El món literari castellonenc és cada vegada més extens. A poc a poc van sorgint noms com el de Luis Aleixandre, qui amb la seua novel·la Letras cautivas passa a engrossir la col·lecció «Castelló Negre» d’Unaria Ediciones.

—Qui és Luis Aleixandre?

—Un enginyer tècnic industrial que treballa com a tècnic d’energia per a la Conselleria d’Indústria i que va començar a escriure el 2015.

—Què va fer que decidissis endinsar-te en la literatura?

— El 2014 em va entrar el cuquet de voler fer alguna cosa més per la província de Castelló, per les persones que m’envolten, i vaig fer un intent d’entrar en política.

—I no va funcionar?

—Vaig durar sis mesos. Em vaig adonar que en política el que abunda sempre són els colzes i les llengües viperines.

—Quin va ser el teu següent pas?

—Em rondava una història pel cap i va ser la meva dona qui em va animar a posar-la per escrit.

—Cosa gens fàcil.

—La veritat és que no tenia molt clar els temps que porta la literatura.

—Què vols dir amb això?

—El temps en literatura és el mateix que porta la política. Has d’anar molt a poc a poc, has d’esperar que succeeixin coses.

—Vas esperar llavors?

—Reconec que sóc molt inquiet i no vaig voler esperar.

—Per tant...

—Vaig autoeditar la meua primera novel·la titulada Veinte días desenfocado amb l’ajuda d’una petita editorial de Vila-real.

—Per què eixa decisió?

—M’agrada involucrar-me en tots els meus projectes i vaig treure aquesta primera publicació així perquè sabia que d’una forma o una altra havia de començar. Si no començava fent-ho jo potser no ho hauria fet mai.

—Aquí a la província la novel·la va funcionar, no?

—La novel·la es va vendre bastant bé, si. Però, com a tots els autors, un cop rellegeixes la teua obra canviaries mil coses.

—És qüestió d’anar evolucionant, polint detalls.

—Hi ha amics que han llegit aquesta segona novel·la i que m’han reconegut que hi ha un canvi espectacular de l’una a l’altra, un increment de qualitat i en el saber fer de les coses. Tot i que em queda molt encara.

—Vas trigar poc a escriure aquesta segona novel·la?

—No sóc dels que poden arribar a trigar quatre o cinc anys escrivint una novel·la. Quan tinc les coses molt clares em poso davant l’ordinador i el temps passa volant; t’adones que gaudeixes i que podries ser-hi assegut fins que la fam o el somni et vencin.

—Explica’ns a grans trets de què tracta ‘Letras cautivas’.

—Al voltant del mes de maig de l’any passat, mentre presentava la meua primera novel·la al costat d’altres companys de Tirant lo Groc (una sèrie d’autors de Vila-real que unim forces), vaig tenir la idea que va originar Letras cautivas. És una novel·la policíaca-negra, però actual, perquè el que m’agrada retratar en les meues històries són temes d’actualitat.

—En ella combines dues trames, o m’equivoco?

—La trama principal es centra en la resolució d’un assassinat. En la novel·la apareix un cadàver en una posició molt estranya al carrer Major de Vila-real. Per la similitud que té amb un assassinat ocorregut a València mesos abans, destinen a una inspectora de València per col·laborar amb el subsinspector de Vila-real, formant així un equip per «donar caça» a l’assassí. Al llarg de la història segueixen apareixent més víctimes i totes estan relacionades amb el món literari de Vila-real.

—Quina és l’altra trama?

—És en què incideixo més en temes de caràcter social. En la meua primera novel·la parlava del món de la droga, dels macarres i de la prostitució a Vila-real. Aquí em permeto parlar sobre l’erotisme i la sexualitat amb paraules molt explícites. Aquesta novel·la és una novel·la negra, actual i explícita, com m’agrada definir-la.

—La literatura ha suposat un canvi considerable en la teua vida?

—Un canvi que m’encanta, perquè m’ha permès conèixer a molta gent increïble, escriptors d’aquí i d’altres zones d’Espanya, entaular amistat amb Arturo Doñate, pintor genial, Noemí Barberà, Olga Bretón...