+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
 
   
 
 

ENTREVISTA

Marta Martínez: «No entenem la paraula ‘impossible’»

Marta Martínez és l’editora de ContraEscritura, un dels segells més singulares que participaran a l’ENDEI 2017

 

Singularitat. Marta Martínez ha fundat una editorial que busca implicar els seus lectors directament. -

Eric Gras
26/03/2017

Resulta sorprenent comprovar com encara avui hi ha editorials que es desmarquen completament de l’establert. ContraEscritura és una d’aquestes rara avis que aviat ens visitarà amb motiu de l’ENDEI que se celebrarà a Castelló del 6 al 9 d’abril. Parlem amb Marta Martínez, la gran causant d’aquesta genial bogeria editorial.

—Què és ContraEscritura?

—Sempre he dit, i crec que molts dels lectors, associats, llibreters i persones que ens coneixen estan d’acord, que definir ContraEscritura és gairebé impossible. ContraEscritura es viu. O entens el que fem, com i per què o no ho fas. En stricto senso, és clar, és una editorial. Dir que som una editorial independent seria una mamarratxada perquè depenem de que la gent ens llegeixi, de subvencions i fins i tot alguna vegada que ens mecenen projectes. Dir que som una editorial dependent seria més apropiat però alguna cosa distorsionat perquè no vam publicar en funció del que se suposa o quan se suposa que s’ha de publicar. Diguem que som una editorial rara.

—Què teniu o què feu que no facin els altres?

—El primer que crec que ens diferencia d’altres editorials és una cosa que apuntava abans, no anem a publicar un llibre per al dia del llibre, Nadal o per motius de mercat, el publicarem quan creguem que està a punt, quan considerem que hem posat tot el que podíem en ell i aportat tot el que el lector pot necessitar davant la seua lectura.

El segon és potser el més bonic i és que tenim socis i sòcies. Ara prop de setanta. Abonen una única quota que pot ser de cinc euros i arribar fins als cent. Obtenen un pack de benvinguda amb diferents «recompenses» pel salt al buit. A partir d’aquí cadascú decideix fins a quin punt es vol involucrar o no. Poden aportar idees, suggeriments, suport moral els diumenges a la tarda, cedir-nos les seues cases quan anem de gira a presentar llibres o el projecte editorial (sí, fem gires, com els grups de rock).

El tercer que ens caracteritza és que no entenem la paraula «impossible». Sempre hi ha una o una altra manera de trobar el que busques o la manera de sufragar les despeses d’un projecte en què creus. La imaginació i la tenacitat són ingredients bàsics d’aquesta cuina.

—Aquest abril estareu per primera vegada en l’ENDEI. Què us semblen aquestes propostes?

—Doncs si et sóc sincera, és la primera vegada que participarem en una trobada d’aquestes característiques. Personalment no solc ser molt fan dels gremis i les xerrades eternes sobre el bé o el mal que va tot, el bé o el mal que ho fa aquell o el bé o el mal que gira el món. Prefereixo passejar sola durant hores per llibreries i veure què es fa i reflexionar encara que tampoc deixo que m’influeixi en excés. No he llegit un suplement cultural en la meua vida, no sé el que és tendència ni el que se suposa que «toca llegir». Crec que això m’aporta major amplitud de mires, em allunya del ramat.

—Què espereu de la trobada?

—Espero conèixer a altres editors però també a correctors, dissenyadors, gent brillant. Espero poder compartir experiències. L’any passat va participar l’editorial Tolstoievski i estant en una de les nostres gires va resultar que el seu editor, Ralph, va venir a un dels nostres presentacions a Alacant i vam poder xerrar àmpliament i recomanar-nos o desaconsejarnos coses.

El mateix m’ha passat amb altres editors com Víctor de Jekyll&Jill, a Saragossa o amb Antón de Libros crudos a Bilbao.

No som competència en cap cas primer perquè els nostres llibres són molt diferents però és que a més tots creiem que com més varietat, més llibertat, això que ens és ara més necessari que mai.

—De vostres títols, quins destacaries? Per què?

