Gairebé tots els dies passo per davant d’un adhesiu, descolorit i notablement esquinçat, amb l’emblema de l’Atlético de Madrid i la llegenda «L’escut no es toca». Des que sorgís la polèmica amb el seu redisseny em faig la següent pregunta: per què ens creiem posseïdors de les imatges que ens envolten, com si les haguéssim creat nosaltres o haguessin estat produïdes per a nosaltres?
Gairebé tots els dies neix una nova Gioconda davant els ulls, físics o digitals, que la contemplen, la manipulen, la tergiversen, la reinventen, la repeteixen. Potser estem presenciant la desaparició d’una imatge de tant usar-la, de tant sobarla i grapejar-la, de tant bolcar-hi la nostra esquizofrènica existència. És com el col·lapse d’una estrella que s’engoleix a si mateixa.
I gairebé tots els dies sofrim l’engany del que veiem. Ens va ocórrer amb els llaços grocs a Catalunya, que a l’origen van ser la identificació de la Federació Espanyola d’Associacions d’Espina Bífida i Hidrocefàlia (FEBHI); al seu torn, de fundacions estatunidenques anomenades Yellow Ribbon, en solidaritat amb els veterans de guerra; també d’un projecte per a la protecció de gossos amb problemes de socialització, The Yellow Dog Project; i, així, un llarg etcètera. També experimentem un autoengany quan difonem per les xarxes socials la silueta d’un peix per a recordar a Gabriel Cruz després del seu assassinat, sense ser conseqüents del passat iconogràfic d’aquesta silueta dins de la religió catòlica.
L’escut sí que es toca perquè les imatges són un servei públic, a vegades creades de manera altruista i unes altres, potser les que més, de manera interessada ja és econòmica o ideològicament parlant. L’escut sí que es toca perquè necessitem adaptar els nostres relats visuals a la història present i perquè, encara que sona massa obvi, aquest escut en si mateix és el resultat de múltiples rediseños anteriors al nostre propi naixement.
En aquest sentit considero fonamental la figura particular del paradissenyador —així s’autodenomina— Óscar Guayabero, qui sosté la importància de fer disseny des d’una perifèria (no) pràctica de la professió, és a dir, des de la seva activació conceptual i reflexiva. Serà de visita obligada l’exposició que ha comissariat sobre Victor Papanek en el Museu del Disseny de Barcelona i que es va inaugurar el 30 d’octubre.
En acabar el curs, durant la meua etapa docent, vaig descobrir que la meua metodologia es considerava com massa filosòfica. I jo em pregunto: què és una imatge sinó pensament explícit?
