+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
   
 
 

ENTREVISTA

“La paraula veritat és massa gran per a mí”

Robert Juan-Cantavella va presentar el seu últim llibre 'La Realidad' (Malpaso) a la llibreria Argot

 

COM A CASA. Juan-Cantavella va presentar ‘La Realidad’ en Argot. - ANTONI ALBALAT

Eric Gras
19/06/2016

Cròniques, perfils, entrevistes (fictícies o no), reflexions... Sota l’atenta i moltes vegades xocant mirada de Robert Juan-Cantavella trobem una forma de narrar certs fets i compartir experiències sense embuts. L’escriptor d’Almassora ha aconseguit sempre romandre al marge, alliberant-se així de qualsevol etiqueta. Només així es pot exercir amb llibertat allò que se li dóna tan bé, l’escriptura. Ara acaba de veure la llum ‘La Realidad’ (Malpaso Ediciones), una selecció de textos de no-ficció que demostren aquesta vessant una mica excèntrica però sempre sincera d’un autor que no sol mossegar-se la llengua (ni falta que fa).

--Diuen que publicar un llibre és un part difícil. Imagino que pel fet de desembarassar-se d’ell i per tota la gresca que comporta treure-ho a la llum, és a dir, les campanyes de promocions, entrevistes... M’interessaria saber, tenint en compte que aquest llibre és una antologia de cròniques i/o entrevista ja publicades, quin ha estat l’origen, el motor de la seua gestació. I quin paper juga Jorge Carrión en tot això?

--Fa temps que coquetejava amb la idea de recollir en un llibre algunes de les cròniques i textos de no-ficció que he anat escrivint i publicant en diferents revistes, com a Lateral, Quimera, El Estado Mental o PlayGroundMagazine. Jorge Carrión, col·lega escriptor i editor de la col·lecció ‘Lo real’ a Malpaso Ediciones, en efecte, em va donar el recolzament final. Aquest llibre vaig començar a tramar-ho prenent cerveses amb ell.

--El llibre es titula ‘La Realidad’, i fa referència a un lloc ignot de Chiapas, no? Què us va portar, a tu i a la resta de companys d’expedició, a viatjar fins allà, en ple “conflicte” o “revolta” del subcomandant Marcos? A Castelló interessaven aquestes coses?

--Érem joves, al 96 teníem vint anys. Volíem fer la revolució... Un bon dia va arribar a la Universitat Jaume I de Castelló una gent de Madrid que estava reclutant estudiants per participar en el que van cridar Campaments Civils per la Pau. Feia dos anys que, a Mèxic, l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN), amb el subcomandant Marcos al capdavant, s’havia alçat en armes contra l’exèrcit regular, exigint un tracte digne per als indígenes de Chiapas.

--Quina era la vostra funció?

--Necessitaven “internacionalistes” (així ens deien allà), gent d’altres països que recolzés la causa i viatgés a la selva Lacandona. L’exèrcit mexicà simulava davant la comunitat internacional que no hi havia guerra a Chiapas. Si li feien alguna cosa a un internacionalista, entraven en conflicte amb el seu país d’origen. Aquest va ser el paper que vam jugar, encara que els nostres únics contactes allà eren el Front Zapatista d’Alliberament Nacional (braç polític de l’EZLN), i el bisbe Samuel Ruiz. No teníem cap tipus de cobertura.

--Gay Talese sol dir que el seu material de recerca és la realitat, la gent real, “i més concretament les persones que no són notícia; aquestes persones anònimes”. En aquesta crònica que vas escriure amb 20 anys i vas revisar als 40 et centres, en part, en aquestes persones anònimes. Creus que el periodisme actual ha oblidat això, que els periodistes s’han convertit simplement en editors de textos?

