És la vida un flux constant d’oblits i records. La nostra memòria , de tant en tant, reté moments que ens impacten, ja sigui per la felicitat que ens van generar, per aquest estat de gràcia, o per la pena i sofriment que ens van provocar.
Continua sent, el seu funcionament, el funcionament de la ment humana vull dir, un misteri, i d’ell, a partir d’ell, sorgeix la nostàlgia, que no sempre resulta melancòlica, ni molt menys. Diria que existeix una nostàlgia afable, simpàtica fins i tot, aquesta que aconsegueix dibuixar-nos en el rostre un lleu somriure i que ens retorna el record d’un instant feliç encara que fugaç.
La veu de Sílvia Pérez Cruz provoca aquest tipus d’enyorança alegre. És una veu que marca, que t’inunda i et transporta, que t’acull en el seu si i reconforta. Almenys, aquesta és la meua experiència viscuda en primera persona quan vaig assistir a l’últim concert que va oferir a Castelló, el 5 de maig del passat 2018. El Teatre Principal es va omplir per complet, i els centenars d’espectadors que van assistir van quedar fascinats per aquesta veu colpidora de l’artista catalana, qui lluny d’exercir el paper de diva distant va ser en tot moment pròxima amb el públic, mostrant-se de tal manera que va aconseguir generar un ambient íntim, gairebé màgic.
Prop de tres anys han passat d’aquest concert, d’aquest moment que perdura en la memòria de molts castellonencs. Diuen que el bo es fa esperar, que tot arriba, i potser és veritat en comprovar que la cantant tornarà a trepitjar l’escenari de la plaça de la Pau per a presentar el que és fins avui el seu últim treball.
Un diàleg amb les arts
Farsa (génere imposible) és el nom d’aquest nou treball que interpretarà el 21 de febrer —a partir de les 19.00 hores, si no hi ha canvis— en el Teatre Principal de Castelló i que suposa un dels esdeveniments més rellevants de la programació hivernal del l’Institut Valencià de Cultura (IVC).
Des de sempre, Sílvia Pérez Cruz va desenvolupar un gran interès per les arts. Ella mateixa recorda recorda, per exemple, que en les classes de la seua mare «els nens havien de pintar amb xocolata el que ella tocava amb el saxo», o a la seua mare «tocant la guitarra mentre feia classes de dibuix». És per això que, encara que el seu llenguatge natural i la seua passió és la música, la de Palafrugell sent gran interès per l’art, la qual cosa li ha portat sempre a propiciar trobades amb altres artistes per a sumar i entendre cada llenguatge artístic.
És d’aquesta cerca, d’aquest enteniment, del qual part o s’origina Farsa (génere imposible), un projecte que consisteix a anar presentant cançons que Sílvia ha compost en col·laboració amb altres arts, altres artistes: teatre, cinema, dansa, pintura, fotografia, poesia. Exemples recents (tots de 2018) d’aquests treballs es troben en la pel·lícula La noche de 12 años (Álvaro Brechner); la música original creada per a l’espectacle Grito Pelao al costat de la ballarina Rocío Molina o les seues composicions per a l’obra de teatre Cyrano interpretada per Lluís Homar.
Celebrant aquest diàleg interdisciplinari i amb la intenció de donar unitat al projecte s’ha buscat també la relació amb la fotografia, realitzant una sèrie de fotografies que han servit per a crear portades específiques per a cadascuna de les cançons. En totes elles, Sílvia va posar el seu rostre al servei del maquillatge artístic, d’aquí ve que en cadascuna d’aquestes portades la seua cara rebi tractament de llenç i el resultat està inspirat directament per les músiques que il·lustren en cada cas.
