Fa poc vaig descobrir el llibre de Pascal Quignard La imagen que nos falta (Serieve, 2016) i, encara sense llegir-lo, porte uns dies donant-li voltes al propi títol.

Suggerir que encara ens falta alguna imatge per crear, reproduir, experimentar o veure és quasi una tortura per als qui ens dediquem a la seua ideació i materialització. Quina imatge? Per què necessitem més imatges? Per a què les necessitem? I el pitjor: com podem estar segurs d’haver aconseguit aqueixa última imatge? No ens hem donat per vençuts a pesar que Man Ray o René Magritte ja concentraren totes les imatges en les seues obres Ma dernière photographie i L’image parfaite, respectivament.

No obstant això, després d’indagar mínimament sobre el contingut del llibre de Quignard, la cosa potser es complica fins i tot més. Aqueixa imatge que hui ens falta és en realitat dues imatges: la del nostre naixement i la de la nostra pròpia mort. La primera d’elles pot configurar-se a partir de les històries que ens conten sobre el nostre origen o d’alguna fotografia presa. Aquesta imatge, en certa manera, arriba a existir en nosaltres, ens habita i ens acompanya al llarg de la nostra vida. Però, no obstant això, la imatge del nostre final mai ens arribarà si no és en la il·lusió, en la paranoia, en l’alienació de la nostra ment. La vida i la mort succeeixen abans que la seua pròpia representació.

Per part seua, l’artista suís Alberto Giacometti ja es lamentava de la impossibilitat física de la mort en la ment d’algú visc —paraules que prenc prestades de l’obra de Damien Hirst— i es conformava amb observar el declivi del seu cos. «Les meues mans estan visiblement més primes, ja quasi no les reconec, però tal vegada siga una il·lusió», escrivia Giacometti en 1963.

Deixant a un costat la pulsió escòpica per la mort individual, què ocorre si dirigim la nostra mirada cap a la mort col·lectiva? Podem, en aquest cas, reproduir una imatge que continga aqueix espai de transcendència? El recurs immediat, és clar, és representar un final en el qual no estiguem involucrats, representar el final d’uns altres. Però fins i tot això comporta alguns problemes, com va plantejar el filòsof francés Jean-Luc Nancy en abordar el tema: «A Auschwitz, l’espai de la representació va ser esclafat i reduït a la presència d’una mirada que s’apropiava de la mort en impregnar-se de la mirada morta de l’altre, mirada plena de res més que aqueix buit compacte en el qual arribava a fer implosió la totalitat de la Weltanschauung».