Entre 1865 i 1868, Johannes Brahms compondria el seu Ein Deutsches Requiem (Un Rèquiem Alemany), obra que ell mateix, va dir, podria haver-se titulat «Un Rèquiem Humà».

El mestre alemany crearia un dels rèquiems més personals de la història després de la mort de la seua mare, Cristina. No obstant això, les motivacions han estat molt discutides per historiadors i musicòlegs. De fet, el seu primer biògraf, Max Kalbeck, va insistir en la idea que estava inspirat pel decés de la seua mare, si bé altres estudis afirmen que Brahms es va veure molt afectat per la defunció del seu mentor, Robert Schumann, en 1856. Poc importa ara, perquè el que realment interessa és que aquesta obra continua sent un monument a la grandesa humana.

Tots coincideixen a definir el Rèquiem alemany de Brahms com un dels símbols artístics amb text sacre més important que ha donat la història de la música, i un dels més representatius del denominat període romàntic. Es tracta d’una obra simfònica coral que, per les seues dimensions, podria catalogar-se com a gran cantata o petit oratori.

Se sap que aquesta peça es va interpretar per primera vegada en un concert privat a Viena al desembre de 1867. Temps després, el 10 d’abril de 1868 (Divendres Sant), tres dels seus números es van presentar en la Catedral de Bremen i la totalitat del Requiem va tenir la seua estrena oficial en 1869, a l’auditori Gewandhaus de Leipzig.

A CASTELLÓ

150 anys més tard, l’Orquestra de la Comunitat Valenciana interpretarà aquesta fascinant obra en l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló gràcies a la nova col·laboració entre la delegació territorial de l’Institut Valencià de Cultura i el Palau de les Arts Reina Sofia de València. Serà el 20 de desembre, al costat del Cor de la Generalitat Valenciana i sota la direcció de l’estatunidenc James Gaffigan.

Director principal de la Simfònica de Lucerna i director principal convidat de la Filharmònica de la Ràdio dels Països Baixos, ha seleccionat aquesta partitura, una de les obres més singulars del repertori sacre, d’especial rellevància per a cor i orquestra, per a la seua primera incursió en Les Arts i la seua primera actuació a Castelló.

Després dels seus destacats treballs en festivals i teatres d’òpera a Europa i els Estats Units, amb presència en el Metropolitan de Nova York, la Staatsoper de Viena, l’Òpera de Chicago o la Staatsoper de Munic, així com la Concertgebouw d’Amsterdam, les filharmòniques de Londres i Munic, l’Orquestra de París i la Nacional de França o l’Orquestra del Segle de les Llums, Gaffigan s’enfronta a una peça que no se circumscriu a la seqüència litúrgica tradicional de la missa de difunts. Això és el que asseguren els experts musicòlegs. La partitura es presenta com una extensa cantata en set moviments on el cor és el principal protagonista, encara que amb importants intervencions solistes per a soprano i baríton que duran a terme en aquesta ocasió els cantants Elena Tsallagova i Eric Owens.

Agnòstic confés, Brahms s’allunya de la tradició catòlica, i se situa en l’òrbita dels ensenyaments del luteranisme, en seleccionar textos bíblics que eludeixen referències a la vida eterna, al judici final o a un Déu castigador. La seua reflexió sobre la mort, per tant, pren posició des de la meditació filosòfica i poètica. És a dir, no busca cap explicació a la transcendència humana, més aviat proposa el fet artístic com a vehicle per a tractar a la mort com una experiència de vida, fonamentalment personal, però essencialment compartida e universal.