En el seu article Por qué la literatura experimental amenaza con destruir la edición, a Jonathan Franzen y la vida tal y como la conocemos, que la sempre exquisida i intrèpida editorial saragossana Jekyll & Jill —que dirigeix màgicament Víctor Gomollón— ha recollit en un llibre al costat d’uns «pinitos en pedantería» que signa l’inclassificable Rubén Martín Giráldez, Ben Marcus afirma que al món literari, «insinuar si més no que el cervell estigui implicat en la lectura o que les nostres facultats lectores puguin ser efectivament millorades és una falta de tacte». I prossegueix: «Al·ludir al cervell suggereix esforç, i esforç és l’últim que se suposa que hem de demanar-li a un lector». Marcus, clar, el que pretén aquí és mostrar-se sarcàstic, doncs tot el seu article es basa, precisament, en la necessitat d’aquestes lectures que ens facin pensar, que ens exercitin la ment. Nosaltres estem amb ell, clar que sí.
No negarem la faceta lúdica, d’entreteniment, que pot representar la literatura, però aquest tipus de literatura, i perdonin l’expressió, és una literatura d’un sol ús, una literatura «kleenex» que fàcilment oblidem, i del que es tracta, o hauria de tractar-se més bé, respectant sempre totes les opinions i judicis, és, al nostre parer (o més aviat, al meu modest parer), de servir-se de la literatura per elevar-nos, per assolir un grau màxim del saber. La literatura, benvolguts lectors, mereix un lloc d’honor en el procés de formació de la història, i com a tal, no pot ser vista o entesa com una cosa insubstancial. Estem parlant, per tant, d’un art que es vincula amb la nostra pròpia integritat ètica i intel·lectual, i amb aquestes coses, millor no jugar, no creuen?
Així, escriu Marcus un al·legat en defensa d’aquesta literatura que ens impliqui emocional i intel·lectualment, ja sigui a través de l’experimentació narrativa i lingüística o en un pla més conceptual. Escriu també l’autor nord-americà, o planteja millor dit, un desafiament que ens sembla imprescindible abordar sempre que es pugui o es vulgui: ser inquiets. Sí, cal ser inquiets.
«[...] fer literatura no és fer diplomàcia», afirma potser d’una manera contundent Marcus en aquest llibre que recomanem encaridament, per afegir a continuació que, «és una avidesa pel desconegut, el convenciment que el món i els seus afanys encara estan pendents de ser explorats en la seua totalitat». Quina gran veritat, i quina meravella creure que no tot està dit, que no tot està escrit! De nou apareix la inquietud, entesa com aquest afany per conèixer el desconegut, atrevir-se a viure una experiència que relaciona l’estètic amb l’emocional i intel·lectual. Precisament, les lectures que recomanem per a aquest Nadal tenen molt a veure amb tot això. No són llibres «fàcils», però són llibres «genials» perquè repten el lector, l’insten a que sigui un agent actiu, preocupat per la forma i el llenguatge, un lector capaç de formar-se un judici reflexiu sobre si mateix i el món que l’envolta.
Així doncs, un any més, proposem deu lectures (podrien ser moltes més) que ens conviden a viatjar geogràfica i emocionalment, que ens sacsegen una mica perquè espavilem, que furguen en certes ferides perquè siguem conscients que a través del llenguatge, de les paraules, podem arribar a una entesa i seguir avançant.
LES NOSTRES LECTURES
El mexicà Gonzalo Celorio proposa en el seu assaig Hacia una semántica del silencio. La tradición lírica de la poesía mexicana (Pre-Textos) una lectura i comprensió de l’obra de sis poetes representatius de la literatura mexicana per confirmar que en aquesta tradició, és a dir, en l’expressió lírica mexicana al llarg dels segles ha hagut una propensió al silenci, a la contenció, al sigil, al to menor, a la introspecció.
Celorio ens parla de Francisco de Terrazas —el primer poeta crioll mexicà—, de Juan Ruiz de Alarcón i també de sor Juana Inés de la Cruz, de Ramon López Velarde, Carlos Pellicer i Xavier Villaurrutia, i ho fa d’una manera erudit, elegant, oferint-nos una nova mirada sobre l’obra d’aquests autors.
L’editorial Las afueras torna a meravellar-nos amb un d’aquells llibres impossibles de descriure però que són una autèntica sorpresa per la seua proposta narrativa. Es tracta de La vida a plazos de don Jacobo Lerner, obra de l’escriptor peruà Isaac Goldemberg i, per a molts, un dels secrets més ben guardats de la literatura llatinoamericana del segle XX. Estem davant d’un collage original, una història dins d’altres històries on es barreja realitat i somni. Óscar Hijuelos va dir d’ella que és «una de les novel·les més imaginatives i lingüísticament més boniques que hagin estat escrites per un escriptor llatinoamericà». En el 40è aniversari de la seua publicació, resulta més que merescuda aquesta recuperació.
