Luc Sante és un periodista, escriptor, lliurepensador, amant de la fotografia, professor… d’origen belga però establert a Nova York des de principis de la dècada dels 60 del passat segle. Molts ho defineixen com un dels observadors més brillants de la cultura contemporània. Jo seria un d’ells.

Després de llegir Mata a tus ídolos (Libros del K.O.) ara ja fa alguns anys, vaig tindre la possibilitat de submergir-me en les seues consciencioses anàlisis d’una societat que sofreix un gran desencantament. La seua mirada és incisiva, gens complaent, fins i tot quan reflexiona sobre algunes icones de la cultura nord-americana —que per la seua incidència (bona o dolenta) podem considerar nostra també—. Gràcies a ell vaig poder conèixer el treball de Gordon Matta-Clark, artista novaiorquès, d’origen xilè —va ser fill del pintor Roberto Matta—, de curta trajectòria.

Matta-Clark es va donar a conèixer a través dels seus Cuttings, transformacions d’edificis i cases mitjançant talls amb els quals oferir nous espais. La seua obra posseeix una multidimensionalitat expressiva i complexitat formal que avui dia continua inspirant a un gran nombre d’artistes, com la poeta María Salgado, l’obra de la qual ready formarà part de l’exposició entre, hacia, hasta, para, por, según, sin, comissariada per Anna Manubens, i que s’inaugurarà en l’Espai d’Art Contemporani de Castelló (EACC) divendres que ve, 15 de març.

DE QUÈ TRACTA?

El títol d’aquesta mostra, explica Manubens, «és una seqüència extreta de la llista de preposicions que memoritzem en el col·legi». Segons la comissària d’aquesta exposició, «les preposicions semblen no tenir un valor semàntic autònom o complet i no obstant això, donen forma al sentit d’una frase des d’intervals sintàctics aparentment menors». I afegeix: «Sembla que tinguin menys potència que un nom o un verb, però llegits un darrere d’un altre semblen just això: potència».

Aquesta potència és una de les claus per a entendre aquesta exposició que presenta una sèrie de peces que, com les proposicions, «són una successió d’arrencades, d’embranzides, de pulsions, de desitjos que encara no saben a què es dirigeixen o entre quines dues coses faran de plec».

A través de les obres de Marc Vives, Rossella Biscotti, Jon Mikel Euba, Manon de Boer, Alex Reynolds, Quim Pujol, la ja esmentada María Salgado, més la presència de Fernando Gandasegui, Latifa Laabissi, Valentina Desideri i Stefano Harney, aquesta exposició «està dedicada a les posicions intermèdies —pre-posicions, posposicions, quasi-posicions— entre posicions estables i llegibles. És fruit d’una fixació pels lapses borrosos que envolten la terra ferma de la nitidesa», explica Anna Manubens, per afegir a continuació que «es deté en el que succeeix entre una decisió i la següent, en particular quan les separa un imprevist. Quan en la trajectòria prevista, de sobte, s’intercala un tall, un buit, una bifurcació».

En alguns casos, aquest tall, assegura la comissària de la mostra, s’assembla a un accident, com en les obres de Marc Vives o Rossella Biscotti. En uns altres s’assembla més a un cantussol que ens ronda, «com li va fer Gordon Matta-Clark al llibre de María Salgado». I a vegades, expressa Manubens, «el tall és plaent i és llavors molt fàcil deixar-se moure per això, com el que va donar lloc a la pel·lícula d’Alex Reynolds.

Àudios, vídeo, pàgines escrites, transcripcions de converses... Aquest projecte expositiu col·lectiu «és un intent de veure si una exposició, una institució i una curadoria poden garantir la condicions que permeten absentar o desorientar», tal com expressa el seu responsable. És aquesta una proposta que versa sobre els processos de creació, sobre l’espai i l’acció.