Som éssers escèptics, la majoria. Confesso que he pecat en aquest sentit i en reiterades ocasions. No poques vegades he pronunciat aquesta màxima de «veure per a creure», pensant que resulta necessari buscar i trobar evidències materials com a base per a formar una convicció o emetre un judici, si bé reconec que no sempre és indispensable ser tan racional, tan quadriculat. La sorpresa està aquí fora, esperant el seu moment per a brindar-nos moments de goig i satisfacció, de sorpresa.

Escepticisme i sorpresa són dos elements clau per a intentar explicar quina va ser la meua sensació en visitar per primera vegada, a causa d’una de les sessions del Photobook Club Castelló, l’Espai Expositiu Alternatiu, un local situat al carrer Ramón y Cajal de la capital de la Plana, molt pròxim al carrer Herrero. La meua incredulitat inicial es devia, en part, en ser incapaç d’imaginar que pogués existir un espai com el de José Manuel Sos —Josele per als seus amics—, amb una espècie d’altar dedicat a un dels artistes més rellevants del segle XX, el fotògraf i cineasta Robert Frank, el treball del qual The americans va suposar una ruptura en les formes tradicionals d’entendre la imatge, de presentar-la, de «llegir-la». Un altar dedicat a Robert Frank? No podia creure-ho, però aquí estava, enfront de mi. De l’escepticisme vaig passar a la sorpresa, a la fascinació, i tot seguit es va produir una espècie d’enamorament. Sí, em vaig enamorar d’aquest espai, de quant simbolitza aquest espai per a una ciutat com Castelló, de la seua humilitat però també del seu atreviment.

«La cultura lliure permet l’autopromoció cultural directa», llegia en el mur de Facebook de José Manuel Sos, i pensava que, precisament, si per alguna cosa es caracteritza l’Espai Expositiu Alternatiu és, precisament, per aquesta llibertat d’acció, una llibertat que està lligada amb la inquietud i la curiositat, amb l’afany d’explorar nous camins, tant de Josele com de la resta dels seus «companyons», entre els quals podria destacar a Paco Martí, un dels millors fotògrafs castellonencs que existeixen avui, i molt probablement, un dels més desconeguts, a més de Roberto Ballester, Teresa i Irene Sos, Tona Altava, Carmela Puig i Lluís Campos.

Quan pensava que aquest espai alternatiu i independent no podia sorprendre’m més, va arribar la Nit de l’Art i... Veure per a creure, una vegada més.

BEAT GENERATION AND...

Cada Nit de l’Art ofereix la possibilitat de viure experiències diferents a través de l’art, algunes d’elles memorables. Existeixen accions que deixen empremta, i la que es va dur a terme en l’Espai Expositu Alternatiu de José Manuel Sos va ser, sens dubte, una de les més profundes. El per què radica en la seua dedicació per redescobrir la figura d’una d’aquestes personalitats inclassificables, un home que era en si mateix avantguarda i innovació. Ens referim a Brion Gysin, figura clau dins de l’anomenada Generació Beat, encara que una miqueta oblidada.

Gysin va ser qui va redescobrir la tècnica del Cut-up o de retallades de Tristan Tzara, un dels fundadors del dadaisme. Gysin va experimentar amb això mentre vivia al Marroc i, com se sap, va compartir el seu descobriment amb el seu amic, el sempre polèmic, William S. Burroughs. Fou a París, en 1958, quan tots dos vivien en el Beat Hotel. Pel que sembla, Gysin li va insistir a Burroughs que l’escriptura portava un retard de 50 anys respecte a la pintura, i va ser llavors quan aquest últim va fer ús del Cut-up en els seus escrits, realitzant una sèrie de collages narratius en un esforç agosarat per destruir les normes sintàctiques i semàntiques sense perdre per això el sentit del relatat. Ni què dir ha d’això va suposar un canvi que alguns consideren dramàtic en el panorama de la literatura nord-americana i, per tant, universal.

Com a persona inquieta, o procliu a l’experimentació total i absoluta, Gysin pot presumir de ser considerat també, juntament amb Ian Sommerville, el creador de la Dream machine o màquina de somnis al començament de la dècada de 1960, després de llegir el llibre de William Grey Walter El cervell vivent. Aquesta màquina o dispositiu, ha de ser vista amb els ulls tancats, en produir-se un parpelleig estroboscòpic que produeix un estímul visual. Una rèplica d’aquest «artefacte» va ser la peça central d’aquesta espècie d’homenatge que José Manuel Sos va dedicar a Brion Gysin en l’Espai Expositiu Alternatiu, i no van ser poques les persones que van voler asseure’s enfront d’aquesta llum parpellejant que estimula el nervi òptic i altera les oscil·lacions elèctriques del cervell, jo inclòs. Es va poder escoltar així mateix alguns dels poemes permutats i sonors de Gysin, així com diverses imatges dels seus escrits i altres curiositats que van complementar a la perfecció aquesta proposta fascinant.

Experimentació, contracultura, llibertat d’expressió i d’acció. Tot això i més es pot viure a Castelló. Quina meravella.