El 7 de maig, Enrique Tejedo presentarà a Madrid la seua primera novel·la, Maniquí armado (Libros.com)Maniquí armadoLibros.com, després de fer-ho ja a Castelló, a la llibreria Plácido Gómez i a la 35a edició de la Fira del Llibre de Castelló. Parlem amb el periodista i escriptor castellonenc sobre aquesta obra i la seua relació amb la literatura.

—Deia Roberto Bolaño que la literatura és un ofici perillós, que cal saber saltar al buit. Maniquí armado

—Sens dubte. L'escriptura d'aquesta novel·la ha estat una experiència molt gratificant, però l'abisme l'he tingut molt present. És a dir, durant el procés tenia el dubte de si anava a arribar un moment en què em digués “això no va a cap lloc, ho deixaré” i, quan la vaig acabar, també vaig tenir el temor que no agradés o no s'entengués una novel·la a la qual havia dedicat un any i mig. Per sort, no fou així.

—La pregunta anterior sorgeix perquè, al meu entendre, no és el mateix enfrontar-se a un text periodístic que a un literari. Encara que en els dos existeix una presència del jo, en la literatura diria que un es «despulla» molt més. Quina és la teua relació amb la literatura?

—Clar, en la literatura, encara que un intenti que els personatges tinguin veu pròpia, és inevitable que facin judicis de valor que, en major o menor mesura, parteixen del teu punt de vista sobre una determinada qüestió. Per exemple, pots crear un personatge que sigui nazi i intentar que aquest funcioni de forma autòmata, però sempre ho acabarà fent sobre la base de la teua opinió sobre aquesta ideologia i els comportaments que des del teu punt de vista són coherents amb ella.

Quant a la meua relació amb la literatura, sempre hi ha hagut llibres a la meua casa i he tingut a la meua disposició una biblioteca molt variada. He tingut molta sort. De totes maneres, haig de reconèixer que no vaig ser un nen lector i fins a l'adolescència no vaig començar a gaudir amb la lectura. Actualment és un dels hobbys, perquè no deixa ser això, que més satisfaccions em dóna.

—La publicació de Maniquí armado

—En primer lloc, perquè (Libros.com) van ser els primers que em van donar el sí. A més, havia participat com a mecenes d'altres autors i sabia que la relació que tens amb aquesta novel·la que has ajudat a finançar és molt especial. No és un llibre més de la teua prestatgeria.

D'altra banda, encara que això no ho sabia llavors, la possibilitat de treballar amb uns professionals que tenen en compte la teua opinió ha estat un plus perquè em consta que no és l'habitual en moltes editorials. M'han deixat participar des del moment en què vaig lliurar el manuscrit fins que aquest es va posar a la venda. Fins i tot em van permetre, per exemple, que la coberta d'aquest llibre la dissenyés un amic.

—Clara Felis, companya de fatigues, va presentar el teu llibre en la llibreria Plácido Gómez de Castelló i va dir d'ell que és «un minuciós i irònic anàlisi sobre l'ofici d'escriure i els antiherois que es converteixen en herois». Sabem que Américo Lizandra és el seu protagonista, però… qui és realment? Què pots dir-nos d'ell, què busca? I, a pesar que has remarcat que la seua història no és la teua, sí que existeixen certes similituds importants, no és així?

—Américo busca un copet a l'esquena. Necessita que li diguin constantment que és el millor. És un tipus que es va guanyar a pols que ni la seua família ni els seus amics confiessin en ell i, després de diverses ocurrències, centra els seus esforços a escriure un gran llibre que calli la boca dels seus detractors. És a dir, de qualsevol persona amb sentit comú.

Per a això, seguint el tòpic que per a triomfar en la literatura cal viure en una gran ciutat, marxa a Madrid i es mou pels ambients literaris de la capital amb una gran ingenuïtat. De fet, està més preocupat a fer amistats i crear-se un personatge fictici que en la part més important: escriure el llibre.

Quant a la relació entre el meu protagonista i jo, m'agradaria recalcar que per sort no sóc com ell. Quan algú llegeix la sinopsi pot caure en aquest error perquè jo també em vaig anar a viure a Madrid i he acabat escrivint un llibre, però em vaig mudar per a treballar i he escrit la novel·la després de passar sis anys allí. A més, els que em coneixen, saben que ni la meua forma de ser ni el meu entorn té alguna cosa que veure amb Américo.

