Amb el títol Loma del olvido es presentava la invitació a l’acte inaugural del Museo del Pintor Torrent, que va tindre lloc el passat 11 d’agost a la localitat de Landete, Conca. El paratge conegut com «la loma», on s’ubica aquest nou centre d’art, abasta en part un antic camp d’aviació de l’època de la Guerra Civil els hangars dels quals va adquirir al seu dia el propi Torrent, i en els que els seus fills —Rosalía i Raúl— han treballat des de fa uns quants anys per tal d’acollir l’obra del seu pare, que no és poca, un cop adequats a la seua finalitat expositiva.

Vaig conèixer Raúl a la fi dels anys setanta, i amb ell vaig tenir temps de conversar i també d’apreciar la seua pintura. Quan per primera vegada vaig entrar en contacte amb la seua obra em va cridar l’atenció, d’una banda, la força pictòrica que emanava: un conjunt de retrats que, en definitiva, no eren sinó variacions de la seua pròpia imatge. Es tractava d’una geografia rostral elaborada mitjançant gruixuts regalims de pintura aplicada amb gran energia i construïda pictòricament entre una dicció expressionista —per les característiques pròpies atribuïbles a aquest estil— i surreals —pel que fa el personatge s’envoltava, en certes obres, d’estranys éssers a manera d’aus de bon i mal averany. Uns estrafolaris acompanyants que semblaven provenir de l’altre món o preparar-se per la seua mudança cap a aquest.

D’altra banda, i ja en relació amb la seua pròpia persona, conèixer al pintor em va permetre acostar-me a la seua particular filosofia de la vida, en què s’evidenciava una gran curiositat i una gran cultura, adobades de grans dosis d’ironia, sarcasme i un inquietant sentit de l’humor, la qual cosa confirmava un caràcter complex, enèrgic i visceral, que s’«adornava» d’un gran encert en les seues apreciacions i judicis sobre els més diversos temes.

Encara que Raúl Torrent va adoptar en el seu dia Landete com a lloc per establir el futur museu que rondava en la seua ment, havia nascut a Alacant el 1925. Aquí passaria els seus primers anys fins que se’n va anar a viure a Madrid. De professió, per circumstàncies pròpies de l’època en què li va tocar viure, va ser militar, i va estar destinat a les tropes nòmades del Sàhara. Les seues vivències al desert i el seu pas per les illes Canàries (on va conèixer l’obra de Millares) li van fer decantar-se per composicions d’índole informalista. En qualsevol cas, l’exèrcit i el caràcter de Torrent resultarien a la fi antitètics, d’aquí el seu abandonament de la carrera militar i iniciació de la seua carrera artística, el periple aniria creixent amb els anys.

CARACTERÍSTIQUES

Va ser en el període dels anys seixanta/setanta quan va desenvolupar l’obra de factura abstracta informalista. Són pintures en les quals la matèria n’hi ha prou de tela de sac, cordills i filatures, retalls adherits, etc., anticipen, almenys formalment, l’energia de forta expressivitat del que després ha vingut a ser la seua obra figurativa més reconeguda. Aquelles pintures —tècniques mixtes per ser exactes— són les que conceptuem com les de la «sèrie gris». Composicions on apareixen una espècie d’orogènies que es metamorfosen en configuracions d’aspecte humà, sempre molt matèriques, entrecreuades les seues formes per cordills que serveixen de traçadores o enllaços que connecten diferents punts o zones de l’espai pictòric, alhora que el parcel·len sigilosament d’una manera peculiar; tot això seguint una fenomenologia de negres i tons blanquinosos combinats amb grisos i pàtines de tonalitats mat que —podem dir des de la perspectiva que ens dóna el temps— preanunciaven l’expressionista «reconcentració» psicològica dels posteriors autoretrats, és a dir, les pintures més properes a l’avui, de major consistència figurativa i que són les que ocupen gairebé íntegrament les sales del museu: els seus autoretrats.

Aquests autoretrats, realitzats amb abundant matèria oleaginosa, compendien una variació de rostres expectants de perfils i contorns distorsionats, on cal distingir, atenent el seu cromatisme, dos grups: un, que abasta les obres des de finals dels setanta fins a meitat dels anys vuitanta, en què prima el blau: ultramar, és clar, fins i tot algun blau elèctric i, un altre, que s’estén des de meitat dels vuitanta fins a la primera dècada de 1990, on el vermell, taronja, i derivats cromàtics del beix i el groc substancien les figures. Les seues creacions no solen tenir títols precisos. Però en la «sèrie gris», trobem, per exemple, l’interior d’un personatge, humanitat al descobert, personatge en X, etc. En la resta, més coloristes, simplement veiem «retrats» o, en algun cas, figures com el «Crist». La veritat és que per Torrent el dels títols no era una cosa que li importés molt, segons em va confessar una vegada. Més aviat li agradava que qui s’acostés als seus quadres fes la seva interpretació pròpia i, en conseqüència, els titulés al seu gust.

CREATIVITAT

En definitiva, la seua creativitat ha anat desplegant en aquesta fecunda trajectòria fins arribar al seu major nivell mitjançant un ampli i variat conjunt d’autoretrats, tant apareixent el seu rostre en solitari com envoltat per enigmàtics éssers que, voleiant al seu voltant, generen unes atmosferes estranyes quan no opressives, on els trets expressionistes es fonen en una posada en escena d’elements i relats de màxima super-realitat, donant lloc així a un llenguatge en el qual s’assenta la bellesa del monstruós o el deliciós horror, the Delightful horror de què parlava Edmund Burke com a noció per definir el sublim.

Ens trobem, doncs, davant un autor —i el gran nombre d’obres exposades en aquest museu ho corrobora— que compta en el seu haver amb un important treball al qual fins ara no se li ha donat la difusió que mereix. Sens dubte, després de la constitució oficial d’aquest centre, la cosa anirà per millor camí: el del coneixement i degustació de la seua poètica qual exponent biogràfic, autèntic i artístic, posant de manifest una manera molt específica i estranyament seductor de presentar l’art de la pintura en lletres majúscules.