Sartre era un polígraf, tant si ens referim al fet que va versar sobre matèries diferents, com si ens referim al fet que, d’una manera o altra, va detectar certes mentides sobre les que es sustenta la societat contemporània, encara avui. El compromís sartrià, si podem fer ús de tal terme o concepte, no és més que una presa de consciència. El pensador francès opinava que els escriptors estan compromesos perquè participen forçosament en el seu temps, perquè estan «en situació», i assumeixen el paper de guia cap a la llibertat i, per tant, cap a la superació de qualsevol situació d’opressió intel·lectual. Sartre va dir: «Amb cada paraula que pronuncie em comprometo una mica més al món, i al mateix temps, emergeixo d’ell una mica més, ja que el sobrepasso cap al futur». Una cosa així passa també en l’art.

Recordo ara les paraules del teòric literari canadenc Northrop Frye, un autor prolífic que sempre va reflexionar sobre el paper de la crítica. Frye no es va cansar mai d’afirmar la necessitat del compromís, un compromís que ha de conduir irremeiablement cap a la llibertat, ja que el compromís sense llibertat degenera en angoixa; si bé, la llibertat sense compromís engendra la indiferència. I és llavors, quan penso en l’art, en els artistes, i en com l’art és un acte social que convida a l’espectador a comprometre’s, a no limitar-se a si mateix. I és llavors, quan penso també en Heidegger i el seu concepte d’humanisme: «meditar i tenir cura de que l’home sigui humà en lloc de no humà, inhumà, és a dir, aliè a la seua essència». I és llavors, també, quan en meditar sobre la recent obra de Marta Negre, observo una clara preocupació sobre la llibertat i naturalesa de l’ésser humà, sobre el seu esdevenir.

LLENGUATGE AUDIOVISUAL

«Som fills d’una societat tecnològica amb una cultura visual invasora», m’adverteix en un intercanvi de parers sobre el perquè fa ús de l’audiovisual en els seus últims treballs. Per l’artista i dissenyadora, «l’audiovisual és un dels llenguatges més emprats en la contemporaneïtat», i raó no li falta. «Ja no som homo sapiens, sinó homo videns, que és com ens va definir com a espècie l’autor Giovanni Sartori fa uns anys, penso que amb molt d’encert», explica Negre, qui és conscient que treballar l’audiovisual li resulta accessible, ja que li agrada pensar en imatges i també escriure, «i el vídeo em permet fer una bona combinació».

Es pot dir que els últims treballs de l’artista, presents ara a l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) amb motiu del PAM! PAM! 2017, són videoart? Com es podrien definir d’una manera més concreta? Marta em comenta que podríem parlar de «videocreació», si bé ella els ha anomenat «càpsules audiovisuals» perquè «són peces de curta durada —menys de tres minuts—, amb una certa dosi d’intensitat pel missatge que contenen». Segons sembla, el seu objectiu és «causar un impacte en el públic, descol·locar, o provocar una reacció». En mi provoca una reacció que és més aviat el despertar d’una inquietud sobre el contingut de les tres obres que exhibeix a l’IVAM.

Tant Los Referentes, com Finger and Swan i [dik‘θjon] (Dicción) tenen un alt contingut filosòfic. En el primer Marta es fixa en pensadors com Zygmunt Bauman, Soren Kierkegaard, Spinoza, Friedrich Nietzsche, Walter Benjamin... Mentre que en la seua segona «càpsula audiovisual», se centra en la figura de David Hume. D’on procedeix aquesta preocupació pel pensament filosòfic? Ella respon: «No és una preocupació, podria ser una posada en escena. El meu objectiu en aquests tres treballs no ha estat aprofundir en qüestions filosòfiques com a tal, disciplina de la qual no sóc cap experta, però sí posar el focus en el lloc que ocupen el pensament i les Humanitats en el nostre imaginari col·lectiu».

