+
Accede a tu cuenta

no

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
   
 
 

ENTREVISTA

Ángel Gil Cheza: «La voluntat és fer una fotografia de la realitat»

L'escriptor vila-realenc torna el dia 6 de febrer a les llibreries amb la seua novel·la ‘'toño lejos del nido'

 

Novetat. Ángel Gil Cheza torna el dia 7 de febrer a les llibreries amb la seua novel·la ‘Otoño lejos del nido’. - LLUÏSA ROS BOUCHÉ

Mònica Mira
02/02/2020

El vila-realenc Ángel Gil Cheza torna a les llibreres amb nova novel·la. Otoño lejos del nido (Suma de Letras) està carregada de reivindicació, de sentiment i reflexió al voltant de la condició humana, les relacions, la soledat, la societat actual i els seus qüestionables paradigmes.

—Després de llegir ‘Otoño lejos del nido’, la primera conclusió que em ve al cap és que el lector va a viure diverses històries en una i res és el que sembla.

—És una història que va tirant de molts fils. Una història viva que va per on vol, com ha de ser, i arriba un moment en què els personatges l’agafen i van sols. Els dónes corda i a soles es mouen pel paper. Arriba un moment en què l’escriptor tan sols és un lector més. O així ho sent jo.

—Has triat l’any 2017 per a retratar una crisi profunda, dura, de les de no menjar i avergonyir-se d’un mateix, la d’amagar-se i no comprendre com s’ha arribat a determinats extrems. És una crida al fet que, encara hui en dia, les coses no són com ens han dit que són?

—L’estava escrivint durant 2016 i 2017. La crisi era i encara és molt patent a moltes famílies. Hi ha persones amb treball que encara així ho passen malament per arribar a la fi de mes. I hi ha moltes persones desocupades, famílies amb nutricions molt febles, xiquets que depenen dels menjadors escolars i les ajudes públiques per a garantir-se una alimentació adequada i això està passant ara mateix també.

—2.000 euros poden canviar-te la vida? O fan falta els 2.000 euros i una motivació?

—Ho dius pel personatge d’Édgar... 2.000 euros són una fortuna per a qui ha patit fam. Una autèntica fortuna. És una xifra arbitrària, però que després d’haver -hi explicat fil per randa la situació del personatge, arriba com una tromba de queviures i possibilitats. La possibilitat de comprar un medicament --que no sabem si ho acaba fent--, la possibilitat de menjar quan hi ha gana, d’omplir la nevera, la possibilitat de tornar a tindre temps per a somniar, sí, també...

—Un dels personatges principals de la teua nova novel·la és la soledat, viscuda des de moltes perspectives distintes. És el nexe d’unió entre els protagonistes. És el mal de la societat actual, de l’era de la comunicació?

—La soledat sempre ha sigut un mal endèmic, una malaltia que arriba i costa de fer marxar. Ara, és perillosa perquè arriba sense fer soroll... Creiem una cosa i és una altra. I quan ens adonem, fa setmanes que no sona el telèfon amb un somriure a l’altre costat. En el cas dels meus personatges, la vida els ha anat deixant de banda i han anat tirant... Però arriba un moment en què tothom necessita eixir a la superfície i omplir els pulmons d’oxigen. I, per sort, Édgar i Ivet ho fan alhora.

—Eixa era la comunicació, fonamentada en les xarxes socials, és el blanc d’una contundent crítica implícita i explícita en les planes d’aquesta història. Per moments sembla que la trama principal arribe a ser l’excusa perfecta per a convidar-nos a fer una reflexió al respecte.

—És un tema més, la novel·la és una fotografia, una instantània d’un temps. I el que ix a la foto és el que hi ha. L’excusa, totes les excuses d’aquesta novel·la, que hi ha moltes, són per a parlar de l’ésser humà, la meua passió.

—Un thriller, novel·la negra, policíaca, psicològica, social o un poc de tot això i molt més, on la protagonista principal és una dona sergent dels Mossos d’Esquadra de quasi 60 anys que és infeliç quasi per elecció personal, sense adonar-se realment, acompanyada de ben a prop pel seu company de treball, una persona transsexual. Trenquem així els arquetips del gènere. Era eixa la teua voluntat?

—Com deia, la meua voluntat sempre és fotografiar. I això comporta visibilitzar. I visibilitzar serveix per a normalitzar, per a reivindicar la diversitat, el dret de tothom a ser i expressar-se. Tarrós, el company Mossos de la sergent, és un personatge difícil de construir. Espere haver-lo fet amb la humilitat necessària i el respecte just perquè siga de carn i óssos. M’interessa la vida real. A Pez en la hierba hi havia una relació amorosa i sexual entre una dona amb un embaràs avançat i un home que no era el pare ni sabia res d’allò. Però l’amor va créixer i la resta no importa. Ara, a banda de la condició sexual que esmentes, plantege una relació d’amor entre altres personatges també poc usual, la trama afectiva troncal és un poc diferent. I això també és visibilitzar.

—En aquesta novel·la ens retrobem amb eixe Ángel Gil Cheza que fa ús dels diàlegs i els espais com armes de proximitat amb els personatges, que retrata els escenaris com eixos llocs reals, quotidians, molt a l’estil de ‘Pez en la hierba’, del que parlaves ara, novel·la per a la qual, de fet, tens un gest de complicitat.

—Bé. És una història diferent, però l’estil, la llum, l’atmosfera, els diàlegs, la poesia de la meua narrativa està implícita. I el lector de Pez en la hierba no pot oblidar-se d’ella en llegir Otoño lejos del nido. Volia tindre un detall, un gest, com tu dius. I treure un somriure en arribar a certa pàgina a qui conega Pez en la hierba.

—‘Otoño lejos del nido’ és una partida d’escacs entre rics i pobres, poderosos i sotmesos, és un toc d’atenció a obrir els ulls, a reconéixer que, com dius en un dels fragments «Totes les peces tenen la seua funció perquè tot seguisca igual»?

—És una ficció. I com a tal, és una hipèrbole. Hi ha moltes pàgines al servei de la trama, com ha de ser. Però sí que hi ha una idea implícita que tot podria ser millor al món amb més empatia, amb més consciència del dolor i la necessitat aliena. Una crida a l’empatia sí que hi ha. Al món hi ha recursos i avanços tècnics suficients perquè no passen les coses que estan passant.

—Recordes el teu passat punk, la novel·la té musicalitat, té compromís social i molta realitat. Quan més de tu hi ha?

—A totes les meues novel·les se’m pot trobar disseminat, escampat per sobre els fulls, les imatges, els personatges. I això és inevitable, i és bo. Hi ha coses evidents, com la malaltia a la pell d’Édgar, que vaig patir fa uns anys a Barcelona, i hi ha coses molt menys evidents, que ni jo detectaria.

Temas relacionados