Eduardo Fernández: «La música clàssica és una manera de viure»

Aquest dimarts, 7 de maig, el músic actuarà en l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló en un dels concerts de la temporada de primavera que organitza l’Institut Valencià de Cultura (IVC). Un concert amb sorpreses.

—Primera pregunta potser una mica directa i probablement complicada de respondre. Què és per a tu la música clàssica? Com la conceps?

—La música clàssica t’absorbeix de tal manera que es converteix en una manera de vida. Però és tal plaer que no ho considero alguna cosa del que tenir necessitat d’escapar, fugir o desconnectar. De fet, fora de les meues hores d’estudi, quan estic a Madrid, sóc assistent assidu a les diferents temporades programades en els escenaris de la meua ciutat, i no solament piano, sinó orquestra, òpera, sarsuela, cambra, música antiga... M’ha acompanyat des dels meus primers anys de vida i gaudeixo aquesta forma de vida tant en l’aspecte de treball com en el de pur oci.

—Existeix un etern debat sobre el desinterès dels joves per la música clàssica. No obstant això, els conservatoris de tot el món continuen estant plens, en les orquestres hi ha un relleu generacional… Això sí, els auditoris no solen comptar amb públic jove. Des de la teua perspectiva, a què creus que es deu? Què falla, si és que falla alguna cosa?

—Hi ha una desconnexió. La societat està cada vegada més conscienciada que la música ha de formar part de la vida i educació dels fills, i els pares no dubten a l’hora d’estimular aquest acostament a un instrument, bé sigui en un conservatori o escola. No obstant això, observo que no són conscients que és igual o fins i tot més important potenciar l’acostament d’aquests nens a les sales de concerts com a oients. Un percentatge molt petit arribarà a ser músic professional, però qualsevol podria arribar a ser un gran melòman i gaudir per a tota la vida d’aquest ensenyament. D’altra banda, des de les institucions no es tracta a l’ensenyament musical a les aules amb la mateixa obstinació que es fa en altres països, i això òbviament té els seus resultats. De totes maneres, no sóc pessimista, perquè també observo molt públic jove i crec que es produirà un relleu generacional.

—Sent molt jove (perquè ho ets), quan vas rebre el Premi Ojo Crítico en 2016 van destacar la teua maduresa a l’hora d’abordar diferents repertoris. D’on sorgeix aquesta temprança?

—Jo crec que de la forma en la qual m’acosto a la música. Estic fermament convençut que la millor manera d’abordar una obra concreta és acostant-se a l’univers de cada compositor, intentat que aquest enfocament sigui el més ampli possible. No crec que estudiar aïlladament una peça d’un compositor proporcioni una visió precisa d’aquestes notes, sense conèixer la seua trajectòria, evolució, moment… Sempre intento submergir-me de ple en l’estudi de les seues obres de la forma més àmplia possible. D’aquesta manera aconsegueixo tenir una visió el més precisa possible, i intento transmetre-la fidelment a l’oient en la meua interpretació. No en va els meus enregistraments tendeixen a ser compendis complets d’obres d’un mateix compositor, buscant sempre el resultat d’un treball que doni la visió més completa sobre aquest compositor.

—Creus que un reconeixement com el Premi Ojo Crítico, amb la mediatització que suposa tot guardó, ha suposat una major exigència personal i del públic enfront de la teua interpretació?

—Quan vaig recollir el premi, en el meu discurs d’agraïment, entre altres coses, recordó haver dit que «continuaré treballant amb el mateix ull crític que ho he fet fins ara». Crec que un mai es pot confiar, la labor d’un músic és qüestionar-se a un mateix i estar en contínua reflexió i millora. Només des de la humilitat i autocrítica es pot continuar millorant i creixent.

—En el concert que oferiràs a Castelló interpretaràs, si no m’equivoco, peces de Zimmermann, Beethoven i Liszt. Peces que no són fàcils, com per exemple l’Enchiridion

—Per a aquest concert he fet una selecció d’obres extretes dels seus respectius monogràfics, al fil del que abans comentàvem. Amb motiu del 250 aniversari del naixement de Beethoven estic interpretant en concert dos programes diferents dedicats al compositor alemany, un sobre Sonates (aquí interpretaré la número 18 La Caça) i un altre sobre Simfonies de Beethoven transcrites per Liszt, conegudes per la seua endiablada escriptura de gran dificultat tècnica (aquí interpretaré la número 4). Quant a Zimmermann, estic immers en l’enregistrament de les seues obres completes per a piano que duré a terme en els pròxims mesos. Per a Castelló em va semblar interessant fer una selecció dels meus diferents projectes actuals, en lloc de dur a terme un programa més monogràfic.

