Fa anys vaig viatjar a Bilbao per a veure l’exposició Expresionismo Abstracto organitzada per la Royal Academy of Arts de Londres en col·laboració amb el Museo Guggenheim. La mostra reunia grans i cèlebres obres de mitjan segle XX, una època marcada per fenòmens tan dispars com la Segona Guerra Mundial, el free jazz o la generació beat.
Després de veure-la vaig decidir prendre’m un descans a la terrassa del bar situat en el mateix edifici. Recuperar-se d’una exposició amb més de 130 pintures d’aquesta època no és tasca fàcil. Per qüestions completament fortuïtes, vaig conéixer a un matrimoni d’una certa edat, tots dos molt aficionats a l’art i als museus. Durant la conversa vaig descobrir que ell havia treballat en assumptes diplomàtics i tots dos parlaven diversos idiomes. Viràvem d’un tema a un altre, inclòs del sufocant dia que ens estava oferint la ciutat basca però, com era d’esperar, parlàrem del motiu pel qual els tres ens trobàvem allí.
La meua pregunta va ser directa: «Què us ha semblat l’exposició?». Per a la meua sorpresa, em van explicar que encara no l’havien vista, que eren allí perquè havien comprat el catàleg i les entrades per a l’endemà. El seu modus operandi consistia a llegir aquest catàleg abans d’enfrontar-se directament a les obres. Ho feien així perquè volien comprendre el context en el qual es van crear, els motius socials, intel·lectuals i personals dels artistes per a realitzar aquelles obres i no unes altres, en aquell temps i en aquell espai determinats. Volien veure l’exposició amb un coneixement adquirit prèviament. Segons ells, això no era una tasca que haguera de fer-se durant l’exposició, sinó al marge d’aquesta, abans o després. L’acte expositiu, en la seua opinió, ha de procurar un espai de contemplació, d’abstracció, aprehensió i afectació.
La narrativa expositiva es nodreix hui d’arguments i recursos que no li són propis, o no ho eren. Molts hem recorregut a textos i cites en les parets per a tractar de contextualitzar les obres exposades, per a facilitar la relació entre el nostre pensament i la persona amb la qual dialoguem.
No obstant això, em continue preguntant si hem traspassat una frontera i ens hem convertit en periodistes i relators, sense que resulte pejoratiu. Com es mostren hui les exposicions defineix com ens relacionem amb les obres que la formen. Això no hauria de comprendre’s des del binomi bo-dolent, sinó des de la tensió necessària que provoquen les maneres de veure.
