+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
 
   
 
 

MÚSICA

Una imatge que sedueix, impacta i també enamora

L’Associació de la Premsa de Jazz dels EUA premia una instantània de Manolo Nebot

 

Moment únic. Nebot va capturar aquesta escena durant el concert de la cantant a Peníscola. - MANOLO NEBOT

Eric Gras
21/05/2017

Fa un any, per aquestes mateixes dates, escrivia unes doloroses línies, impregnades en llàgrimes, sobre Esther Cidoncha, una fotògrafa de jazz amb la qual m’unia una singular amistat i que per desgràcia per a aquells que la volien va deixar aquest món un tant incongruent.

És estranya aquesta vida, perquè ara, un any més tard, escric unes línies entusiastes sobre Manolo Nebot, company al diari Mediterráneo i còmplice d’aventures i quefers jazzístics. Per què dedicar-li aquestes línies? Perquè les mereix, mereix que se li reconegui la destresa i passió que imprimeix en aquestes imatges que porta gairebé 30 anys capturant en sales de concert i auditoris de mig món. És, ho he dit infinitat de vegades, un dels millors fotògrafs de jazz del país, sinó el millor —cadascú tindrà la seua opinió—.

A dia d’avui, aquest estatus es veu corroborat per una notícia que és una gran notícia, una veritable notícia, una notícia d’interès: una fotografia de Manolo Nebot ha estat reconeguda com la millor de l’any per part de l’Associació de la Premsa de jazz dels Estats Units (JJA). Sí, han llegit bé, una vila-realenc «triomfant» a l’altre costat de l’Atlàntic. I escric «triomfant» amb total coneixement, perquè una cosa així és digne de considerar-se un triomf. El món és gran i la competitivitat terrible.

La imatge que ha despertat l’interès i admiració dels companys de professió del país de les oportunitats és una de les que Nebot va fotografiar durant el concert que Cecile McLorin Salvant va oferir al Palau de Congressos de Peníscola durant el passat certamen internacional de jazz de la localitat. Jo vaig assistir també a aquest concert, tot i que puc assegurar que els meus ulls no van veure el que va veure Manolo a través del seu objectiu. En altres paraules, la capacitat que té Nebot de captar certs moments, d’immortalitzar-los amb la seua càmera, té alguna cosa de bruixeria, de màgia. Raó tenia un conegut seu al confessar-li obertament que les seues instantànies destil·len jazz pels quatre costats, és a dir, ritme, alegria, malenconia, quelcom alliberador, bell i complicat, tot i que també simple i, per què no, esmunyedís.

Igual que el jazz, les imatges de Manolo Nebot impacten i provoquen, sedueixen i enamoren. La prova de tot això és la mateixa imatge de Cecile McLorin Salvant, una imatge en la qual cada detall compta: aquesta mà oberta, propera del punt de màxima tensió; la curvatura d’aquest cos que sembla disposat a impulsar-se com ho fa la veu de la cantant —que no podem sentir però que sí sentim, tal és el seu magnetisme—; el contrast de la foscor de l’escenari amb la llum que irradien els focus i impacten en la seua pell, posant-se sobre ella amb una delicadesa hipnòtica; el color o la intuïció del color... Encara que creguem que tot és fruit de l’atzar, d’un simple clic, res més lluny. Aquesta és la gràcia, talent i afecte amb què Manolo Nebot reinventa cada concert al qual assisteix. Jo, sincerament ho dic, no sé com ho aconsegueix, però ho aconsegueix.

Que la JJA li concedeixi un premi d’aquestes característiques no és més que la constatació de la seua mestria i dedicació a un art, el fotogràfic, que combina a la perfecció amb aquest univers infinit que és la música. El proper 6 de juny serà la gala de lliurament d’aquest premi. Serà a Nova York, en ple Manhattan, i el nom de Manolo Nebot estarà al costat del d’icones com McCoy Tyner —mític company de John Coltrane i un pianista d’excepció—, Wadada Leo Smith, Gregory Porter, René Marie, Charles Lloyd, Gary Bartz, Christian McBride, Dr. Lonnie Smith i un llarg, llarguíssim etcètera de mestres. Això és increïble, però és cert, creguin-me. Que gran, Manolo, que gran!