Diversa molt diversa. Plural, delirant d’idearis múltiples i consciència extrema, palpitant, enfervorida sempre, ofegada en temperament, també sentimental, molt sentimental en ocasions. Acusadora, compromesa, reflexiva i raonablement audaç. Així és l’exposició Estados de Gema Doménech que es pot visitar a l’Espai Cultural Obert Les Aules de la Diputació Provincial de Castelló fins al proper 14 de juliol, el dia del «pobre de mi sanferminero», amb el qual la mostra no té gens que veure, per més que si que coincideix en una emoció vehement i passional deslligada, que és tal vegada el condicionant més representatiu dels panorames que es perceben en la visita a la sala expositiva.
Els estats de Gema es presenten com a situacions, circumstàncies, ambients, realitats, aspectes, principis, reflexions…, i un llarg etc. de postulats que comprometen una ment rica en propòsits, analítica i emprenedora en el combat pels seus ideals. La ment d’una artista que té una formació artística sòlida, que s’expressa en la seua facúndia corporal amb posats gestuals de ballet mímic i amb propensió a cantar una òpera de desenfrenaments, acompanyada d’un piano o una guitarra en la qual no s’admet la clau de sol. Artista adoradora d’un èxtasi entusiasmat.
GRAN DIVERSITAT
Per això la mostra és plural i transgressora i en ella es donen cita projeccions, instal·lacions, pintures d’un realisme extrem, performances i fins a ambientalitats sonores, perquè tots els sentits es vegin implicats en un projecte que faci a l’espectador feligrès de la responsabilitat de l’autora, amb l’ésser humà i l’entorn que li embolica, en les seues dues naturaleses: la de l’ecosistema i la urbanita de formigó, consumista, tecnològica i incondicional de la «terrisserología». La mostra, que en principi sembla contradictòria, estranya i sorprenent, al final té una moralitat, com les mil·lenàries rondalles d’Esopo a Anouilh. El treball del contemplador és no estar ociós en el recinte, sinó implicat, molt implicat i amb la ment oberta per percebre, destriar i concloure.
Un s’ha passat algunes hores veient i analitzant, començant per les pintures (d’elogiable realisme) en les quals compareixen simetries dissimètriques, amb un denominador comú, el de les inhumacions heterogènies en les quals els caps dels enterrats afloren d’un terraplè d’escombraries i els seus ulls es perceben farcits de visualitat o morts d’abandó, establint un missatge de relació: el postulat de la mirada. La metàfora del comprometre’s. Curiosa literatura de conversa amb els difunts i curiós ideari. Dues cites: societat post industrial, residus que sepulten, com una punitiva venjança, a qui la va fer possible i la caracterització de la despulla humana en el postulat del cadàver exquisit. Gema desconeix a Eluard, Tzara, Breton, Jodorowsky… Però estan aquí. Segur. Jo vaig parlar amb ells l’altra vesprada, no sé si la vigilant de seguretat va poder veure’ls. És més (i aquest sí està present) hi ha un cadàver ressuscitat que sobre el seu cos encara conserva la lepra de les despulles, de la qual intenta desprendre’s caminant macilent cap a cap lloc, com els tipus escultòrics de Giacometti, a mig camí entre l’ésser i el no-res. Les deixalles en la seua degradació acusadora, també hipnotitzen. Una perillosa seducció. María Moliner parla de la «bafea», la «cochambre», l’enderroc, la fosquera, «l’escato», la «horror», el «ñaque» i la «sarama». Els desaprofitaments tenen molt vocabulari. Gema és poliglota d’aquest idioma.
A més, resulta que en el seu afany guerrer i transgressor l’artista és una clàssica a la qual sedueix el cadàver de l’Ofelia de Millais, transmutat a la degradació podrimenera. Un ideari de la mort patològic. Es pot acoltellar amb un pinzell? Amb un esquer de mentides pesques el peix de la realitat, diu Shakespeare per boca de Hamlet. Em somric sardònicament: Elisabeth Sidad la modelo de Dante Rosetti per al cadàver exquisit d’Ofelia es va suïcidar amb làudan. Molta teatralitat tràgica a la sala. Una òpera que demana la música d’El gran macabre de Ligetti.
«Misterious object at noon». Va i resulta que el cinema, la cançó i l’escriptura es van apropiar de tot aquest ideari que es palesa a les tres sales de les Aules. El determinisme s’individualitza, o viceversa, que tant dóna.
UN REFLEX
I a més en la mostra convergeixen un mirall, per reconèixer-nos a nosaltres mateixos en el nostre ser tal vegada desesperat, la foscor per percebre la gnòstica inseguretat absoluta, el foc conformat en múltiples projeccions vives i rítmiques i en una columna transparent de gasa vermella que convida a traspassar-la trepitjant la flamejant catifa de temptador exorcisme estesa en el sòl. Hi ha música, rítmica, insistent… l’eixarm primigeni que va portar a les tribus a l’inici de la societat tecnològica.
I el carbó, pare de la flama. Bressolat en el convertidor de Bessemer, pare de la tecnologia. El carbó que descansa serè, enfetgegat a la seua vora i no veu acostar-se-li la esca encesa. «No la toquis més que així és la rosa» li vaig dir a Gema parodiant a Juan Ramón. Aquí va començar tot.
Tornar enrere és mirar cap a endavant?
Suposo que no estàs convençuda. Però tot succeeix. Al final queda la poesia. Aquesta és la moralitat que extrec del teu missatge tan tràgic com a suggestiu, historicista, plàstic i… esperançador. Al final dels seus «estats» Gema em fa creure.
