«La llibertat i independència són metes cares d’aconseguir però són condicions imprescindibles per a una expressió genuïna». Ramon Roig és l’autor d’aquesta afirmació. L’artista sempre va deixar clar que, tant en el seu treball com en la seua vida, aquestes metes havien d’anteposar-se a qualsevol «trampa de l’ego».
Dedicar unes paraules d’elogi a un artista del tarannà de Ramon no hauria de ser considerat un acte oportunista davant la seua recent defunció, no. Hi ha molt per dir, molt per escriure sobre un home que va saber com a pocs fusionar dues cultures tan dispars com l’occidental i l’oriental a través del seu art. S’ha repetit moltes vegades allò de «l’estil és l’home», i en el cas de Roig queda perfectament clar que aquesta associació entre tots dos mons resulta inherent. A més de confrontar, mitjançant un estil que va fer propi, Orient i Occident, l’obra de Roig sorgeix de les tensions dialèctiques entre l’abstracció i la figuració, l’automatisme i la reflexió racional, així com d’entre l’orgànic i el tecnològic.
Afirmar, amb contundència, que Ramon Roig era un dels artistes de Castelló més internacionals i de prestigi no és intranscendent. Com tantes altres ments creatives i inquietes va buscar enriquir-se en altres racons del planeta. Barcelona primer i més tard Pequín van ser els seus destins, si bé la seua residència a la capital del gegant asiàtic va ser determinant en la seua obra. Des que el 2006 s’establís a la Xina la seua obra va reflectir, com no podia ser d’altra manera, al mateix temps que contemplava i experimentava, tot el que li oferia la història i la tradició plàstica de la seua cultura mil·lenària. D’aquí que el seu estil pictòric es trobés més proper al de les cal·ligrafies orientals. A Roig sempre li va interessar aquesta peculiar forma d’unir pintura, poesia i cal·ligrafia que tenien els taoistes i budistes, a més, cal recordar que en els seus començaments l’artista va treballar la tinta. Ell mateix destacava el seu interès per «la simplicitat de la tinta, la pinzellada, el paper i els conceptes que estudia», ja que «dins dels seus gèneres aparentment trivials domina una noció d’harmonia i integració amb la natura que m’atrau».
Orientalisme
En els últims anys queda patent la influència oriental en la seua obra; l’artista impregna els seus treballs d’empremtes subtils i, en consonància, d’una composició melòdica que inunda el llenç. Així mateix, va explorar els límits actius de la pintura fins a arribar a un estat de purificació total. Dins d’aquesta «purificació» va destacar, sobretot, l’intencionat abandó de la seua combinació cromàtica «predilecta», és a dir, l’ús de negres, blancs i vermells. A poc a poc es va decantar per un paleta més càlida i suau de grisos acolorits, blancs i grocs més pàl·lids, si bé, en una de les seues últimes exposicions —L’instant, a l’espai d’art Coll Blanc, a Culla— va crear una nova gamma de tonalitats evocadores i nostàlgiques de la nostra terra, assolellada i vibrant que aconseguia transportar l’espectador a paisatges contemplatius, oferint una experiència poètic-pictòrica.
Paradisos onírics, geometries impossibles, traços elegants..., l’obra de Ramon Roig està impregnada de gran intel·lectualisme. Les seues teles són un procés en si, un estat, un reflex sense una referència directa al món percebut visualment, és a dir, són paisatges contemplatius, propis de el «jo» més íntim. El propi artista reconeixia que «l’art construeix noves formes i aquestes no vénen donades per un patró modern sinó per la recerca i l’assimilació personal que cada artista fa de la multiplicitat fenomènica». La seua voluntat estètica sempre ha necessitat d’aquest procés d’experimentació, d’aquesta concepció mental.
A la seua recerca per introduir formes geomètriques alterades en composicions abstractes d’origen orgànic i aconseguir que harmonitzin sobre el llenç, s’uneix també un aspecte de vital importància com són les seues reflexions sobre l’espai, el límit i el buit. Gran part del treball de Ramon Roig es basa, precisament, en l’estudi i la valoració de l’espai. El seu interès per les noves tecnologies li va permetre també donar més oportunitats a l’imprevist, alliberant els seus llenços a través de línies que es guien per l’atzar i l’aleatorietat del gest. Tot això en pro de la puresa.
Lúltima exposició
El juny del passat 2015, Roig es mostrava eufòric amb l’oportunitat d’exposar al costat del seu íntim amic Xesco Mercé. Tots dos van iniciar una missió gens fàcil, ja que sota el títol Melvillada van voler fer el seu particular homenatge a aquest clàssic de la literatura universal que escrivís Herman Melville, Moby Dick. Els dos artistes van voler emprendre «una expedició cap a la immensitat d’un mar que cap bolero pot posar en dubte», com ells mateixos van afirmar.
Malauradament, aquest seria l’últim projecte de Ramon. La seua pèrdua no només fa pena per complir-se amb un artista de capacitats extraordinàries, sinó per perdre a algú que conjuminava saviesa, enginy, inquietud i amabilitat. Ramon Roig era (és) fidel reflex de l’aventurer modern.
