Al primer cop de vista, Marcel Pey sap com atrapar al visitant amb aquesta força i energia que només ell sap dotar a les imatges que usa i manipula. En la galeria Cànem, on ara presenta una nova exposició, una frase flamejant que dóna títol a la mateixa —The Burning Blade— rep a l’espectador.

L’artista català compta amb una llarga trajectòria a la seua esquena que destaca per la seua faceta multidisciplinària; prova d’això són els seus llibres d’artista, instal·lacions, poesia, cinema... Amb un estil propi i particular, la seua obra fluctua entre l’estètica de la cultura del pop art, derivada de la societat de consum de masses, i de l’art conceptual, gràcies al tractament que atorga amb la seua càrrega ideològica a les imatges.

L’obra de Pey es construeix entorn de la cultura audiovisual, creant unes instal·lacions en les quals les imatges contenen una gran càrrega poètica. Són imatges que crea ell mateix mitjançant enregistraments que realitza amb càmeres Super 8, o que captura directament del vídeo, o congela amb la seua polaroid, i després transforma a través de fotocòpies i/o collages. El resultat són unes peces més pròximes al que comunament es coneix per «poemes visuals». Així doncs, el component poètic està present en la seua producció, tal com es pot apreciar en la present mostra que s’erigeix a través d’un imaginari seqüencial i narratiu que evoca tant al món del cinema com al literari, a manera de fotogrames i vinyetes de còmic respectivament.

SELECCIÓ ACURADA

Conformada per una sèrie de peces acuradament seleccionades de la seua trajectòria, destaca el seu film experimental en Super 8 Overkill (1976), un exemple perfecte del seu llenguatge artístic de finals de la dècada dels setanta. De la mateixa manera, en The Burning Blade l’artista se serveix dels tubs de neó, típics de finals dels 60 i 70, per a jugar amb l’impacte visual del llenguatge publicitari. Aquesta frase obre un recorregut construït sota una atmosfera de contrastos, entre la foscor i la llum vermella artificial, en la qual s’emmascaren els perills de la societat contemporània.

Pey se serveix de composicions fotogràfiques, majoritàriament amb imatges digitals, de diferents formats, tant pròpies com trobades, que manipula i fragmenta, impreses sobre paper fotogràfic. Algunes d’elles estan acompanyades de textos i poemes inserits, com en la sèrie Diamond Demons (2018), en la qual es pot llegir: «Una meditació sobre la inmortalitat / com puc saber que no és mentida / el que tu ets / el que et penses ésser / trencar el precinte / passar la porta / travessar la nit / beure la sang / parles de mitologia / delires, tant sen val / las vegas 500 milions /espera i veuràs…».

La seua obra, en definitiva, compta amb tres components significatius: les pel·lícules, els llibres d’artista i la plasticitat de les seues peces sobre paper fotogràfic. Estem davant imatges directes amb un missatge que s’alça alt i clar, entre un estat que el poeta alemany Rainer Maria Rilke va concebre i va qualificar com «el bell no és sinó el començament del terrible». Observem un reflex de la temàtica que es consumeix a través de la cultura visual que ens circumda en el nostre dia a dia; des de la violència, les drogues, l’erotisme, fins a la desolació i l’abús de poder.

Pey ofereix una obra de caràcter underground, amb un contingut que flueix de l’estètica al més pur estil d’artistes com Andy Warhol o de cineastes com Philippe Garrel i Stephen Dwoskin, entre altres, en els quals el narcisime i l’autodestrucció anaven de la mà de l’experimentació de la imatge. Amb tot, ens adverteix dels riscos que tanca i amaga la nostra societat, alhora que brinda la sortida a un camí alternatiu.