El cognom Sobral, a nivell musical, s’ha convertit en mediàtic després de l’èxit que va obtenir el cantant portuguès Salvador Sobral en el certamen d’Eurovisió fa pocs anys. Molts teleespectadors recorden encara avui l’actuació del jove intèrpret que l’any passat va visitar la província de Castelló immers en una gira que li va portar a participar en el Festival Internacional de Jazz de Peníscola amb una proposta en la qual va presentar el seu disc Excuse me, on va demostrar que era capaç de cantar «com a molt pocs avui dia cançons que desfilen entre la bossa nova i el jazz d’influències llatines», en paraules d’Eric Gras.
La majoria, quan esmenten o parlen de Sobral pensen en aquest cantant, si bé cometen l’error d’«oblidar-se» de la seua germana Luísa, sens dubte una de les compositores i intèrprets més importants de la nova generació de músics portuguesos, superant segurament al seu germà Salvador. És més, diuen que quan un escolta la veu de Luísa, quan atén i reflexiona sobre les seues lletres, viu un d’aquells estranys casos d’«amor a primera vista».
Quan es va presentar al públic en 2011, la jove artista portava sota el braç un disc sorprenentment madur, com era The Cherry On My Cake. Aquest treball era una espècie de reflex dels quatre anys que va passar fora del seu país per a formar-se en el Berklee College of Music. En aquest període de temps, Sobral va tenir necessitat de tocar i cantar moltes vegades en restaurants i bars americans, per a ajudar a cobrir les despeses, la qual cosa va representar una formació creixent i en temps real, decisiva en la carrera d’un músic: la dels escenaris —alguns majors, altres mínims i moltes vegades amb poques condicions tècniques—.
De tornada al seu país natal, es va submergir de ple en el desafiament que realment anhelava: gravar les seues pròpies cançons; objectiu que va complir a la primera, amb resultats immediats. Aquest treball va ser disc de Platí a Portugal, cosa molt difícil en una època de crisi extrema per a la indústria discogràfica, i també va gaudir de l’aplaudiment consensuat de crítica i públic. Dit d’una altra manera, Luísa Sobral tenia l’as guanyador per a emprendre una carrera reeixida, com així ha quedat reflectit en la resta dels seus altres treballs.
Amb There’s a Flower in my bedroom (2013) va obtenir un nou rècord gràcies a les 17 cançons originals en els quals va comptar amb la participació de convidats de renom com Jamie Cullum, Antonio Zambujo i Mario Laginha, entre altres. A aquest àlbum li va seguir Lu-Pu-I-Pi-Sa-Pa, on Luísa va expandir el seu univers fora dels límits estètics dels seus dos primers discos, i Luísa, disc que va ser gravat a Los Angeles, en el mític United Recording Studios, per on havien desfilat prèviament autèntics mites com Frank Sinatra, Ray Charles o Ella Fitzgerald, per no esmentar a Jay-Z, Radiohead o U2.
A CASTELLÓ
En Luísa, la cantant i compositora va voler estrènyer els llaços afectius amb els seus seguidors, revelant un nivell de maduresa creativa sorprenent per a algú de la seua edat. A partir d’aquí, Luísa Sobral es va mostrar encara més segura i també més exigent amb si mateixa, alhora que demostrava una major espontaneïtat sobre l’escenari, cosa que ha tornat a quedar patent en el seu últim treball, titulat Rosa, produït pel català Raül Refree, un dels més prestigiosos productors i multi-instrumentistes d’Espanya (productor de noms com Mala Rodríguez, Silvia Pèrez Cruz i Rosalía).
Rosa serà l’àlbum que la cantant portuguesa presentarà en l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló dins del cicle Auditori Jazz Club que promou l’Institut Valencià de Cultura (IVC). A la sala de cambra Manuel Babiloni, Sobral actuarà el 6 d’abril, a partir de les 21.00 hores, per a interpretar el que és fins a la data el seu treball més personal, madur i íntim, un disc que destaca per la bellesa de les composicions, per la nuesa dels arranjaments i per la complicitat creativa entre ella i Refree. Concert a tenir en compte i que segur ens deixa bocabadats i amb ganes de més.
