també que somiem, que tornem a somiar. Espero que sentiu parlar d’ella aviat. Però mentrestant, la nomeno, i així és ja més real.