Què ens diu una imatge? Com es pot llegir una imatge? Les imatges creen o poden crear una nova realitat? Per a María Virginia Jaua, escriptora, editora, crítica i investigadora cultural, i comissària de l’exposició una voz / una imagen que s’inaugurarà el 12 de març en l’Espai d’Art Contemporani de Castelló (EACC), «la imatge crea realitat». Segons ella, tal com ens reconeix durant una distesa conversa, «hi ha una relació entre la realitat i la imatge, però no és solament que la imatge sigui un reflex de la realitat, sinó que la imatge mateixa és creadora de realitat».
Aquesta afirmació és la base d’aquest projecte expositiu que versa sobre la construcció dels imaginaris contemporanis, i per a això Jaua ha convidat a tretze artistes de reconegut prestigi. Amb quin objectiu? «Vaig convidar a aquests artistes a triar una imatge que per a ells sigui significativa, i a partir d’aquesta imatge, que no ha de ser una imatge que ells produeixin de la seua obra sinó una que ja existís prèviament, els vaig demanar que reflexionessin sobre ella».
Així, Ignasi Aballí, Ángela Bonadies, Gonzalo Elvira, Esther Ferrer, Dora García, Narelle Jubelin, Eva Lootz, Antoni Muntadas, Javier Peñafiel, Álvaro Perdices, Paloma Polo, Pedro G. Romero i Isidoro Valcárcel Medina, tots ells puntals de l’art contemporani espanyol, ens aporten les seues reflexions aconseguint, d’aquesta manera, la pretensió de Jaua, això és, generant una diversitat quan «a les maneres de veure el món i d’entendre el món, i de reflexionar sobre la producció de l’imaginari actual».
Invitació a la reflexió
«Tots els artistes fan el mateix, trien una imatge, reflexionen sobre ella i després, en veu alta, comparteixen el seu pensament, de manera que, al final, totes les obres són la mateixa obra, encara que totes elles són diferents, perquè en cadascuna d’aquestes peces està la subjectivitat de cadascun dels artistes», ens explica Jaua, qui els ha tret una mica de la seua zona de confort, «perquè no els he demanat una obra que ja haguessin fet, els he demanat fer alguna cosa que normalment no se’ls demana fer». En cert sentit, la qual cosa ha creat la crítica, la qual cosa ha generat, és un diàleg fictici entre tots aquests autors, una conversa que es presentarà davant els espectadors a través d’aquestes imatges seleccionades per cadascun d’ells i projectades, i després la veu de tots els artistes. D’aquí el títol de la mostra, una voz / una imagen.
María Virginia Jaua portava treballant en aquesta idea durant un temps i ara, gràcies a la invitació oferta per l’EACC, l’ha pogut desenvolupar i materialitzar. En aquest sentit, el centre castellonenc està actuant últimament com una espècie de laboratori, o més aviat, com un espai d’examen i verificació, brindant l’oportunitat a comissaris independents a desenvolupar els seus projectes. «M’interessa molt la reflexió que fa l’artista, no solament com un productor d’objecte cultural o d’obres que són objectes de consum, sinó que m’interessa sobretot la reflexió, el pensament, l’anàlisi, la crítica, i això és alguna cosa que pot provocar l’obra però que poques vegades ho veiem o ho rebem d’una manera tan directa com ho fem aquí», afirma la comissària d’aquesta mostra que romandrà oberta fins al 5 de juny. I afegeix: «Vaig veure la possibilitat de desenvolupar tot això d’una manera molt més àmplia i portar-ho a l’espai d’un museu o centre d’art, perquè em sembla que era interessant que aquest espai fos un lloc que acollís una exposició on no hi ha obra com a tal, on no hi ha objecte, sinó on està el pensament i la reflexió dels artistes».
Efectivament, aquells que visitin a partir del 12 de març la present exposició no es trobaran amb obres que tinguin un cos físic, sinó, més aviat, viuran una experiència que enllaça el sensorial amb l’introspectiu, que té molt a veure amb l’observació, les perspectives i arguments. «Per a mi l’audiència, els espectadors o el públic són un element molt important en una exposició, per això també crec que una de les coses més interessants i més reeixides d’aquest treball és que l’espectador que visiti aquesta exposició entengui que les imatges requereixen un temps», assegura Jaua. Però, quin temps?
Desacceleració
«El més important, o el que aquestes imatges ens donen, és el temps per a mirar-les i per a pensar sobre elles», ens diu, fent esment a un factor de la nostra contemporaneïtat, com és el factor temps. «Aquí precisament l’exercici també és un exercici temporal, no solament observar la imatge i recórrer-la, sinó de prendre’ns el temps de rebre aquesta reflexió de cadascun dels artistes i aportar, a més, la de cadascun de nosaltres, fer la nostra aportació en aquest exercici on es troba la imatge, la veu de l’artista, la nostra pròpia reflexió i la nostra pròpia veu interior», remarca. I és que Jaua, i com ella molts de nosaltres, pensa que «el món s’accelera, que hi ha una acceleració en tots els ordres de la vida», per aquest motiu es pregunti a si mateixa «fins a quin punt som conscients que hem de desaccelerar això i prendre’ns temps per a pensar i reflexionar sobre els que estem produint i el que estem consumint. Precisament, és aquí on jo treballo, on jo plantejo un intent de generar un espai de reflexió sobretot això», finalitza.
