+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
   
 
 

ART

L’art com un factor crucial per al nostre creixement

La Col·lecció d’Art Contemporani de la Generalitat valenciana incorpora 18 noves obres, quatre d'artistes de Castelló

 

Altea Grau. Detall de la instal·lació ‘Against Syntax’ que la Generalitat valenciana ha adquirit aquest any. - MEDITERRÁNEO

Vicente Tirado del Olmo. ‘Marinas invertidas’ és el treball documental que engrosseix el catàleg. - MEDITERRÁNEO

Eric Gras
02/12/2018

«La desigual història de les institucions dedicades a l’art contemporani reflecteix el lloc concedit a l’art i al seu col·leccionisme en els diferents períodes de la nostra història contemporània i en els diferents llocs de la nostra geografia», assegura María Dolores Jiménez-Blanco en l’estudi El coleccionismo de arte en España. Una aproximación desde su historia y su contexto, editat per l’Obra Social la Caixa dins dels quaderns de la Fundación Arte y Mecenazgo.

El col·leccionisme d’art, diu Jiménez-Blanco en la introducció d’aquest conscienciós estudi, «té una estreta relació amb la història i amb l’estatus polític, cultural i econòmic del país en què es produeix», i prossegueix remarcant que «és un fenomen complex», en tant que el seu desenvolupament no ha estat —potser— l’esperat per la profunda escissió existent entre col·leccionisme públic i privat.

Dilucidar quina ha estat l’evolució de les dues vessants del col·leccionisme d’art és una tasca complicada per no poder conèixer al detall les dades que s’amaguen darrere de les transaccions, adquisicions i altres historietes que ara probablement no procedeixin pel farragós del tema en qüestió. No obstant això, tornem a reflexionar sobre les paraules de Jiménez-Blanco quan esmenta l’estatus de l’art, la seua posició, dins de l’àmbit cultural d’un país. En altres paraules, el que ens interessa dilucidar aquí és la importància de l’art, de l’art contemporani, i si podem diagnosticar la capacitat intel·lectual o la salut cultural d’un país depenent del paper que jugui l’art en l’entramat social, polític i econòmic.

DESENVOLUPAMENT CRUCIAL

Segons Jiménez-Blanco, per als països desenvolupats, la presència de col·leccions d’art contemporani d’accés públic, on artistes i públic general puguin familiaritzar-se amb les grans referències de la creació contemporània, és un factor crucial per al desenvolupament cultural de la població i, per tant, per al progrés general de la nació. Anotin si volen aquestes paraules en una llibreta: art, artistes, públic, accés, creació, desenvolupament, crucial. Cal ser més diàfan? Per ventura no ens adonem de la rellevància que adquireix l’art, la cultura, en l’esdevenir de la societat? De veritat no som conscients de la necessitat de formar i potenciar el coneixement? L’art ens fa més lliures perquè obri una porta màgica cap a la imaginació, representa la intensitat de la consciència i perquè resulta estimulant. Així doncs, per què se segueix considerant l’art o la cultura com una cosa elitista, alguna cosa que necessiti un codi per ser desxifrat? Què ha fallat o segueix fallant perquè la creació artística contemporània sigui encara una autèntica desconeguda per a la gran majoria?

Per respondre a moltes de les anteriors preguntes, ens servim novament de la història, i un observa que a Espanya no hi ha hagut una tradició, o millor dit, una actitud propera a potenciar un veritable projecte comú que vetllés per enriquir l’esfera pública a través de la cultura. O sí hi ha hagut intenció? Si efectivament es van promoure iniciatives d’aquesta índole, què rastre queda d’elles? Seguim sumits en multitud de dubtes, d’aquí que sigui necessari, de vegades, fer comparacions, i en fer-ho comprovem que avui dia, tot i cert auge del col·leccionisme públic i privat, tot i cert increment pel que fa a la presència en els mitjans de l’art contemporani, seguim alguns passos per darrere d’altres països europeus. Un cop més, i en paraules de Jiménez-Blanco, «l’ambigua situació actual és fruit d’una trajectòria històrica difícilment homologable a la d’altres països occidentals: per la seua discontinuïtat i fins i tot artificialitat, presenta clars indicis de fragilitat».

L’ART, MÉS PRESENT

Com hauran pogut observar, queda molta feina per fer i el camí serà dur, però no impossible. En els últims dos o tres anys s’han materialitzat projectes que han revitalitzat els centres d’art, apropant encara més a la societat a través de propostes que permeten la integració total i absoluta d’actors i espectadors, dels artistes i les seues obres amb el públic. Això ha estat així, en part, perquè molts centres han deixat de banda aquells interessos que impedien la socialització de l’art. Sort que sempre s’està a temps de corregir el rumb.

En el nostre territori, per centrar-nos en el més proper, la Generalitat valenciana, a través de la seua Conselleria d’Educació, Recerca, Cultura i Esport, va activar el Pla incentiu del patrimoni artístic valencià. A través d’ell, va sorgir la idea de crear una col·lecció d’art contemporani amb l’objectiu de permetre crear una demanda agregada al mercat de l’art valencià. Així, amb la compra pública d’obres s’aconsegueix potenciar les trajectòries d’artistes reconeguts i consagrats, a més de joves i incipients valors artístics de les nostres comarques, i amb això augmentar el nostre patrimoni artístic. Què s’aconsegueix realment amb tot això? Ni més ni menys que establir les bases d’un desenvolupament educatiu i cultural real, fent que l’art sigui una part fonamental de la nostra formació i la nostra quotidianitat.

L’any passat va ser el primer d’aquesta iniciativa per crear una col·lecció d’art contemporani valencià. Es van adquirir un total de 33 obres, de les quals 8 corresponien a artistes de la nostra província (Sebastià Miralles, Joël Mestre, Bleda i Rosa, Agustín Serisuelo, Pilar Beltrán, Jorge Julve, Xavier Arenós i Mar Arza).

Aquest any la partida pressupostària i, per tant, el nombre d’artistes, s’ha reduït a la meitat, però l’objectiu d’aconseguir conformar un catàleg artístic de nivell segueix intacte, com ho demostra el fet d’haver adquirit obres de Rossana Zaera, Marta Negre, Vicente Tirado del Olmo i Altea Grau, quatre artistes totalment diferenciats, amb perspectives diferents, que demostren l’amplitud de mires respecte a la realitat (sempre a través de l’art) que ens envolta. Estem davant quatre artistes consolidats i en auge, el llenguatge artístic dels quals és únic i poderós pel que fa a temàtica, concepte i execució. Els seus noms s’afegeixen als de Bartolomé Ferrando, Clara Boj i Diego Díaz, Cristina de Middel, Daniel García-Andújar, Joan Cardells, Jorge Peris, José Maldonado, Juan Olivares, Lorena Amorós, Lucía Peiró, Pau Pascual Galbis, Rosell Meseguer i Pedro Ortuño; tots ells seleccionats per un comitè d’experts.

Amb aquestes propostes, l’art contemporani guanya presència, sí, però en realitat s’està configurant un patrimoni que millora, sense dubtar, el nostre estat de salut. Caminem cap a endavant.