Alexandra García mostra en l’exposició Hacer ver i conduir-la cap a un aspecte més profund. L’artista juga amb la imatge en una acció de mostrar i ocultar, servint-se de neologismes en els quals emmarca la imatge; si bé, també, la marca, és a dir, la tatxa, la cobreix, l’escata, la vela o l’esborra, destacant i revelant un altre significat. Amb aquest exercici es genera una nova superfície gràcies al que s’ha sostret, donant lloc a una extensió buida de signes que al seu torn exposa una nova manera de veure el que de normal està ocult entre les capes. Així doncs, García, mitjançant l’ocultació, evidència una nova estratègia de visibilitat.
Aquesta proposta que es pot visitar en la galeria Cànem fins al 29 de febrer té com a objectiu principal «fer veure» el que apareix davant nosaltres, sense veladures, és a dir, allò que aparentment es mostra i que paradoxalment es dissimula davant nosaltres com a simples distraccions dins del context de poder soci polític de la societat contemporània. Una societat que conviu diàriament amb la violència de l’entorn i que moltes vegades obviem a causa de la sobreexposició, o perquè no sabem mirar més enllà del que se’ns presenta a primera vista, sobretot, a través dels diversos mitjans de comunicació (mass media, xarxes socials…). En contraposició, l’artista es nodreix de la cultura per a transformar significats, servint-se de les eines i dels mitjans disposats al seu abast com a llibres, vídeos, revistes, etc., com una forma d’apropiació directa en la qual transmuta l’exasperació i irritació de la desavinença en quietud i tranquil·litat.
Amb tot, Alexandra García revisa i reformula, gràcies a l’ús del llenguatge, cadascun dels objectes que utilitza i que presenta a la sala, amb la intenció de dotar al visitant d’una nova mirada mitjançant l’ús del temps, o més aviat d’una noció del temps que és espai i que, com apunta Carme Planas, està sempre present i necessita un procés per a desenvolupar-se, ja que «a l’ésser un art lent, no trobareu un fastlook aquí. Hacer ver frustra la velocitat de consum de la imatge i així apodera o comença a apoderar a l’espectador com a agent actiu de consum ètic cultural propi».
De la mateixa manera que el temps cobra un protagonisme important, també ho fa el concepte d’«averdad» que introdueix evidenciant la cultura passiva o, com assenyala Camen Planas, «la poma enverinada de passivitat, de l’entreteniment». Per això, l’artista utilitza deliberadament propostes violentes, en la seua forma i el seu llenguatge, que, no obstant això, s’alcen estèticament atractives i delicades davant els nostres sentits; encara que, en observar-los de prop, i de forma aïllada, es podrà descobrir la violència implícita que desprèn cadascuna de les seues peces, com es veu a la instal·lació de vídeos «Violencia Buena».
Com es consumeixen les imatges?
Sens dubte, és aquesta una recerca sobre com es produeixen i consumeixen les imatges, i de com la violència, el poder i l’autoritat formen part del nostre dia a dia, tal com s’observa en les obres «Videoclips», «Esto es el puto cielo», «¡Hola España!», «Re-Vista» o «Puta, diccionario ilustrado», entre altres. Estem davant una crítica al poder dels mitjans i la seua capacitat d’influir en les nostres decisions i al consum irreflexiu.
La seua obra aprofundeix en la no visibilitat, que no és més que la visibilitat en les seues diferents formes de negació. Així mateix, entorpeix l’acte de veure —pintant la imatge de negre, escatant-la o vetllant-la—, apropiant-li-la per a garantir la reflexió sobre la nostra pròpia mirada i, així, qüestionant-nos-la fins que aprenguem que pot haver-hi altres maneres de mirar i d’actuar. En definitiva, a través del joc que ens proposa, mitjançant la percepció i la meditació de la imatge, el visitant ha de trobar pel seu compte la paradoxa, així com el perquè de la seua proposta artística.
