Mai abans havia viscut l'ésser humà una situació semblant a l'actual. Sembla un tòpic insistir en la idea que el covid-19 ha trontollat els fonaments de la societat mundial, però així és. L'art, en els seus diferents vessants, no ha estat aliè a aquest esdeveniment que ens ha sumit a tots en una espècie de foscor. Ja durant l'època del confinament van ser centenars de milers les iniciatives que es van organitzar a través de les xarxes socials i plataformes en línia on la cultura es va erigir com a salvadora en aquestes hores d'extrem desassossec. En un cert sentit, la cultura va servir de consol, va ser un alleujament.

Moltes han estat, insisteixo, les experiències artístiques que s'han desenvolupat durant aquest període d'enclaustrament forçat però necessari. Una d'elles és la que es va gestar en la ment de José Carlos de la Torre, conegut artísticament com artinwreck, qui presentarà en el CMC La Mercé de Borriana el seu projecte Claustrofobia —sense data definida per les noves restriccions—.

Amb aquest títol, directe i suggeridor, el borrianenc ha ideat una sèrie de peces escultòriques o instal·lacions amb fusta reciclada, sent fidel al seu modus operandi, recuperant taules i llistons per a, així, crear una cosa nova que li permeti reflexionar i compartir al mateix temps aquesta sensació d'ansietat, depressió o estrès que moltes persones han sofert i sofreixen pel confinament. «L'aïllament social no ha passat sense petjada per les nostres vides, i són aquesta sèrie d'emocions les que l'artista pretén evocar amb l'exposició del seu treball», expliquen des del propi centre expositiu de Borriana.

De la Torre representa, per tant, i de manera visual, aquest concepte de claustrofòbia, convidant a l'espectador a interactuar amb les seues obres, conversant amb aquestes peces de fusta de diferents formes i grandàries que intenten simular «la limitació de moviment, l'atrapament, el confinament i la claustrofòbia, per a suscitar en l'espectador l'emoció que d'ells es deriva».

Potser estem davant l'obra més personal d'artinwreck o, almenys, la més sensorial a l'ésser una espècie de «recordatori de la petjada psicològica i social que la pandèmia ha deixat i deixarà en cadascun de nosaltres».