‘Idomeneo re di Creta’ és una òpera gran, de tema clàssic com ‘Mitridate…’ o ‘La clemenza…’ però que precisament per la seua grandesa no té la purna de les operes Da Ponte. Sens dubte en la producció que es va estrenar el dijous en el Palau dels Arts, l’excessiva gravidesa de la música, la va salvar la molt dinàmica posada en escena de Davide Livermore recolzant-se com és habitual en projeccions filmogràfiques i un sòl aquós, que jugava un paper molt dinàmic. La metàfora argumental amb l’omnipresència de Neptú en les imatges i en l’aigua del sòl, va tindre caràcter i va permetre que la visualitat fera especialment atractiu, l’espectacle transmutant els soldats homèrics grecs en astronautes. Així mateix el sextet protagonista va estar a important altura amb un Gregory Kunde (que pareix estar abonat en la casa) en el paper del rei protagonista que va haver d’haver-se fixat mes en Gedda (amb la veu del qual té coincidències) que en Pavarotti que sobreactua el personatge. Amb tot li va donar entitat al angoixat sobirà. Excel·lent i passional l’Elettra de la valenciana Carmen Romeu i molt digna la parella d’enamorats d’Ilia (Lina Mendes) i Idamante (Monica Bacelli), cantant ambdós amb acurada musicalitat. La veu canyosa d’Emmanuel Faraldo li va ajudar molt poc en la dificultosa i acrobàtica ària d’Arbace.

El ballet sobretot en el final de l’obra va amenitzar amb un esperit especialment dinàmic (tal vegada en excés i escàs vincle amb la partitura) l’ambient i el cor, com sempre, va estar formidable , cuadrat, afinadissim, amb una gran riquesa de contrasts, sent, inclús, el referent que va salvar el tedi general de la batuta de Fabio Biondi (molt en particular en el apocaliptic final del segon acte) que no va fer res per alleugerir la gravetat general de la partitura, ben al contrari, traient-li poc de partit a la excel·lent orquestra, amb un quartet de trompes i un grup de fustes d’elogiable treball. H