+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
 
   
 
 

PENSAMENT

Wittlin, original poeta a l’exili

L’editorial valenciana Libros de Trapisonda publica ‘Orfeo en el infierno del siglo XX’, un compendi d’articles i assaigs de l’autor polonès

 

Publicació. Libros de Trapisonda ens ofereix un conjunt d'articles i assajos de Józef Wittlin. -

Eric Gras
26/03/2017

Aquesta història comença com tantes altres, amb un viatge, una exploració. Des d’on? Cap a on? Aquestes són respostes que difícilment puc contestar, potser perquè no m’interessi molt contestar-les. Hi ha ocasions en què un ha de deixar-se portar per la corrent, abandonar-se en els braços del capritxós atzar. A la incertesa, moltes vegades, hi ha la gràcia. A més, aquest no saber-ho tot és el que ens indueix a voler saber-ho tot, i jo, encara que sé que mai arribaré a saber tot el que volgués, ho intento.

Sóc un lector confés, un humil amant de la literatura, del pensament, un ésser inquiet. És aquesta inquietud, i aquest amor per les lletres, la qual m’indueix a explorar i reconèixer terrenys ignots, vasts i aclaparadors paisatges físics i mentals que commouen. Sóc, també, un lector ambiciós, i com a tal, rastrejo a la recerca de nous segells editorials que segueixin alimentant aquest apetit voraç (i llibresc) que he anat desenvolupant amb el pas dels anys. Sóc, per què no dir-ho, un bibliòfil de manual.

Aquest viatge que vaig decidir emprendre temps ha, buscant aclarir algunes incògnites sobre el comportament humà, m’ha portat d’un llibre a un altre, d’un autor a un altre, i cada descobriment ha estat, en certa forma, una revelació. I de revelació podria determinar la troballa d’una editorial tan estranya com desconeguda per al gran públic (tot i que, qui forma part d’aquest gran públic?) com Libros de Trapisonda. Poc o molt poc se sap d’aquesta editorial valenciana que advoca per alimentar aquest fervor pels llibres que molts de nosaltres «patim». Fan bé, molt bé, què carai!

No hi ha res més excitant —em refereixo a nivell intel·lectual— que saciar la teua pròpia curiositat. Tant és així que quan un veu o creu veure alguna cosa que mereix la seua atenció sent la necessitat d’abordar-ho sense contemplacions. Una cosa així em va passar en veure un dels títols de Libros de Trapisonda, un llibre signat per un tal Józef Wittlin i el títol del qual resa Orfeo en el infierno del siglo XX. No sé vostès, però amb un títol així un cau rendit, si bé la rendició no és total fins que el seu contingut és llegit, digerit i respectat, ja que hi ha en aquest conjunt d’assajos i articles diversos una lucidesa teòrica i una argumentació excel·lent sobre els horrors de la guerra, el sofert exili, la pèrdua i el caos, la barbàrie.

Qui va ser Józef Wittlin? Sabem, gràcies a l’pròleg signat per Juan Manuel Bonet, que Wittlin va ser un altre de tants escriptors apàtrides, un pensador polonès «natural de Galitzia i que va passar la seua infància i joventut a Lvov» que va haver de exiliar-se per ser jueu en una època de la història en què ser jueu a Europa era una mena de maledicció, una condemna a mort, si bé el seu exili de la seua adorada Polònia es va produir com a conseqüència dels «desastres» de la Gran Guerra.

UN PACIFISTA

Amic de Joseph Roth, entre d’altres il·lustres, a Wittlin se li podria englobar en el cercle d’autors pacifistes d’aquells temps, autors com Romain Rolland —impossible oblidar aquest cèlebre manifest titulat Más allá de la contienda que van publicar a Espanya conjuntament Capitán Swing y Nórdica, i que recentment també ha editat ContraEscritura amb una altra traducció i la inclusió de Los precursores, una obra publicada el 1920 en la qual es recull part de la seua correspondència d’aquests anys amb els més insignes polítics, escriptors i filòsofs de l’època, al costat de la lectura crítica d’obres científiques i literàries—, Henri Barbusse, Leonhard Frank o Andreas Latzko, per citar només alguns. Com bé comenta Bonet al text introductori: «El 1935 el propi Wittlin contribuiria a aquesta literatura de la Gran Guerra amb la seua importantíssima novel·la Sól Ziemi, és a dir, La sal de la tierra, primera part del que hauria d’haver estat una trilogia, finalment inconclusa, sobre la carnisseria europea, sobre una guerra més mecànica que qualsevol altra de les que s’havien succeït sobre la faç de la terra [...]».

