La inauguració, el 1999, de l’Espai d’Art Contemporani va suposar una de les grans fites de la història recent de Castelló. No exagero. Es podrà debatre ara, o no, la gènesi d’aquest projecte que, com tants altres en aquella època de «bonança», va ser producte de les aspiracions i enveges de les diferents institucions polítiques de cada comunitat autònoma i província. Certament, hi va haver un període en el qual totes les capitals volien presumir d’auditori o centre d’art contemporani. D’alguna manera, aquestes infraestructures eren imprescindibles per fer-nos creure que sí, que vivíem en el famós «estat del benestar», que formàvem part d’una societat moderna. Inaugurar aquests espais resultava «chic».

Molts d’aquests projectes van ser autèntics fracassos, forats econòmics que van acréixer el pufo provocat per un sistema que va fracassar deliberadament i que ens va sumir en una de les crisis financeres més agressives i desoladores dels últims cent anys. La prevaricació i malversació de fons, la corrupció deliberada, el finançament il·legal... Tota aquesta mala praxi política, que ha provocat el desencant social unànime, fruit de l’excés i l’avarícia d’uns quants pispes, no ha beneficiat en absolut a l’àmbit de la cultura i, sobretot, a aquelles disciplines contemporànies que han buscat aprofundir en nous llenguatges, molt més atrevits i reflexius.

ART SOTA SOSPITA

Si parlem d’art contemporani, sembla que invoquem a l’ombra tenebrosa de la mentida, el frau i la burla. Per tant, si parlem d’un centre d’art contemporani, aquesta desconfiança i incertesa es trasllada fins a aquest espai d’acció i reacció. No obstant això, ningú està fora de perill de la frivolitat, d’aquesta etiqueta de la «nova cultura» que ens van voler imposar per sortir bé a la foto de torn davant els mitjans, i que fet i fet ha suposat la creació d’una xarxa de museus i centres poc o molt poc planificada que va abusar descaradament d’uns recursos i uns pressupostos inexistents i el finançament dels quals no es va assegurar a mitjà termini. Resultat? Retalls salvatges, fins al punt que era millor tancar portes a seguir mantenint vius uns projectes culturals que estaven condemnats des d’un principi, igual que va passar amb el sector immobiliari, entre d’altres.

UN ANHEL I LA SEUA EVOL·LUCIÓ

Malgrat tot, és a dir, tot i que l’aparició d’alguns d’aquests contenidors culturals va ser una mera decisió política, no podem obviar el fet que en algunes zones hi havia una espècie de reivindicació ciutadana. Aquí a Castelló, sense anar més lluny, l’EACC va satisfer tals desitjos, i si fem una breu anàlisi de les primeres exposicions i trobades, l’elevada participació social justificava la seua posada en marxa. És més, el fet d’anomenar-se com «espai», i no com a «centre», «museu» o «institut», era una autèntica declaració d’intencions —aquesta és la meua opinió—. L’Espai volia ser un lloc de trobada, un espai que no romangués aliè als castellonencs, més aviat tot el contrari.

Les primeres exposicions van deixar clar que l’EACC anava a ser un espai de convergència d’artistes d’aquí, d’allà i d’enllà. Es va apostar fortament per oferir propostes d’un caràcter didàctic perquè el gran públic pogués endinsar-se sense por en els nous conceptes i formes de l’art. Així mateix, les activitats paral·leles d’experimentació sonora, audiovisual i cinematogràfica, i pedagògica van elevar el nivell d’exigència per part d’un públic interessat en les eines teoricopràctiques de la creació contemporània.

A poc a poc, des dels inicis sota la direcció de José Miguel Cortés —actual director de l’IVAM de València—, a l’etapa de Juan de Nieves i a l’actual de Lorenza Barboni, l’EACC va anar posicionant-se fins a esdevenir una de les institucions més rellevants pel que fa a laproducció artística contemporània de l’estat espanyol, amb una gran presència en mitjans especialitzats i atraient propostes d’artistes de primer ordre internacional. Dit d’una altra manera, la seua projecció anava in crescendo, aquí i fora de les nostres fronteres.

Si fa uns cinc anys ningú titubejava sobre la rellevància de l’EACC, des d’un temps ençà sembla que hi ha hagut una sèrie de canvis que han impedit que aquest creixement exponencial seguís a l’alça. Tant és així que avui en dia semblen haver massa dubtes al voltant de la seua gestió i producció. Dubtes que han provocat certa inestabilitat al centre, i que s’ha vist incrementada per la situació laboral de la seua directora, la plaça de la qual s’ha vist afectada per una reestructuració a l’Institut Valencià de Cultura —hem de recordar que l’EACC és un ens dependent d’aquest organisme de la Conselleria d’Educació i Cultura de la Generalitat Valenciana—.

Fruit d’aquesta incertesa, d’aquesta pèrdua de confiança amb la qual una part de la societat castellonenca sembla que també ha «castigat» a l’EACC, l’Associació Amics de l’Espai ha volgut organitzar una jornada, amb la invitació del propi IVC, per reflexionar sobre el seu present i futur. De fet, com asseguren des de l’associació, «després de 17 anys des de la seua inauguració, de diferents models de gestió, de múltiples projectes artístics/expositius, d’activitats dirigides a diferents públics, etc, l’EACC es troba en un punt d’inflexió en el que creiem que s’ha de replantejar com a centre». I afegeixen: «s’ha de repensar què ‘Espai’ vol ocupar en el futur, i amb aquesta premissa hem organitzat la present activitat», una activitat, que es desenvoluparà al llarg del matí del proper dissabte, 3 de febrer, i en la qual participaran algunes personalitats lligades al món de l’art contemporani des de diferents mitjans.