Marta Negre opina —i com ella també un servidor—, que «vivim en una societat utilitarista, que dóna importància al benefici econòmic i als resultats que es poden mesurar, i pot ser que, per això, les Humanitats, les arts, el pensament —que són immaterials— hagin quedat relegats a una lliga de segona divisió». Penso en Julien Gracq i en allò que solia dir sobre la «transmutació estranya del qualitatiu en quantitatiu», que obligava a l’escriptor, o l’artista, o a qualsevol de nosaltres, a ser avui «la representació, com sol dir-se, d’una superfície». Creguin-me si els dic que hem d’aprofundir més, i hem de fer-ho a través del coneixement, per més que els sistemes educatius dels últims anys s’entestin en tot el contrari. «Les arts, la cultura, les humanitats, són necessàries perquè generen capacitat de comprensió i respecte, pensament abstracte, capacitat crítica, diàleg, capacitat creadora...», reflexiona en veu alta Negre.

UNA MIRADA, UN DIÀLEG

Com reinterpreta aquests pensaments o cavil·lacions Marta Negre en la seua obra? O millor dit, on posa la seua mirada? «El meu propòsit ha estat retre una mena d’homenatge al paper dels grans autors i autores que ens pensen com a individus, com a societat», assegura; és a dir, «a tots aquells que han dedicat el seu treball a estudiar i explicar les qüestions essencials de la vida des d’un punt de vista humanista, la major de les vegades amb una lucidesa aclaparadora». Per a això, s’ha servit de l’experimentació audiovisual «en clau performativa». Així, en aquests tres «experiments» marca les pautes inicialment, però després dóna cabuda a la improvisació per tal d’«aconseguir uns resultats visuals més propers a la realitat, i no tant a la ficció». En aquest sentit, Negre ha articulat aquests treballs com una mena de joc, sol·licitant la participació de companys i amics per tal d’«implicar-los en aquest diàleg que jo començo però en el qual hem acabat reflexionant tots». Què diàleg és aquest? Sobre què vol dialogar? Per a què dialogar?

Ortega y Gasset deia que sense opinions, la convivència humana seria el caos, el no-res històric. Marta Negre ofereix en aquestes tres peces la seua opinió sobre l’estat de l’educació avui, sobre els sistemes educatius, sobre la força radical que pot provocar la ignorància o la indiferència, sobre el convertir-nos en éssers subjugats, a mercè d’un mercat despietat. «A Los Referentes vaig voler explicitar l’individualisme i l’ensordiment que patim com a societat», em comenta. Bé és cert. Tan preocupats estem de nosaltres mateixos, fruit d’un egocentrisme exacerbat, que no som capaços d’escoltar, de veure, de comprendre l’altre.

Per la seua banda, a Finger and Swan, l’artista va prendre les teories d’un autor clàssic com David Hume, el gran escèptic, per demostrar com «mitjançant una proposta artística es poden reconsiderar plantejaments que podríem creure presumiblement caducs per presentar-los al públic de una forma atemporal i propera». Finalment, a [dik‘θjon] va desafiar a un actor al fet que en mitja hora s’aprengués i interpretés 30 noms d’alguns autors i autores que han establert les bases del nostre pensament actual, des del període de la Modernitat fins als nostres dies. «El que pretenc aquí és que el públic pensi quin lloc i quina importància ocupa avui dia el pensament profund. Estic segura que seríem capaços de fer llistes amb 30 noms de futbolistes, actors o sèries de televisió, però... i de 30 pensadors? Seríem capaços?», Es pregunta. I aquesta mateixa pregunta la llancem des d’aquí amb la mateixa pretensió, que no és altra que despertar consciències amb la voluntat de generar un espai de convivència real, respectuós i sempre preocupat en l’enriquiment moral i intel·lectual.

Marta Negre és una persona reflexiva, que pensa el món en què vivim i que no entenem del tot. És algú que observa i genera significats. Això té una importància notable, necessària, doncs cal ser partícip i romandre despert. Vostès s’atreveixen?