Llibres que són part de l'infinit literari, humà

«Tota biblioteca és un viatge; tot llibre és un passaport sense caducitat», escriu Vallejo en el seu ja cèlebre assaig. Viatges al passat i al futur, a universos distòpics, utopies i ucronies... Els llibres som nosaltres. Les nostres aspiracions i temors es plasmen en ells, les nostres virtuts i els nostres pecats són evidenciats en ells. Alguns d’ells diuen que tot va començar amb el foc. Uns altres que tot acabarà amb sang. Vida i mort, raó i caos, amor i odi. Totes les nostres emocions i sentiments troben refugi en tots aquells llibres que contribueixen al projecte d’edificació de nosaltres mateixos.

Susan Sontag deia que els llibres de la seua biblioteca eren les seues deïtats domèstiques, les seues naus espacials, i nosaltres, que pensem igual que l’escriptora i filòsofa nord-americana, volem anar més enllà, volem llegir aquells llibres que ens permetin alimentar el foc de les neurones. És per això que recomanem, com cada Nadal, una sèrie de lectures que conviden, precisament, a congraciar-se amb el món, a estimular el nostre intel·lecte i a despertar les nostres emocions. Són llibres, tots ells, que ens agiten per dins, bé sigui pel seu compromís amb la pròpia literatura o per la seua capacitat de renovació del llenguatge, o també, per què no, perquè converteixen la crua realitat en una cosa extraordinària.

LES NOSTRES RECOMANACIONS

Si parlem d’un autor que va ser capaç d’enlluernar pel seu mestratge narratiu i experimentació, és impossible que no aparegui el nom de l’estatunidenc William H. Gass. La publicació de En el corazón del corazón del país (La Navaja Suiza) va ser un veritable esdeveniment editorial i literari al nostre país. Pur art, així, sense més. Potser per això, molts anhelaven que la meravellosa editorial indepentent madrilenya continués delectant als lectors més exigents amb noves dosis de Gass, fet que finalment es va produir amb l’aparició de La suerte de Omensetter —magistralment traduïda per Ce Santiago—, un dels llibres de l’any sens dubte.

La mateixa Susan Sontag va descriure aquest llibre com a perfecte i extraordinari, i David Foster Wallace la considerava una de les seues obres favorites de tots els temps. No és per a menys, perquè Gass ofereix, amb aquest estil arriscat però necessari, una brillant disquisició sobre la mort i el sentit de la vida, sobre el bé i el mal. Des de la seua publicació en 1966 La suerte de Omensetter està considera com una novel·la cim de la narrativa estatunidenca i no ens estranya.

Igual d’iconoclasta, encara que amb les seues particularitats, es va presentar en 1971 Poemas políticos de Margaret Atwood. L’autora de l’arxiconeguda El cuento de la criada, que aquest mateix 2019 es va alçar amb el Man Booker Prize per la seua seqüela Los testamentos —totes dues editades en espanyol per Salamandra i en català pel segell barceloní Quaderns Crema, que enguany ha fet 40 anys—, va sorprendre en el seu moment amb aquest singular poemari, els poemes breus i tallants del qual, sense una paraula supèrflua, només adquireixen ple sentit en el conjunt de les escenes que representen. Ara Navona recupera aquesta obra que conta una història no personal o transpersonal, desproveïda de particularitats temporals i espacials que encara avui sorprèn. Poemes que s’ocupen alhora de l’íntim, el polític i el mític. Clar, directe, irònic i implacable, aquesta edició bilingüe compta amb traducció i posfacio d’Edgardo Dobry i Andrea Montoya que resulta molt interessant.

Interessants són, també, els treballs de l’argentina Leila Guerriero, de qui Juan José Millás va dir en el seu moment que «llegir les seues cròniques és com llegir el món». Nosaltres afegiríem que és, també, comprendre-ho i compadir-ho, estimar-ho. En Teoría de la gravedad (Libros del Asteroide) es recopila una selecció de columnes d’opinió escrites al llarg de més de cinc anys, petits textos en els quals es col·loca a si mateixa en el seu afilat punt de mira. El lector es trobarà amb una prosa feroç i precisa, una cosa habitual en una de les millors cronistes o periodistes narratives del món avui dia. Un conjunt d’escrits que, a més de formar una bella constel·lació dels seus records, lectures i reflexions, colpeja al lector amb la força de la millor literatura.

I si parlem de força, gràcies al segell barceloní Las afueras podem llegir, per primera vegada en espanyol, un dels primers i més escruixidors testimoniatges de l’Holocaust. Es tracta de 16 de octubre de 1943, de Giacomo Debenedetti, la primera memòria escrita de la Xoà italiana i una de les primeres publicacions aparegudes sobre aquest tema a Europa. Ens trobem davant una crònica d’un dia, però no un dia qualsevol, sinó el terrible dia que va culminar amb la deportació dels habitants del gueto de Roma als camps de la mort alemanys. Ni què dir té que aquest relat coral angoixa, perquè Debenedetti ens fa partícips d’aquest drama que mai, i sota cap circumstància, hauria de tornar a repetir-se. Així mateix, aquest volum inclou també «Ocho judíos», una altra peça breu de l’escriptor en la qual reflexiona sobre la condició jueva i la seua relació amb l’altre a partir dels tràgics esdeveniments que li va tocar viure.