Sense abandonar llatinoamèrica, l’argentina Samanta Schweblin ofereix a Kentukis, renovant la noció del vouyerisme i exposant el lector als límits del prejudici, la cura dels altres, la intimitat, el desig i les bones intencions. És impossible no veure reflectits en aquesta estranya novel·la cert tipus de conductes provocades per la dependència extrema que la societat ha desenvolupat al voltant de les xarxes socials, la qual cosa resulta oportú com un toc d’atenció. És una lectura incòmoda, de vegades fosca, però sempre atraient. Schweblin demostra que és una de les veus narratives més originals i agosarades de l’escena literària actual.
Siruela ens ha brindat un preuat regal reunint tots els contes de l’escriptora brasilera Clarice Lispector. Com diu Benjamin Moser en el pròleg d’aquesta edició, «el de Clarice Lispector és un art que ens fa desitjar conèixer a la dona; i ella és una dona que ens fa voler conèixer el seu art. Aquest llibre ofereix una visió de les dues: un retrat inoblidable a i a través del seu art, d’aquesta gran figura en tota la seva tràgica majestat». Autèntica joia per iniciar-se o retrobar-se amb una autora brillant.
Igual de brillant es presenta una altra de les recuperacions d’aquest llistat. Ens referim a la reedició de La entreplanta, de Nicholson Baker. La Navaja Suiza ha estat l’encarregada de retornar a la vida a aquesta obra que, com ells mateixos asseguren, «va influir notablement en l’obra d’alguns dels escriptors més rellevants dels anys 90, com David Foster Wallace o Dave Eggers». La veritat és que estem davant d’una obra fascinant, un opuscle, com l’anomena el narrador, en què observem un home que puja per una escala mecànica d’un edifici d’oficines, des del vestíbul fins l’entresòl. Potser els sona a broma, però el relat és tan agradable, brillant i «proustià» que resulta irresistible.
APUNTAR-SE A L’ABISME
L’aparició fa un parell d’anys de Manual para mujeres de la limpieza (Alfaguara), de Lucia Berlin, va ser un veritable fenomen editorial. Molts de nosaltres vam descobrir a una autora poderosa, capaç de crear alguns dels millors contes que s’hagin escrit en l’últim mig segle. Dolorosos, bells i plens d’humor negre, Berlin és una escriptora que va més enllà de l’extraordinari. Amb raó, el fet que ara puguem seguir llegint la seua prosa sigui novament un esdeveniment, gràcies als 22 relats inèdits que trobem a Una noche en el paraíso i que tornen a demostrar la singular capacitat d’aquesta ment brillant per representar la bellesa i el dolor de les rutines de la nostra vida; tot això amb extraordinària honestedat i magnetisme, sent subtil però fent ús d’una aclaparadora malenconia. En aquest volum, preparat pel seu fill, Mark Berlin, ens retrobem amb una escriptura que un cop llegida t’atrapa. Quin plaer llegir Lucia Berlin!
El segell madrileny errata naturae va sorprendre aquest any publicant un llibre atroç, devastador com indica el seu mateix títol. Fem referència a Devastación. Considerada El llop estepari de les lletres daneses, aquesta obra romania inèdita al nostre país fins a la data, una obra mestra de la literatura nòrdica que també s’ha recuperat —cinquanta anys després de la seua primera edició— a tot el món i que no deixa indiferent per la seua capacitat per barrejar l’incòmode amb la bellesa.
Una altra mestra a l’hora de recrear un ambient desassossegant és, sens dubte, Daphne du Maurier, autora de relats tan esgarrifosos com Los pájaros. Aquesta obra, que Alfred Hitchcock va adaptar a la gran pantalla amb un gran èxit, és el relat d’un malson. Du Maurier situa l’acció en un entorn rural d’Anglaterra, un paratge bucòlic que de sobte es torna aterridor per culpa d’aquestes criatures quotidianes que, sense saber per què, es tornen contra els éssers humans, atacant-los d’una manera ferotge. Tensió al màxim la que viu el lector durant aquesta història que, com en la majoria de la producció de l’autora, gaudeix d’una gran profunditat psicològica.
Per relaxar-nos una mica, encara que no massa, recomanem dues lectures més, completament diverses. D’una banda, el primer dels títols d’una nova editorial, Libros del Kultrum, Reacciones psicóticas y mierda de carburador, a divertidíssima antologia d’assajos, ressenyes, autòpsies i semblances d’un dels crítics de rock més irreverents que mai hagin existit, Lester Bangs. De l’altra, l’antologia de contes de terror que fascinava a Roald Dahl i que Blackie Books ha editat amb un curat disseny. Històries esgarrifoses, que produeixen calfreds i pertorben el pensament. Com veuen, proposem una bona sacsejada literària per aquest Nadal.
