Tomás Llorens: «La funció principal dels museus és l'educativa»

—Vostè és una de les figures més representatives de la Història de l’Art contemporani espanyol. La seua trajectòria li avala. En aquest sentit, voldria que m’expliqués, d’una banda, com van ser els inicis d’aquestes institucions museístiques que van sorgir després de la defunció de Franco, després de la dictadura, així com de l’art contemporani en general. En segon lloc, des de la seua perspectiva i experiència, m’agradaria saber quin és el concepte de museu en l’actualitat.

—La transformació dels museus nacionals, els museus centrals que estaven a Madrid, i la creació de dos museus nous com van ser el Reina Sofia i el Thyssen, va constituir un fenomen bastant singular des del punt de vista històric que s’explica per l’entusiasme i l’optimisme que s’associa a l’arribada de la democràcia o a l’entrada d’Espanya en un règim democràtic, sobretot quan la democràcia es consolida després de l’intent fallit del cop d’estat de Tejero en 1981.

A partir de mediats de 1985, Espanya travessa pel que podria considerar-se com una dècada prodigiosa en crear-se museus d’importància mundial i en reflotar el gran museu nacional espanyol que és el Museo del Prado. Va ser un fenomen col·lectiu en el qual naturalment va estar implicat el govern, a més de molts historiadors de l’art. Tot això va atreure l’atenció de grans col·leccionistes estrangers com era el baró Thy-ssen-Bornemisza. Diguem que va ser un moment bastant excepcional el que es va viure en aquells anys, un fenomen singular.

—Va ser protagonista directe d’aquesta eclosió.

—Jo vaig estar implicat en algunes d’aquestes aventures que em van portar a la creació d’aquests nous espais. En el cas del Prado, era membre del patronat; del Reina Sofia vaig ser el primer director i responsable d’obrir-ho al públic, i quant al Thyssen-Bornemisza vaig ser el responsable també d’aquesta obertura exercint a més de Conservador Cap del museu durant quinze anys.

—Resulta bastant singular, si més no, el fet que Vicente Todolí o Manuel Borja-Villel, a més de vostè, és a dir, noms rellevants de la nostra història de l’art més recent, siguin valencians; i en el seu cas i en el de Borja-Villel, castello-nencs (d’Almassora i Borriana respectivament). Hi ha una explicació per a això?

—No ho sé. En el meu cas, jo vaig entrar en contacte amb la Història de l’Art a través dels llibres a Castelló, a la biblioteca municipal del carrer Major. Mentre cursava el batxillerat estudiàvem Història de l’Art, que era una assignatura obligatòria, i jo passava vesprades senceres en aquella biblioteca perquè vivia molt a prop en aquells dies, al carrer Cavallers. Passava hores llegint la Summa Artis, de Pijoán, i encara que no estaven tots els volums d’aquesta enciclopèdia sí que recordo com em va entusiasmar el volum del Renaixement o el que estava dedicat a l’art egipci, que sempre em va atreure. En aquell temps jo no havia vist un quadre, a excepció dels quals es podien veure a les esglésies, res més. Així que aquesta biblioteca, aquells llibres, van ser el meu primer acostament al món de l’art.

—Aquest impacte que va rebre a través dels llibres, i d’aquesta assignatura en Història de l’Art, em porta a reflexionar sobre aquest apartat o faceta educativa i didàctica que avui dia posseeixen els museus. Perquè la tenen, no?

—Aquesta és la funció principal dels museus, l’educativa. D’alguna manera ho va argumentar molt bé Schiller en les seues Cartes sobre l’educació estètica de la humanitat. Diguem que per a l’exercici de la llibertat interior, que és la que més importa, l’art és fonamental. Igual que per a arribar a vells cal fer exercicis físics, per a desenvolupar la llibertat interior, a través de vivències de mons diferents i allunyats, és necessària la imaginació, i la imaginació és el que conreen les arts en el sentit més ampli de la paraula. Aquesta és la funció fonamental de l’art i la funció fonamental dels museus.

La raó principal de l’existència dels museus, al meu entendre, és l’educació del públic.

—Reprenem si li sembla la segona part de la primera pregunta que li realitzava. Quin és el seu concepte de museu?

—El concepte de museu que a mi em convenç, el que jo defenso o tracte de defensar sempre és el que deriva de la Il·lustració, del segle XVIII, i està molt vinculada aquesta noció de Schiller de l’educació estètica. Jo crec que els museus tenen com a funció principal l’educació del públic. De fet, al llarg dels segles aquests s’han encarregat de posar al públic en contacte amb les grans produccions de la Història de l’Art, perquè és el que ens fa humans en definitiva.

—A què es refereix exactament quan diu que ens fa humans?

—Amb les creacions de Miguel Ángel, de Rafael, de Velázquez, de Tiziano, de Caravaggio i també amb les recents, amb les generacions de Picasso o de Miró, o fins i tot de Lichtenstein que és un pintor que admiro molt, ens posem en contacte amb el món de la imaginació, el dels afectes, allò que ara es diu intel·ligència emocional i que és necessari perquè convisquem d’una manera més civilitzada i és alguna cosa que d’alguna manera ens ensenya a viure.

La poesia ensenya a viure, aquest és el gran concepte clà-ssic de l’Antiguitat que cal continuar mantenint. I els museus tenen aquesta funció. Ens porten cap endarrere, ens transporten, com si fossin màquines del temps d’alguna manera, i ens permeten viatjar a un altre context social o a una altra època, ens submergeixen en ella i ens fan viure fora de la nostra quotidianitat, i això amplia enormement els nostres horitzons i ens educa, ens fa ser humans.

—Existeix en els últims anys una constant reinterpretació de la pròpia Història i de la Història de l’Art, així com de les col·leccions dels museus. Des de la perspectiva de gènere, per exemple, s’estan duent a terme accions que crec són necessàries en donar veu a dones que van ser silenciades o que no van valorar en el seu moment pel fet de ser dones. Què opina sobre aquest tema?

—Com sol ocórrer amb les disciplines humanístiques, la Història no té una història lineal de progrés, sinó que té una història d’anar i venir constantment, de canviar moltes vegades d’orientació i d’interessos. Són disciplines obertes, en les quals sorgeixen amb freqüència punts de vista nous, interessos nous que estan d’acord, sempre, amb els interessos que estan més vius en la societat del seu entorn.

En aquest sentit, l’interès per tot el femení en l’imaginari de les belles arts és un fenomen realment apassionant i interessant, on ressona també aquesta inquietud, aquesta consciència nova que està sorgint en les últimes dècades del segle XX i primeres del XXI sobre l’especificitat del món femení i sobre l’opressió indubtable en la qual aquest món femení ha viscut en les cultures occidentals des de fa molts segles. En aquest sentit, no és que la Història de l’Art sigui un instrument al servei del feminisme, la Història de l’Art és, com la poesia o com la música, o com la Història social o la Història de les idees o de la filosofia, una disciplina que es justifica per si mateixa, sense ser instruments de res, però en elles ressonen els grans interessos de la societat del seu entorn.