-No, no ho crec. Està clar que el periodisme tal com sempre ho vam conèixer ha entrat en crisi, els grans mitjans estan en mans d’un pocs grups que limiten la llibertat en major mesura del que succeïa fa només uns anys. Però encara hi ha allà dins bons periodistes, gent valenta i capaç. I sobretot, hi ha miríades de petits mitjans que no pateixen aquest condicionant (encara). El bon periodisme seguirà existint mentre hi hagi gent disposada a mirar el que passa i explicar-ho amb honestedat i audàcia.

--Durant la presentació que va tindre lloc a la llibreria Argot vas comentar que els textos presents a ‘La Realidad’ es podrien dividir en dos apartats: admiració i odi. Podries explicar-nos això millor?

--Com a periodista, he escrit i publicat textos circumstancials, alimentaris, i altres on he tingut el comandament absolut de principi a fi, amb més llibertat a l’hora d’escollir el tema i a l’hora de decidir com ho escrivia. En aquest llibre només recullo alguns dels del segon grup. I quan sóc jo qui decideix, em sento més còmode encarant el tema des de l’amor i la devoció (Javier Krahe, Barricada, Curtis Garland, David Foster Wallace), o des de la ràbia i el menyspreu (Bernard Madoff, Mariano Rajoy, el sistema bipartidista ). A què es deu això? No tinc ni idea. Però aquests són els motors que em permeten escriure aquests textos, almenys això crec.

--En alguns d’aquests textos poses en pràctica allò que vas batejar al seu dia, arran de la teua novel·la ‘El Dorado’ (Literatura Mondadori, Barcelona, 2008), com “periodisme punk”. Quins serien els seus preceptes?

--El Periodisme Punk és un joc amb el Periodisme Gonzo, de l’escriptor nord-americà Hunter S. Thompson. Es tracta d’escriure amb un punt de vista molt subjectiu, fins i tot agressiu, amb una gran presència del jo, ficant el cos en la notícia i sense mitges tintes a l’hora de mostrar la teua opinió sobre els fets que expliques (en el cas de ‘El Dorado’, la corrupció urbanística i política a la Comunitat Valenciana). A això, el Periodisme Punk li afegia l’ús puntual de la ficció com un element més del còctel.

--Llavors, la idea és ...

--La idea era posar al lector en una posició de sospita. Que hagués de decidir què era veritat i què era mentida. Tenint en compte que el teatre d’operacions era la Comunitat Valenciana, des d’on, al llarg de les últimes dècades, hem exportat amb èxit a la resta del país el model actual de corrupció generalitzada, l’endevinalla no era senzilla. Sovint aquí el desgavellat es torna quotidià. Mira, si no, a Berlanga, un realista al que sempre van prendre per surrealista.

--M’interessaria aprofundir en l’humor, potser una mica negre, que crec abordes. El fet d’entrevistar de forma fictícia a un Mariano Rajoy “col·locat” de pentotal sòdic és bona mostra d’això. Davant les incongruències i la barbàrie política actual, millor riure? Kiko Amat em va dir que en aquest país passem de la solemnitat plúmbea a l’humor groller.

--No crec en el riure i l’humor com un bàlsam, com una cura que ens permeti suportar la barbàrie i la indecència, sinó més aviat com una eina, com una arma afilada que ens permeti desemmascarar-la. Poc més podem fer des de l’escriptura, i tot i això seria qüestionable. En qualsevol cas, és el meu propòsit. No sé si ho aconsegueixo, em temo que no, però tracte de recórrer a l’humor i al grotesc com qui agafa un ganivet.

--Torno al periodisme, o el que hauríem de entendre com a tal, per preguntar-te si això de ser honestos i buscar “la veritat” té algun sentit avui dia.

--La paraula veritat és massa gran per a mi. No sé molt bé en què paratges fantàstics habita. Però clar que té sentit escriure tractant de trobar-la. Tot aquell que afirma haver-la trobat és un xerraire, però l’obstinació de sortir després d’ella segueix sent un estímul fructífer per escriure. I, sobretot, és clar que es pot fer periodisme amb honestedat, que és un objectiu més assequible, una paraula més manejable. No estic segur que sigui el meu cas. Però hi ha un munt de gent allà fora que si ho aconsegueix.