+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
 
   
 
 

ENTREVISTA

Mariano Poyatos: «La d’artista encara no es valora com una professió cent per cent vàlida»

L’obra ‘El altar del fuego’ serà la imatge del premi d’innovació ceràmica de la Diputació

 

Una petició. Poyatos vol continuar en una línia creixent, sigui a través dels artistes o les exposicions. - GABRIEL UTIEL

Eric Gras
12/02/2017

La Diputació Provincial aprofitarà la principal cita de la indústria ceràmica nacional, Cevisama, per promocionar l’aposta per la innovació del sector ceràmic castellonenc. Per a això, impulsa un nou guardó que ha creat Mariano Poyatos i que es titula Los altares del fuego. Després d’aquesta notícia, no vam voler passar l’oportunitat de parlar amb un dels artistes més personals de l’escena provincial i un galerista compromès que ha fet de Coll Blanc, a Culla, tot un referent artístic, amb la presència d’autors com Javier Mariscal, Ramon Roig, Art al Quadrat, Alejandro Mañas, Juan Ortí, Toño Camuñas o Myriam Jiménez, entre molts altres de grandíssima qualitat.

—Què pots dir-nos de la peça que serà la imatge d’aquests premis que impulsa la Diputació?

—Com sempre, treballo en sèries, i aquesta obra pertany a una trilogia que va començar amb La sonrisa del arquitecto. Després va venir El beso del agua i ara Los altares del fuego. El meu treball, d’una forma o una altra, sempre ha estat relacionat amb el món de l’arquitectura, que sempre m’ha atret, potser per la meua formació més tècnica. L’arquitectura m’ha servit moltes vegades per a realitzar o desenvolupar algun tipus d’escultura.

—És el moment per a una nova exposició de Mariano Poyatos?

Jaume Colls vol que fem alguna cosa d’aquesta sèrie, però ja es veurà. Jo de moment em permeto anar creixent en coneixement i imaginació, en discurs, una cosa que sempre és favorable per a algú que vol fer una cosa nova, no?

—Com veus el panorama de l’art contemporani a Castelló com a artistes, galerista i, en certa manera, gestor cultural o promotor cultural?

—Castelló és complex. Ho hem parlat en algunes ocasions. És complex, no per falta d’artistes i d’iniciatives, és la societat en si. Hi ha tendències molt determinants que fan que es distanciï del que és l’art contemporani pròpiament, perquè cal identificar exactament el que és contemporani. Dic això perquè hi ha artistes ara mateix que estan realitzant coses molt personalitzades, sota el seu criteri, el seu discurs, el seu paradigma creatiu. Jo crec que conèixer aquest treball, valorar-lo, és el que falta conrear a Castelló.

—Per cultivar aquest acostament, aquesta valoració, cal anar a la base, fomentar una educació molt més sensible i propera al món de l’art. Podrien crear-se més projectes perquè els nens vagin als centres d’art contemporani, aprenguin el seu llenguatge o almenys no siguin totalment aliens a ell.

—Diguem que això és essencial en tot tipus de formació, tant és que sigui plàstica, química, literatura... En qualsevol formació l’essència està sempre en les escoles, en l’inici. En el pla artístic crec que cal un suport de la persona adulta, ja formada, que comenci a distingir i separar aquelles coses que esdevenen al seu voltant i a les quals s’aproxima d’una manera immediata, però després li costa més entendre que hi ha un pas més on les ofertes no són tan ràpides de llegir, tan fàcils de mirar. Hi ha una primera visió i ja. I darrere de tota obra hi ha alguna cosa a dir, hi ha un discurs personalitzat del creador que fa tot el possible per transmetre les seues preocupacions al públic. Això és el que jo trobo a faltar aquí, i també a nivell general, no solament a Castelló.

—I pel que fa a galerista, no sé exactament quina serà la teua visió pel que fa a l’absència o escassa presència del col·leccionisme. La compravenda d’art és complicada avui dia, o aquesta és una sensació que jo obtinc. La majoria de la societat no concep la inversió en una obra d’art. El treball creatiu sembla que no necessiti ser ‘recompensat’, no sé si m’explico.