—Una altra de les obres que interpretaràs és del compositor Ramón Paús, el seu «Estudio para Uracilo, un príncipe genómico», inclós en el premiat àlbum Works for Piano

—En la línia del meu treball en l’obra d’altres compositors, amb Ramón Paús he abordat pràcticament la totalitat de la seua obra per a piano. Això em permet conèixer a fons tot el seu llenguatge i recursos. A més, amb Ramón tinc la sort que m’uneix una gran amistat, és una persona a qui tinc un enorme respecte i estimo tant en l’àmbit personal com en el professional. Tinc la sort de poder apreciar en primera persona l’evolució de la seua escriptura i el rerefons del seu llenguatge.

—Des del teu punt de vista i experiència com a intèrpret, diries que Paús és un dels compositors contemporanis espanyols més importants de les últimes tres dècades?

—Sí, Ramón Paús té un llenguatge propi amb moltíssima identitat. Això li permet ser reconegut i deixar empremta. Per descomptat, la meua resposta a la teua pregunta és afirmativa. A més, la seua línia és absolutament ascendent pel que afegiria que també ho serà de les pròximes. Per a mi és un honor interpretar música seua en la seua terra.

—Has debutat ja en mítiques sales de concerts com la Philharmonie de Berlín, el teatre Monumental de Madrid o el Palau Euskalduna de Bilbao, entre moltes altres. Què suposa per a un jove intèrpret poder actuar en aquests escenaris? I quin valor li concedeixes a les gires?

—Cada escenari, cada públic i cada lloc és únic i especial. Aquesta és la primera vegada que actuo a Castelló, i em sento realment il·lusionat. Em considero molt afortunat per poder gaudir de moltes de les millors sales d’Espanya i de la resta del món. Darrere de cada prestigiosa sala hi ha tota una història de figures que han deixat la seua empremta en aquesta sala. En actuar en escenaris emblemàtics sents aquest halo màgic de la història.

Les gires formen part de la vida habitual de l’intèrpret. I en un món tan globalitzat, avui dia és encara més important, i més senzill, estar en moviment.

—En alguns mitjans t’han arribat a considerar un «outsider» o «franctirador» de la música clàssica. Què creus que volen dir amb això?

—Aquests adjectius van aparèixer arran d’una entrevista en la qual manifestava que tinc molt clar el camí que vull seguir, buscant els repertoris que m’interessen a cada moment, no encasellant-me en els estereotips prefixats, i endinsant-me així en universos cada vegada més interessants i fascinants.

—Encara que sé que és difícil, quin compositor diries que t’ha marcat més, amb el qual t’asseguis identificat?

—Aquesta és una resposta que per a mi està en continu canvi. En la meua primera època d’estudiant hauria contestat Chopin. En els meus últims anys d’estudiant, Rachmaninov. Amb 25 anys vaig gravar Iberia, per la qual cosa estava bastant conscienciat amb Albéniz. Després va arribar la meua adoració per Brahms, de qui vaig acabar gravant les seues últimes peces per a piano. Porto vuit anys bolcat intensament en la figura d’Scriabin, de qui vaig gravar els seus 90 Preludis per a piano, estic redactant la meua tesi doctoral i preparant l’enregistrament de les seues Sonates. Mentrestant, seguiré sempre de prop l’activitat del castellonenc Ramón Paús, de qui ja he gravat dos àlbums i projecte l’estrena del Concert per a piano i orquestra que m’ha dedicat.

—Després del teu reeixit enregistrament d’Scriabin que esmentaves abans, tens previst nous projectes, no és així? Què pots dir-nos sobre aquest tema?

—El meu primer projecte amb Scriabin va ser l’enregistrament de les seues Sonates. Per causes del destí, com et deia, a meitat del camí el projecte es va desviar cap als Preludis complets. Però el projecte de les Sonates continua estant en la meua programació i en el meu faristol.

D’altra banda, aquest estiu gravaré l’obra completa per a piano de Zimmermann. Vaig tenir l’oportunitat de descobrir les seues peces per a piano quan el Teatre Real em va demanar interpretar música seua en els previs a l’estrena de la seua òpera Die Soldaten. Aquesta música em va fascinar i aquesta fascinació segueix el seu curs.

—Per a finalitzar, què li demana Eduardo Fernández a la música clàssica?

—Com deia al principi, la música és una forma de vida. I el que li demano és que m’acompanyi sempre. Em ve al capdavant la imatge de Rubinstein amb 86 anys tocant amb tota l’orquestra abstreta a la seua mercè. O una imatge més actual, la de Achúcarro celebrant el seu 85é aniversari amb els dos concerts de Ravel. O Menahem Pressler, qui amb 95 anys encara té compromisos pendents a l’Auditori Nacional. Això és una mostra que s’ha estat feliç tota una vida fent el que a un li agrada.