Aisha Burns: «La música és el meu idioma favorit»

Amb l’estatunidenca hem parlat en exclusiva i hem après sobre com superar el dolor a través de la música i de l’autoconeixement d’un mateix, explorant el nostre jo més íntim i enfrontant-nos a les nostres pròpies pors.

—En

Argonauta

—Encara que el tema era, per descomptat, molt intens i personal, escriure les pròpies cançons no fou necessàriament més dur que el pes de la pena. No em va resultar emocionalment difícil acabar-les; les cançons, en realitat, em van proporcionar un tipus d’alliberament. Escriure és la meua forma més honesta i natural de processar qualsevol cosa a la qual m’enfronto. El treball d’aquest àlbum es tradueix a través d’aquesta lluita constant i aquest procés em va donar molta vida.

—Llavors, la música t’ha servit per a sanar aquestes ferides?

—Crec que sí. Gran part del disc tracta de la pèrdua de la meua mare. Ella i jo havíem estat molt, molt unides tota la meua vida. La meua germana i jo la cuidàvem després que tornés a emmalaltir-se. Així, ho vaig veure tot. Vaig veure a una dona molt forta i vibrant moure’s a través de la seua decadència i, finalment, morir. I estava tan consumida per la seua cura i tractant d’aferrar-me a alguns moments de normalitat, que després que ella morís em va ser molt difícil comunicar-me amb claredat i honestedat pel devastada i buida que em sentia.

—No és un procés fàcil...

—Durant molt de temps, em va costar ser honesta amb mi mateixa en aquest aspecte. La pena és tan complexa... Sembla com si pogués apoderar-se de tot el teu cos. En aquest sentit, penso que a través d’aquestes cançons, finalment vaig poder articular d’una forma més clara exactament el que sentia i també el que temia. Haig de dir, així mateix, que en la mesura en què ho he experimentat, no sé si el dolor és algua cosa del que em pugui curar per complet. Però ser capaç de nomenar aquestes emocions va ser un gran pas per a prendre consciència d’aquestes ferides. Les cançons definitivament em van ajudar a visualitzar realment la sanació i la pau que jo també esperava.

—En aquest àlbum et centres en el teu ambient més pròxim, contant històries personals. No et preocupa «despullar la teua ànima», compartir la teua intimitat?

—No em sento preocupada per això, no. Sóc una persona bastant tímida. Sempre he estat així. Però sota el meu exterior tranquil i silenciós, la majoria de les vegades només desitjo tenir la comoditat i l’audàcia d’expressar-me. És alguna cosa en el que estic treballant. Per a mi, la composició de cançons sempre ha estat un espai on em sento completament segura en expressar-me exactament com sóc. És una de les poques situacions públiques en les quals no tinc por de ser escoltada i vista pel que sóc. A més, no sento que parlem prou sobre les nostres emocions més difícils, especialment sobre les nostres pors i tristeses. Crec que cultural i socialment estem consumits per aquest no sentir, o només sentir i projectar les parts més elevades i feliços de la vida. Crec que tendim a fugir d’experimentar la nostra tristesa. Escapem d’aquesta vulnerabilitat, i vull lluitar contra això perquè mai pots curar-te completament d’alguna cosa a la qual no t’enfrontes. Així doncs, m’alegra compartir aquesta part de mi mateixa. Espero que compartir això i d’aquesta manera pugui ajudar les persones a detenir-se i sentir realment allò del que han estat fugint. Espero que el meu treball ajudi a tot aquell que es trobi en un moment difícil a sentir-se menys sol.

—La veritat és que en cada cançó del disc estableixes una relació pròxima amb l’oient. Aquesta era la teua intenció?

—M’alegra escoltar que sents això així, gràcies! Sí, definitivament vaig escriure aquestes cançons com a part de la meua pròpia sanació, però sempre vaig desitjar que puguin ajudar a algú més també. La música és tota molt confessional. No volia que l’oient se sentís massa lluny de mi.

—També parles d’amor. Quina importància té per a tu?

—Què tan important és l’amor? Oh, diria que... Crec que és tot. Si tenim sort, com a bebès, l’amor és el primer que sabem i sentim en aquesta vida. I la forma en què experimentes aquest amor i aquesta connexió pot fins i tot modelar físicament el teu cervell i tenir un gran impacte en l’adult que seràs. Aquest és només un exemple del seu poder. L’amor romàntic és una altra experiència, per descomptat. Però per a mi, en el moment d’escriure aquest disc, vaig conèixer a la persona amb la qual vaig decidir passar la meua vida. Trobar aquest amor romàntic enmig de l’aflicció va ser un bell i tàctil recordatori que la foscor i la llum existeixen al mateix temps.

—Ara que estàs de gira per Espanya, quina importància li dónes a una gira? T’agrada el contacte directe amb el públic?

—Sí, m’encanta conèixer gent en cada actuació! Tant de bo el meu espanyol fos millor! Tenia certa fluïdesa quan era una nena, però porto molts, molts anys sense practicar —riu—. Anar de gira és una cosa divertida: anar a llocs nous tots els dies i tocar les mateixes cançons, amb l’esperança que la gent es prengui una petita pausa del seu dia a dia per a venir a escoltar i, amb sort, trobar alguna cosa amb el que connectar amb tu i amb les cançons. Haig de confessar, això sí, que he passat molt de temps pensant en com d’estrany pot ser aquest treball. Però malgrat totes les seues dificultats, m’encanta viatjar i experimentar, conèixer cultures alienes a la meua. Crec que això és molt important. I estic molt agraïda per l’oportunitat de compartir les meues cançons amb persones en viu. El temps de les persones és summament important, i que les persones triïn dedicar el seu temps a veure’m actuar és un veritable honor, de veritat. Malgrat la meua timidesa, realment crec que la connexió humana està en el centre de la vida, i és increïble poder viatjar fins aquí i fer això.

—És una pregunta típica, ho sé, però… què és per a tu la música?

—La música és una força misteriosa i commovedora que, d’alguna manera, pot transcendir el llenguatge i comunicar-se amb l’interior dels éssers humans. En cert sentit, no entenc realment el poder que té. Són només ones de so! Però com el seu poder és tan inexplicable i indefinible, és el més pròxim a la màgia en el que puc creure. També pot dir el que no podem expressar completament amb paraules. Així que d’aquesta manera, tal vegada sigui el meu idioma favorit.