—Encara que sembli complex entendre això, no ho és tant. Hi ha oficis variats als quals se’ls ha de considerar pel sol fet que hi hagi un professional darrere seu. Un artista, al cap i a la fi, exerceix un ofici més que, per què no, pot competir amb altres sectors professionals. Al segle XXI, tots els oficis, tots els quefers, són bons, són factibles; i si són els creatius, més factibles si és possible, perquè sempre intenten comunicar més i, sobretot, no competeixen entre ells, simplement són sempre individuals, independents.

—Quin seria el ‘problema’ llavors en aquest sentit?

Encara no es valora l’art com una cosa realment pròpia, identificable com una professió cent per cent vàlida com una altra qualsevol. Tot això genera distància, i més que distància, manca de credibilitat, perquè una persona jove que acabi els seus estudis de Belles Arts, quan ven una obra de les que produeix per ics, el públic no comptabilitza que no està venent aquesta obra com un element únic, unitari, sinó que està venent un seguit de coneixements i de formació rebuda per un sistema social concret. Hi ha, per tant, una manca de coneixement per part de la societat en aquest sentit.

I a la teua pregunta sobre si una obra d’art és bona per invertir... Tot té un barem, perquè hi ha una demanda en el mercat determinada per firmes determinades, i també hi ha altres firmes que necessiten d’aquest mercat per posicionar-se en aquesta demanda.

—No és un sentiment generalitzat, és clar, però alguns artistes joves fins i tot se senten «culpables» pel preu que creuen determina la seua obra.

Les obres tenen un cànon en el qual es mesura el seu valor. Hi ha una sèrie de plantejaments matemàtics en què per centímetre quadrat un quadre genera tal preu físic, com un producte, un objecte. Si jutgem la trajectòria i formació determinada existent, això té un valor afegit per a l’obra. Un artista no es pot sentir mai culpable per vendre una obra a preu de taxació.

A més, el contemporani es mesura per moments. Cal valorar aquest tipus d’esforços que fa un artista a formar-se per arribar al mercat, al públic.

—En quin punt està Coll Blanc des del teu punt de vista? I en quin punt creus que pot arribar a estar? I parlo no només com a espai artístic, sinó com un punt de trobada i com a plataforma d’artistes en les diferents cites en què participa.

—Hi ha una cosa que no acostumo a comentar mai i és que en el moment en què decideixo muntar aquesta galeria, aquest espai o punt de trobada, el risc era gran, un risc que coneixia per endavant. Valorant tot aquest tipus de distanciaments que existeixen de la societat respecte a l’art contemporani, era un risc brutal que vaig assumir de bon grat perquè la majoria d’artistes que coneixia i amb els quals tenia relació, estaven disposats a implicar-se amb mi en aquest projecte per, de tant en tant, exposar, fer propostes i crear, així, aquest diàleg i aquest espai de possibilitats on poder veure l’obra i comercialitzar-la (que és essencial en tot negoci).

D’altra banda, he de dir que la galeria rep força públic, encara que no ho sembli. Culla està fent una tasca important pel que fa a presència cultural, està apostant per la cultura, a més de les atractives característiques del poble en si, i amb això aconseguim que la galeria mantingui la personalitat amb la qual es va iniciar.

—I després hi ha aquestes cites nacionals i internacionals.

—Pel que fa a la presència en altres espais o fires... dir-te que de normal sóc totalment contrari a les fires, perquè davant la realitat del mercat, les fires suposen una despesa directa per a la galeria, tot i que permeten que els artistes es vegin a si mateixos com un valor important. Reconec però que veure que el públic interactuï directament en aquest tipus de cites, i que accepti l’oferta que es proposa és una cosa important per als artistes. Les fires són positives precisament per això, encara que opino que no es pot fer una oclusió de fires com la que s’està duent a terme a Espanya.

—Cert és que cada vegada apareixen més fires d’art que, potser, acabin per saturar al públic.

La gran superfície ha guanyat a l’espai primitiu, a les galeries petites, privades, a la qual arribaves, veies l’obra i podies comprar o no, d’una manera més personal i directa, més íntima. Les grans superfícies s’estan menjant tot tipus de sistemes de venda personalitzada.