Sóc molt crític amb l'actitud del personatge i crec que això és fonamental perquè la novel·la sigui divertida, encara que Santiago Lorenzo digui que “no hi ha res més trist que un autor dient que la seua obra és divertida”.

—Quina va ser la gènesi d'aquesta història? Has buscat fer un retrat de la teua generació?

El punt de partida era un relat breu que vaig publicar fa molts anys en el meu blog. Pensava que era una història que tenia molt més recorregut i amb la qual m'ho podia passar molt bé aprofundint en ella.

Aquest llibre és, sens dubte, un relat generacional. Subjectiu, com no pot ser d'una altra forma, però considero que reflecteix bastant bé els comportaments, motivacions i pors dels millennials. Sens dubte, es tracta d'una novel·la costumista.

—La ironia, subtil, juga un paper important en el llibre. És la teua forma de veure el món, d'intentar entendre-ho?

—Exacte, crec que és la meua forma de prendre'm la vida. Els que em coneixen poc poden pensar que sóc una persona grisa perquè de sortida tendeixo a ser callat, però el meu entorn més pròxim sap que la broma em surt natural.

En la novel·la jo volia que aquesta aparegués, però sempre que fes avançar la trama o aportés alguna cosa. No m'hauria agradat, com he vist en altres obres, sacrificar part de la història per posar una sèrie d'ocurrències o comentaris enginyosos que l'escriptor ha escrit en una llibreta i que vol que apareguin en el llibre costi el que costi.

—El passat cap de setmana vas estar en la Fira del Llibre de Castelló. Va ser la teua primera experiència en una cita d'aquestes característiques i em pregunto com et vas sentir. Vas imaginar algun dia que formaries part d'una cosa així, signant exemplars, parlant de la teua obra?

—Imaginar-ho sí, però va ser molt millor de l'esperat. Em va permetre conèixer a autors amb més experiència que em van donar molt de suport i valuosos consells i, sobretot, escoltar la meua obra anunciada pels altaveus i que la gent tingués interès en ella va ser molt emocionant. Al meu ego li va venir regular.

—El 7 de maig presentaràs Maniquí armado

—En un núvol, sens dubte. És una gran satisfacció que a una persona que acaba de començar li comparin amb gent que segueix i admira. De totes maneres, encara que pugui sonar populista, el que més feliç em fa és quan els lectors em diuen que han aconseguit passar una gran estona llegint Maniquí armado. Fingeixo normalitat, però és un subidón.

—Encara és prompte per a preguntar-te pels teus futurs projectes literaris. No sé si tens intenció de continuar, de continuar explorant aquest univers. No obstant això, haig de preguntar, què té en ment Enrique Tejedo per al seu futur immediat?

—Tinc una idea que em ve de gust desenvolupar i estic desitjant posar-me amb ella, encara que hagi de tornar-me a trobar amb l’abisme que esmentaves. Espero poder fer-ho després d'estiu.

L'única cosa que puc avançar és que tindrà el mateix to que Maniquí armado, però amb un punt de partida molt diferent.

—Important, per a mi, saber quins han estat o són els teus referents literaris, quines les teues lectures canòniques?

—És complicat deixar-ho en uns pocs noms, però sempre han estat autors costumistes difícils de catalogar en un gènere concret. Vull dir que no sóc fan de la novel·la històrica o les distopies, per posar dos exemples.

Si haig de quedar-me amb cinc novel·listes, encara que demà possiblement et diria uns altres, podrien ser: Philip Roth, Antonio Muñoz-Molina, Rosa Montero, Mircea Cartarescu i Coetzee al qual, per cert, cito en el llibre. De totes formes, en els últims anys el que més llegeixo són assajos i biografies.

En la meua joventut, com a tanta una altra gent, em van marcar El guardián entre el centeno, Brooklyn Follies i diverses obres de Bukowski que, encara que ara puguin causar-me rebuig, aconsegueixen connectar amb els joves generació rere generació.

Finalment, comentar que abans d'escriure Maniquí armado vaig llegir Mientras escribo d’Stephen King i recomano ferventment aquest llibre a tots aquells que s'estiguin plantejant escriure una novel·la.