Importants són, així mateix, els poemes de Wittlin de la immediata postguerra, que formarien part de l’efímer expressionisme polonès. Com a poeta, un dels seus objectius va ser arreglar el món. Això escriu en un dels seus textos: «No hi ha poeta que es preï que, per sobre d’altres menesters, no tingui per costum arreglar el món. Cada un a la seua manera. Per fortuna, tenim un sol món que arreglar i un nombre incomptable de reparadors. D’ahí que aquest món estigui sempre incurablement malalt». Wittlin versa també sobre el que ell anomena el «miratge de la cultura», un miratge provocat per la lluita que l’ésser humà manté contra la natura. En aquest sentit, l’autor polonès reflexiona sobre el conjunt de veritats morals i amorals que d’alguna manera regeixen el món, unes veritats que ens han estat donades —imposades diria jo—. Dubtar, per tant, seria la veritable troballa, l’«arriscada revolució universal».

INTERCANVI D’EXPERIÈNCIES

A cada un dels textos que formen part d’aquest llibre, Wittlin intenta compartir la seua mirada, les seues vivències i experiències, els seus anhels i esperances. I per si fos poc, en aquestes pàgines desfilen, com bé indica Juan Manuel Bonet, Homer, la Odissea del qual va abocar Wittlin al polonès; Shakespeare —del que arriba a dir que és el major bàrbar de l’art de l’edat moderna perquè «assassina els seus herois per tot arreu, els enverina a la vista dels espectadors, tortura al comte de Kent al El rey Lear de forma immisericorde, gaudeix fent-nos testimonis de l’agonia dels nostres personatges predilectes, trasllada l’acció als bordells de carrer i les tavernes…»—; Goethe —que també es converteix en un autor «profundament bàrbar» com ho demostra en Götz von Berlichingen, on, segons Wittlin, Goethe «no s’amaga ja darrere de les paraules, sinó que destrueix l’harmonia descrivint amb una prosa de vegades vulgar» al protagonista d’aquesta història—; Gógol i Dostoievski; Edgar Allan Poe —al qual situa en el seu Baltimore natal i també en el Bronx—; Przybyszewski; August Strindberg; el ja esmentat Joseph Roth, a més de Karl Kraus, Arthur Schniztler, Thomas Mann, Kafka o Alfred Döblin… Parla també del dadaisme, del genial Witold Gombrowicz, de Bruno Schulz… Autors, tots ells, il·lustres, pensadors que inciten a un a aprofundir encara més en les seues respectives obres, gràcies, sens dubte, a les percepcions de Wittlin, de qui, insisteixo, m’interessa notablement aquesta espècie de memòria de l’exiliat que va ser creant en cada assaig, article o obra.

Candidat al Nobel, va viure a Viena, París i Nova York —on va morir en 1976—. Gran part de l’obra de Wittlin, al qual arribaríem a considerar un observador privilegiat —curiosos i anecdòtics són, per exemple, els passatges que llegim sobre la seua estada a la capital francesa, la seua gent, la literatura parisenca, sobre el Sena...—, podria definir-se com «una bella al·legoria a la grandesa de la gent modestes» i, sobretot, comprendre com un al·legat contra la guerra, contra tota guerra.

______

ORFEO EN EL INFIERNO DEL SIGLO XX
de Józef Wittlin
Traducció: Amelia Serraller Calvo
Editorial: Libros de Trapisonda
Valencia, 2016
Pàgines 294