—Probablement tres (encara que soni a molt tenint en compte que tenim set ara mateix). Ensayos del dolor propio perquè va ser el primer i jo mai havia fet un llibre, a més és un llibre d’una qualitat extraordinària acompanyat d’una forma estranyíssima. El llibre més inclassificable i rar, el millor per ser el primer.

El segon Goethe en Dachau pel que ens va costar tirar-lo endavant i les enormes satisfaccions que ens ha donat sobretot en el pla personal. Aconseguir que un llibre sigui al camp en què es va escriure o que la néta de l’autor visiti per primera vegada el lloc són coses que per molt que treballis no creus que vagin a passar.

Al final destacaria Una juventud en Alemania pels mesos i mesos d’estudi que em va requerir. Tant la seua traductora, Núria Molines, com jo, estem d’acord que fins a la data ha estat el llibre més complicat que hem editat. Els lectors sembla que agraeixen la feina i que no es perden en alguns capítols que no són molt coneguts en el nostre entorn cultural així que les hores van valer la pena.

—M’interessa molt saber quina opinió us mereix la figura del traductor, ja que compteu amb Núria Molines com «directora de traduccions», cosa que em sembla genial.

—Els traductors tenen una importància vital en l’edició de llibres i que estiguin no només reconeguts sinó justament pagats és imprescindible per garantir que el treball sortirà bé. Amb Núria vaig començar a treballar a partir de Goethe en Dachau i vam tenir una sintonia única a l’hora d’entendre quin era el paper del traductor. Totes dues convenim, per exemple, en què l’elecció de les paraules, mai és gratuïta i que quan es tradueix un llibre s’ha de fer amb un respecte màxim a l’obra però també amb cert grau de flexibilitat. Tot això és fruit de moltes, moltíssimes hores compartides, debats, qüestionaments en veu alta... Encara que sempre diem, tenim una relació oberta, perquè ella treballa per a altres editorials i també és intèrpret, em refio al mil per cent de les seues recomanacions a la hora d’encarregar una obra a un traductor, de trobar la persona adequada... És un pilar bàsic de ContraEscritura encara que m’enganyi amb altres.

—L'etern debat. El sector editorial a Espanya està en crisi?

—No crec que sigui un etern debat. Crec que és un etern debat promogut per dos grandíssims, enormes grups, que efectivament publiquen moltíssim i que han perdut tot criteri. Estic segura que a molts dels fundadors d'alguns segells absorbits els donaria veritable vergonya veure el que es publica amb el seu cognom.

De totes maneres, al meu entendre, el que hauria de preocupar no és si el sector està en crisi. Que hi ha una bombolla d'editorials que publiquen en funció dels seguidors que un té a les xarxes socials i fallida? Doncs que trenquin, totes les bombolles de sabó acaben explotant, és pura química.

El que ens ha de preocupar, per la qual cosa hem de treballar tots, és perquè la literatura i els llibres que sí que mereixen ser llegits estiguin en crisi perquè no arriben, no es veuen després d'aquesta torre de llibres que són només això, llibres. Per sort, hi ha bons editors, bons llibreters i bons lectors i quan els tres conflueixen, quan no hi ha gat amagat, no hi ha crisi, t'ho asseguro.

—Què busqueu a l’hora de publicar un llibre? Què o on és aquest «ai» que us indueix a publicar?

—En el meu cas és un pressentiment gairebé immediat. Després investigaré i veuré si puc fer-ho jo, si s’ho ofereixo a una altra editorial que tingui més mitjans i experiència o el que sigui però quan trobes un títol, un autor, un fil que semblava oblidat o arriba un manuscrit que et pinça el cor durant uns segons, cal deixar-ho tot i veure. Si veus i vols, pots i si pots, has de publicar-ho.

—Quin és el futur immediat de ContraEscritura?

—Ara estem una mica més centrats en la recuperació de textos perquè, sincerament, em tornen boja els bassals. El següent llibre potser el pugui anunciar en ENDEI perquè estem acabant de negociar els drets. Els que ja tenim tancats des del punt de vista legal es poden consultar al web, el calendari de publicacions ho anem modificant en funció sobretot de les possibilitats econòmiques (mai hem demanat un crèdit ni ens agradaria haver de fer-ho) i el treball que tinguem ja sobre la taula. I el futur immediat és continuar.

Temas relacionados