L’art pot parlar? Encara que aquesta pregunta soni una mica absurda, tenint en compte la seua capacitat d’expressió, es podria dir que, en certa manera, l’art parla. Parla de la història, de l’evolució de l’ésser humà, de la pròpia condició humana, i ho fa mitjançant tècniques diferents que han anat desenvolupant-se al llarg del temps.
Què més ens pot dir l’art? L’art parla de sentiments i emocions, transmet conceptes, planteja dubtes. L’art critica i fa autocrítica. L’art és, així mateix, capaç d’establir diàlegs rics en matisos i sobre qüestions tan rellevants com el raonament abstracte i la tradició. L’art revela secrets, comunica, i ho fa d’una manera natural, per sensacions.
El Museu de Belles Arts de Castelló i el Museu d’Art Contemporani Vicente Aguilera Cerni de Vilafamés (MACVAC) són dos centres ben diferenciats pel que fa al seu contingut i el seu continent. Són, probablement, dos dels espais artístics més rellevants de la Comunitat Valenciana, i malgrat les seues diferències poden dialogar entre si, com ho demostra l’exposició Museus en diàleg que es pot visitar des del passat 11 de juliol al propi Museu de Belles Arts de l’avinguda Germans Bou.
En aquesta mostra, tal com reconeixen Xavier Allepuz i Ferran Olucha —secretari del MACVAC i director del Museu respectivament— es busca comparar formes i sentits entre les dues col·leccions. «Farem que parlen de manera dual, enfrontat la visió d’ambdós museus», asseguren, i tot això tenint molt present «la diversitat de subjectivitat i la passió que respiren cada un dels dos museus, ja que són producte d’èpoques i moments diferent».
I per què fer que parlen els dos museus, les dues col·leccions? Segons sembla, tant Allepuz com Olucha volen comprovar si aquesta comparació «possibilita una nova mirada, actual i també diversa» del nostre patrimoni artístic. A més, remarquen, «la seua lectura enfrontada ens permet trobar nous accents i visions; una nova narrativitat visual que enriquisca el llenguatge plàstic». Així doncs, aquesta proposta expositiva que s’elabora sota l’auspici del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, promou una mirada nova sobre el nostre patrimoni. Però, com exactament?
«La selecció d’obres vol suscitar, mitjançant la confrontació entre aquestes, l’interés d’un públic tan nombrós com siga possible; però també permetre, amb objectius educatius i culturals, l’anàlisi comparativa dels estils, de les evolucions de la plàstica, dels suports, de la manera de treballar, de la renovació de models i la creació d’imatges noves», diuen Allepuz i Olucha.
DOS MUSEUS, DOS REALITATS
Tal i com recorden el director del Museu de Belles Arts i el secretari del MACVAC respectivament, és ben sabut que la col·lecció de l’espai museístic castellonenc està formada per «una quantitat elevada d’obres, heterogènies i variades, de diverses titularitats, atresorades sense un criteri homogeni, conseqüència de la seua història accidentada, que comença en 1845».
Efectivament, al Museu de Belles Arts conflueixen els fons del Museu Provincial de Belles Arts, de la col·lecció artística de la Diputació Provincial i de diversos dipòsits, donatius i llegats, que van «des de l’arqueologia a l’etnologia, passant per la numismàtica, la ceràmica, els dibuixos, els gravats, la pintura i l’escultura, que abasta un període cronològic que s’estén des de la prehistòria fins a l’actualitat», com bé destaca Ferran Olucha. Aquest centre, afegeix, «pretén historiar el que ha sigut la producció artística en aquestes comarques, així com les poètiques personals, les diversitats tècniques i els diversos procediments que han conformat la plàstica del segle XX en les nostres terres».
Per la seua banda, la col·lecció del MACVAC «és un producte sorgit d’una idea matriu de Vicente Aguilera Cerni, que ha permés conformar una de les millors col·leccions d’art espanyol dels últims quaranta anys del segle XX», explica Allepuz, qui continua dient que «les obres de la col·lecció ofereixen un panorama de les avantguardes de la segona meitat del segle XX, també amb exponents de les avantguardes històriques, cas dels artistes vinculats a l’Escola de París que s’hi troben representats». Al MACVAC també trobem la renovació plàstica dels anys cinquanta «a través de l’informalisme, tant en la seua vessant internacional con nacional. L’expressionisme, el constructivisme, l’abstracció geomètrica, l’art cinètic, l’op art», destaca el secretari del museu de Vilafamés, centre pioner en l’art contemporani a Espanya.
Amb aquestes dues realitats molt presents, la present exposició busca «comprovar les possibilitats dels diversos llenguatges, observar si hi ha o no —malgrat proclamar-ho als quatre vents— una ruptura tan clara amb el passat, ja que fins i tot avui s’apel·la, en moltes ocasions, als fonaments de l’art clàssic, tant en les formes com en els gèneres tradicionals», diuen els dos responsables de la mostra, qui insisteixen en la necessitat d’aquesta lectura dual per veure si poden «produir-se mirades desestabilitzadores en la nostra manera d’entendre el món i observar, al mateix temps, si el missatge que emana de cada obra pot tindre significats molt variats, depenent del context i del lector, que provoquen respostes molt diferents».
Al confrontar les obres dels dos museus, l’espectador té la possibilitat d’arreplegar diferents estímuls i sensacions, la qual cosa, per més que alguns ho neguin, sempre és enriquidor. Aquest estímuls i sensacions provenen de la varietat d’estils i llenguatges presents a l’exposició, ja que entre la peça més antiga que es mostra —una urna d’anses del periode ibéric— i la més actual —de Claudia de Vilafamés, datada en 2017— han transcorregut més de dos mil anys. Sens dubte, és aquest «un viatge en el temps que no condiciona en absolut cap aspecte de la mostra, ja que les obres s’interpel·len i es defenses mútuament en un combat múltiple d’intel·ligència, forma, força i seducció, ja que els recursos de l’art mai moren, sempre es pot recuperar el que s’ha fet anteriorment i reinterpretar-ho d’una altra manera», com bé assenyalen Allepuz i Olucha. Un recorregut exquisit, fins al 14 d’octubre.