D’Itàlia viatgem cap al nord del continent europeu, fins a Noruega, amb La herencia, de Vigdis Hjorth. Coeditada per les editorials Mármara i Nórdica Libros, ha estat un dels esdeveniments literaris del país escandinau obrint un important debat sobre la relació entre literatura i realitat, com ja fes Karl Ove Knausgård. L’escriptora d’Oslo, igual que molts altres autors del seu país, sorprèn per aquesta literatura gèlida, caracteritzada per una nuesa emotiva, però d’una profunditat sorprenent. Així, a través del relat de quatre germans i dues cases d’estiu en Hvaler, Hjorth presenta un testimoniatge la cruesa del qual frega la incomoditat del lector al mateix temps que el manté en suspens, hipnotitzat. Els fantasmes del passat que semblaven oblidats tornen i un secret ocult amenaça amb rebentar una família. Diàlegs directes, prosa tallant, és aquesta una novel·la que atrapa.

MÉS LECTURES, SI US PLAU

Siruela està publicant últimament una sèrie d’assajos molt atractius. Al ja esmentat d’Irene Vallejo se li uniria El palazzo inacabado, de la crítica Judith Mackrell, un recorregut per la història d’aquest immoble que es va començar a construir en 1750 i en el qual van viure, en diferents èpoques, tres de les dones menys convencionals i més fascinants del segle XX, com són Luisa Casati, Doris Castlerosse i Peggy Guggenheim. Totes elles van canviar el rumb de la seua vida i van aconseguir, cadascuna a la seua manera, que aquest emblemàtic edifici es fes cèlebre, perquè en ell van rebre les visites de personalitats tan emblemàtiques en la història de la passada centúria com Gabriele D’Annunzio i Vaslav Nijinsky o Yoko Ono, passant per Noël Coward, Winston Churchill i Cecil Beaton, entre altres. Un retrat social impressionant que aprofundeix en unes vides privilegiades i captivadores.

Privilegiats van ser així mateix Hermann Hesse i Thomas Mann. Tots dos van coincidir per primera vegada en un hotel de Munic convidats per S. Fischer, editor de tots dos. Corria l’any 1904, i les diferències que ja s’intuïen entre l’ermità i l’home de món feien molt difícil presagiar l’admiració mútua i la companyonia que es professarien d’ara endavant, durant aquells tortuosos anys per a Alemanya. No obstant això, aquestes diferències no van impedir que acabessin consolidant una de les amistats més admirables de la història de la literatura, tal com podem comprovar a través de Correspondencia, una obra que recull l’intercanvi entre tots dos autors entre 1910 i 1955, i que ara recupera l’editorial Stirner. Un llibre estimulant entre dues ments literàries fascinants.

No sabem exactament si Bruce Jay Friedman va ser un geni. Sí que sabem, per contra, que va ser un mestre de l’humor negre. Si La Fuga Ediciones va publicar en 2017 Stern, recuperant d’alguna manera la «veu» d’aquest singular autor ara és Libros Walden el segell que ens permet introduir-nos amb Towns en l’univers del singular Harry Towns, un «faldiller sotmès, drogoaddicte intercontinental, masclista sensible, pare meravellosament dolent, seductor seduït, espòs en sèrie magníficament fallit, orgullós posseïdor en el seu currículum dels guions originals per a Two Big Movies, nòmada assedegat que se sent sempre sedentari i a casa a tot arreu», tal com escriu Rodrigo Fresán en el pròleg d’aquesta edició. Mordaç, atrevit i divertit, molt.

Més d’un somriure ens arrenca també la que diuen és l’obra mestra de Carlo Emilio Gadda, un dels grans novel·listes italians del segle XX. Es tracta de El zafarrancho aquel de via Merulana que edita Sexto Piso, una novel·la social que és al seu torn una òpera bufa i també una acte literari de resistència política, una obra que és, com asseguren des de l’editorial hispà-mexicana, «un exemple enlluernador de gesta estilística», portentosament abocada a la nostra llengua en una nova traducció a càrrec de Carlos Gumpert. Realment, hi han poques històries sobre la vida i la mort com aquesta, inoblidable per a tot lector que decideixi endinsar-se en ella, una novel·la que ha estat comparada amb l’Ulisses de Joyce tant per «la riquesa lingüística com pel detall amb el qual tots dos escriptors van saber retratar en les seves respectives obres les ciutats que les protagonitzaven, capturant precisament el seu esperit».

Per a finalitzar, viatgem novament. D’Itàlia ens traslladem a Irlanda i ho fem amb Felicidad, de Mary Lavin. Després de l’extraordinari acolliment que va tenir En un café, la madrilenya errata naturae aposta de nou per aquesta autora elogiada, entre altres, per la nord-americana Joyce Carol Oates, amb un nou volum dels seus superbs relats en els quals el lector realitzarà un lúcid passeig per la vida d’Irlanda en el segle XX. És aquesta una obra que ens parla de tu a tu amb una intimitat commovedora. Històries d’una gran bellesa, molt irlandeses pel seu to i caràcter, perquè estan fermament ancorades en el dia a dia de tota experiència humana. Deu llibres que són una part de l’infinit.