—Jo diria que cada vegada es visiten menys les galeries o espais dedicats a l’art.

—Aquí a Espanya sembla ser que això és així. Em consta, per amics i coneguts galeristes. No és habitual trobar gent a les galeries i és una pena. La relació públic-galeria de manera personal fa que en moltes ocasions l’aprenentatge sigui molt més ampli. Així mateix, coneixes a amants de l’art, curiosos, gent que els agrada un art en concret... Tot això t’ajuda a establir una altra relació més enriquidora amb un públic que fins i tot pot arribar a sorprendre’t. Això és el que moltes vegades trobem a faltar en les galeries de petit format com Coll Blanc, l’aprenentatge del públic. A la nostra sala ha entrat gent que no havia visitat mai un museu, mai, i sé de molt bona tinta que ara quan passen per una galeria, entra. Tot aquest tipus d’intencions fa que alguns de nosaltres seguim en aquest «negoci». La curiositat del públic sempre és agradable.

—Coll Blanc des del principi ha tingut més o menys clar quin tipus d’artistes ha volgut exposar, artistes amb un discurs sòlid.

Hi ha una cosa molt important pel que fa a Coll Blanc i és la relació humana. A mi, particularment, tot el que estigui fora d’aquesta sana relació, que té molt a veure amb la personalitat de l’artista, no m’interessa perquè aquesta galeria es va crear en un moment determinat per al gaudi, i això és una cosa que vull seguir mantenint.

Amb els artistes que exposen hem tingut alguna relació, directa o indirecta. Procuro que les exposicions que presento em satisfacin. No exposem amb intenció de vendre, encara que sigui el prioritari.

—Intenteu unir la qualitat de l’artista com a tal, i la seua forma de ser. Si de debò us transmet alguna cosa potent, us impliqueu encara més si cap en la seua promoció, no?

—És una de les fases primordials per continuar fent un programa expositiu que permeti que tingui una certa qualitat. Si en ocasions la qualitat no es visualitza a simple vista, per això estem nosaltres, per transmetre aquesta intenció. És aquí quan, d’una manera o altra, puc valorar si ens hem equivocat o no amb l’elecció. I consti que a mi no em molesta en absolut equivocar-me, no m’ha molestat mai, i ara amb els meus anys menys encara. Però sí que és cert que no vull que el públic se senti defraudat. Això no. Per això una de les estratègies de Coll Blanc és tenir la mostra, com habitualment tenim, de l’artista que estigui programat, però el fons de galeria canviant (on estan sempre els artistes representats amb obres representatives de la seua carrera) és primordial. Totes aquestes coses són les que fan que Coll Blanc continuï tot i ser això una carrera contra corrent.

—Imagino que hi ha moment i moments, és clar.

—Hi ha situacions en què pots comprovar que alguna cosa estàs fent bé, i que tens els artistes en un moment determinat correcte. Ni són els millors, ni els pitjors. La vanitat i l’egoisme són dues coses que no suporto. Tenim el que tenim, som el que som, i intentem per tots els mitjans continuar en una línia creixent, sigui a través dels artistes que presentem o les exposicions, oberts sempre a aquest factor humà que, insisteixo, és essencial.

—Vols dir que si perdem aquest factor humà de vista, millor dedicar-se a una altra cosa.

—Hi ha valors en els quals es va falsejant molt la realitat pròpia i del nostre entorn, i d’aquest tipus de coses solc distanciar-me. El bàsic és tenir inquietud i estar en moviment. Això és una cosa que no vull perdre.

—Coll Blanc està ja pròxima a la dècada. No sé si ho esperaves.

—Complim nou anys a l’octubre i és destacable perquè com ja comentàvem abans, a Castelló hi ha una realitat confusa, molt confusa pel que fa a l’art contemporani, i ho dic a títol personal, sota el meu criteri. Jo crec que aquí s’ha perdut molt de temps, massa, en adorar, en retre excessius homenatges a certs artistes, deixant de banda a altres valors artístics. Això ha impedit que la societat els hagi conegut. Jo sempre he volgut evitar aquest distanciament, acostar aquestes altres ofertes plàstiques.