Eduardo Ruiz Sosa: «La literatura és afectar i sentir-se afectats»

Va presentar el seu llibre de contes acompanyat de Luis Rodríguez, aquest escriptor que respira literatura, i ho va fer davant un públic que, si els sóc sincer, va ser escàs, la qual cosa em disgusta, perquè no sempre es té l’oportunitat de veure i escoltar a un autor com el mexicà en una ciutat com la nostra. Però bé, aquestes coses passen, em dic per a consolar-me.

PER QUÈ ESCRIURE?

Com era d’esperar, no anava a perdre l’oportunitat de conversar amb ell, cara a cara, tranquils els dos, sense parar atenció al rellotge. Només així poden brollar les idees, les reflexions, les anècdotes. I van sortir, van sortir moltes, ja ho crec. Una de tantes és, precisament, la que podria explicar l’inici o descobriment de Ruiz Sosa amb/de la literatura. Pel que sembla, quant comptava amb tot just quatre anys, m’explica, el seu pare, professor universitari, es va prendre un any sabàtic, i res més fer-ho, al cap de dos dies, es va avorrir de no fer res i va decidir ensenyar al petit Eduardo a llegir i a escriure, i també aritmètica bàsica. Als set, el seu pare li va portar dotze petits quaderns de Mafalda, i els va llegir. Es va llegir totes i cadascuna de les tires còmiques i no va entendre res, cap acudit, excepte els que eren molt infantils. No obstant això, el fet de no entendre’ls va fer que les rellegís des del principi, una vegada i una altra, fins que les va comprendre. Més tard, va descobrir el teatre, gairebé de forma fortuïta, i va voler aprendre, fruit de l’impacte que li va provocar veure l’obra El quinto mandamiento. Va acudir a un centre cultural per a inscriure’s en un curs de teatre i tal va ser la seua «mala sort», que quan va arribar, va interrompre un assaig. Ho van tirar de males maneres, i capcot, es va donar la volta i va marxar. Moments després, un home el va detenir i li va dir que no es preocupés, i que tornés el dissabte, quan celebraven un club de lectura. Aquest home es deia Martín Amaral i va ser finalment qui li va animar que s’inscrivís a un taller de literatura amb l’escriptor Élmer Mendoza. «Aquí va ser quan vaig començar a prendre-m’ho de debò, encara que no sé si en aquell moment vaig decidir ja que m’anava a dedicar a escriure», m’assegura, per a confessar-me tot seguit que, en realitat, la decisió real de dedicar-se a això la va prendre l’any passat. I jo diria que és una molt bona decisió, perquè la seua literatura és sincera.

Eduardo Ruiz Sosa es considera un escriptor metòdic, posseïdor d’una tècnica narrativa que està fora de tot dubte, fruit d’aquests tallers amb Mendoza, però també d’una gran intuïció i capacitat d’autocrítica. També és un grandíssim lector, i això es nota en el seu llibres, ja sigui a través de les cites o dels epígrafs i paratextos dels quals se serveix i que, d’alguna manera, guien al lector cap al sentit que ell busca. Un sentit que també ve determinat per l’oralitat dels seus textos i la seua musicalitat. De fet, per a ell, «és fonamental llegir en veu alta». Per què motiu? «Si llegeixes el teu text a algú, algú que sigui més o menys imparcial —cosa que és molt difícil— o que pugui tenir certa distància amb el text i amb tu, pots veure si s’avorreix, o si no t’entén o si es confon», remarca, i continua: «És molt important que hi hagi una lectura en veu alta perquè és aquí on això que grinyola en un text, això que no acaba d’encaixar, la forma de la sintaxi, fins i tot l’extensió, poden esfondrar-se i esfondrar la història, esfondrar-ho tot». En Cuántos de los tuyos han muerto és evident que s’ha dut a terme aquest exercici de lectura en veu alta, a més d’aquest joc estructural del propi text, on existeixen certs espais que són silencis necessaris o signes de puntuació a vegades inexistents, petits ardits que doten a cada conte d’un cos, una essència.

I què ens compta Eduardo Ruiz Sosa en aquests onze relats? L’autor mexicà versa sobre la mort, com a absència i presència, sobre la violència i l’oblit, sobre les emocions, si bé no segueix aquesta línia que van marcar altres escriptors i que van banalitzar la violència. «A mi se’m fa molt complicat parlar de violència en la literatura mexicana, o més aviat parlar en la literatura de la violència que hi ha a Mèxic», declara. Ruiz Sosa no busca la romantització de la mort i de la violència al seu país, el que busca és prestar la seua veu. Però, com? «El que intento fer en aquest llibre de contes i el que estic fent en la novel·la que estic escrivint ara és fixar-me en les persones que estan al voltant d’ells. La víctima és insalvable ja, però al voltant d’ells hi ha una comunitat i aquesta comunitat, d’alguna manera, ha de resistir», afirma.

L’escriptor, que ja va enlluernar amb la seua novel·la Anatomía de la memoria (Candaya), entra en la vida dels personatges, o en un moment de les seues vides que són moments de crisis, morts, desaparicions, ruptures, i ho fa de tal manera que transmet els sentiments i emocions d’aquesta col·lectivitat que sobreviu. Dit d’una altra manera, ofereix el relat o idea de la resistència en comú entre aquests supervivents davant un conflicte.

És aquest un llibre profund, íntim i personal, i molt real, malgrat ser un llibre de ficció, encara que, com bé coincidírem tots dos durant la nostra xerrada, tot és ficció. «El llibre de contes sí que està basat en la realitat, és a dir en l’experiència. Potser la forma més pràctica de dir-ho seria en l’experiència física. Que la meua mare va morir, no hi ha dubte d’això; que la meua àvia està molt major i té problemes de memòria, es pot comprovar. I a partir d’aquí, l’elaboració de les emocions tampoc dista molt de la realitat. Jo crec que, com s’explica en la nota final, ficció i realitat no són coses que hagin d’anar separades, una cosa i l’altra són pràcticament el mateix», adverteix, i acabem la nostra conversa, que en realitat va donar molt més de si, dient-me ell que en Cuántos de los tuyos han muerto el que si que hi ha és afectació. «Aquest és un terme que per a mi és molt important des de fa diversos anys. L’afectació, o el pathos dels grecs, que és això que em copeja i que no sé molt bé què és però que em fa sentir o pensar. En tant aquesta afectació sigui possible a través del text, si el que explica és real o no, és això de menys. Crec que aquesta relació entre ficció i realitat hauríem de saltar-nos-la ja a hores d’ara i pensar que l’assumpte és afectar i sentir-se afectat». I sí, la literatura d’Eduardo Ruiz Sosa ens afecta.