JORNADA DE REFLEXIÓ

Així, en la sessió tindrem oportunitat de veure i escoltar l’opinió de Manuel Segade, director del C2M de Móstoles o de Nuria Enguita, directora del Centre d’Art Bombas Gens de València. Ells parlaran sobre el projecte que cada un està dirigint per, així, donar a conèixer de primera mà les seues estratègies de programació, relació amb el públic, territorial, institucional...

Amb Nuria Enguita vam tenir ocasió de parlar sobre la seua presència el dia 3 i ens va comunicar que plantejarà el programa amb què van idear el projecte del Bombas Gens, un projecte dissenyat per convertir-se en «centre de referència», encara que a ella no li agradi aquesta accepció. Enguita ens va assegurar que el seu objectiu és, precisament, aconseguir aquest estatus «alhora que confeccionem un centre viu en el context actual i d’una manera integrada amb el nostre entorn». En aquest sentit, per la directora del Bombas Gens, és imprescindible «vincular l’interior amb l’exterior», cosa que al preguntar-li sobre l’EACC pensa que haurien de potenciar més. «L’EACC és i ha de ser un centre de referència, i ha de fer un programa que estigui d’acord a la societat, al seu context», ens explicava, per afegir a continuació que «és una qüestió que s’ha d’analitzar i que crec contribueix al desenvolupament de la ciutat i de la pròpia societat».

Una cosa semblant opina el director del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, José Luis Pérez Pont, que no participa en aquesta jornada però amb el que vam voler conversar per conèixer la seua opinió sobre la situació actual de l’Espai d’Art Contemporani. Pérez Pont ens va remarcar que per a ell, «l’EACC ha estat l’únic centre que ha mantingut una línia de treball homogènia, coherent i rigorosa al territori valencià al llarg d’aquests anys». Això sí, expressava també un desig, com és garantir la independència de l’Espai pel que fa a la gestió del seu contingut, cosa que des d’aquí creiem fonamental.

Una altra de les participants en la sessió organitzada per l’Associació Amics de l’Espai és la crítica d’art i responsable de la secció d’art de Babelia, el suplement cultural del diari El País, Bea Espejo, amb la qual vam intentar parlar però que per motius d’agenda va ser impossible. No obstant això, sí que sabem que Espejo farà un recorregut a consciència sobre els museus i centres d’art que van aparèixer en un moment determinat a tot l’Estat, i que en l’actualitat han desaparegut o estan sota mínims d’activitat, és a dir, incidirà en allò que esmentàvem al principi d’aquest article.

Finalment, Nacho París, artista i membre fundador de l’Associació d’Artistes Visuals de València, Alacant i Castelló (AVVAC), reflexionarà sobre la importància de centres com l’EACC per al treball dels artistes, la qual cosa, com ha demostrat en els seus 17 anys de vida l’Espai, és evident. No hi ha més que recordar que moltes de les propostes que s’han pogut programar aquí han estat projectes ideats específicament per a la sala expositiva castellonenca.

CONCLUSIONS

«L’art permet parlar de moltes coses», afirmava Núria Enguita quan vam acabar la nostra conversa telefònica. Efectivament, l’art permet prendre consciència del món en què vivim, ja que ens ofereix la possibilitat de reflexionar sobre ell, de analitzar-lo. Amb la primera exposició de l’EACC, el 1999, ja vam descobrir quines serien les bases del seu funcionament i els seus objectius de cara a la societat de Castelló: impulsar el quefer artístic. Per això, van buscar el diàleg entre la música, la literatura, la pintura, la fotografia i l’audiovisual amb una mostra que va comptar amb obres de Jeff Wall, Pepe Espaliú i el desaparegut Carles Santos.

Aquella exposició va ser, en certa manera, una declaració d’intencions que es va constatar en la resta de projectes expositius en els quals hem pogut veure i reconèixer l’obra d’alguns dels creadors més eclèctics, transgressors i reconeguts del món. Fer un llistat dels i les artistes que han desfilat pel EACC és fer un llistat d’alguns dels màxims exponents de l’art contemporani dels últims 50 anys, sense oblidar la producció local d’artistes d’aquí, artistes amb una veu pròpia i que van veure recompensat el seu esforç a través de diverses col·laboracions, conferències i seminaris, també d’exposicions.

Si vivim encara immersos en aquesta eterna crisi de la raó, de les respostes úniques i de l'uniperspectivisme, l’EACC ha ofert des dels seus inicis un marc excepcional en el qual poder crear discursos més plurals i enriquidors. En poques paraules, l’EACC ha legitimat la seua existència a base d’esforç i dedicació, d’iniciatives que han fomentat l’enriquiment intel·lectual i que són fonamentals per al benestar de la societat, local i global. Així doncs, la seua estabilitat és imprescindible per a la nostra cultura.