Al llarg de la història, els llaços entre art i medicina han estat continus. Famosos són els estudis d’anatomia de Leonardo da Vinci, així com les pintures que plasmaven i retrataven tant disseccions, com l’esquema de l’esquelet humà, o el naixement d’un nen... I és que la Història de l’art recull un ampli catàleg il·lustrat amb les diferents patologies humanes, ensenyant de forma subtil o realista la crueltat i l’existència de certes malalties, que provoquen la inquietud i la curiositat de l’artista.
Pintors com Velázquez, Picasso, Degas, Van Gogh, Sorolla, Klee, Tàpies, Eulàlia Valldosera, Barbara Hammer o fins i tot Warhol, amb els seus quatre retrats a la patrona dels dentistes, Santa Apolonia, entre molts altres, han incidit i immortalitzat d’una o una altra forma la relació entre art, malaltia i medicina sota la mirada artística, promovent i reflectint així el seu interès i el seu estudi al llarg dels segles.
No obstant això, en les manifestacions artístiques la malaltia es concentra més en el fet íntim i autobiogràfic que en el procediment en si mateix, com es pot observar en cadascuna de les obres que intenten reflexionar sobre el que significa la malaltia en l’època actual. De la mateixa manera, l’art serveix per evidenciar i treballar sobre el rebuig que sent la gran majoria de la societat a assumir la malaltia com quelcom intrínsec a l’existència humana.
EXPOSICIÓ
Amb motiu de la celebració dels 50 anys de l’Hospital General Universitari de Castelló, la Fundació Caixa Castelló ha organitzat a la sala Sant Miquel un homenatge a la institució i a tots els seus treballadors des de la seua inauguració el 1967, un homenatge que culmina amb l’obra de tres artistes castellonencs: Vicent Castell Doménech (1871-1934), Rossana Zaera (Castelló, 1959) i Pilar Beltrán (Castelló, 1969).
La presència d’aquests tres artistes té un clar objectiu: obrir una mirada actual, contemporània, sobre les malalties humanes i el seu tractament en el món de l’art. Una relació poc investigada en l’art, però present gràcies a la tasca de la Càtedra Art i Malalties de la Universitat Politècnica de València, que treballa el context social, intentant establir un vincle entre pacients i estudiants per crear, conjuntament, treballs artístics que mostren l’impacte de les malalties des de múltiples aspectes i en diferents formats. Així mateix, pretenen atorgar visibilitat i conscienciar la societat gràcies al procés creatiu sobre la relació entre l’art, la malaltia i l’ésser humà.
LES PECES
Les obres aquí exposades destaquen per la seua delicadesa i per un cert caràcter poètic. La interpretació artística d’aquestes peces és tan heterogènia i subjectiva com la malaltia en si, o com els formats i suports de les mateixes. Així, tenim dues visions contraposades de l’art. Una més clàssica de la mà de Castell Doménech amb la seua obra La Laparotomía (1898), en la qual es pot observar en què consisteix aquesta intervenció quirúrgica en què s’obren les parets abdominals. Una pintura figurativa que denota un cert rigor científic amb una finalitat educativa i que contrasta amb la visió contemporània de Zaera i Beltrán.
Les dues artistes han emulat la reproducció de radiografies, que manipulen i intervenen de forma molt diversa tècnicament parlant. Tant a La Costilla de Eva (1992) com a Anatomies de l’ànima (1995), Pilar Beltrán tracta d’evidenciar la importància i el paper de la dona construint una al·legoria de l’ànima, una posada en escena que culmina en una espelma blanca, llum, vida, culminació i símbol d’elevació de l’esperit, de l’ànima. De la mateixa forma, Rossana Zaera també treballa sobre el concepte d’ànima en la seua Almagrafías (2005). Inspirada en la lectura d’André Maurois, El pesador de almas, l’artista crea unes caixes de llum que pinta perseguint la idea de Maurois de poder unir l’ànima. Així com també intervé i manipula l’instrumental mèdic quirúrgic antic, donant lloc a una metamorfosi, tant les tisores com les agulles es transformen éssers inofensius com papallones i libèl·lules a la vitrina de No-Nociceptors (2004-2014). Així mateix, Zaera recull en el seu vídeo-instal·lació Habitación 450 (2008) el dolor i l’angoixa que provoca l’espera i la incertesa en una habitació d’hospital a través de la metàfora de la construcció com a procés de curació i recuperació... Una suma de vivències que encarnen el concepte de resiliència en la seua vessant artística. Sens dubte, una sèrie de peces que revelen l’existència i la pervivència de la bellesa fins i tot davant el sofriment i el abjecte, ja que el dolor acaba oblidant.
